abr. 082013
 

Si tirem de diccionari, veurem que es defineix «justícia» com » allò que cal fer segons dret i raó» o com «qualitat d’allò que és fet amb equitat».  Fixem-nos en la primera de les definicions, perquè em sembla important remarcar que el concepte de justícia respon a dues idees:  dret i raó.

Ja estem tips de sentir el governs parlar del dret, de la norma escrita, de la constitució fins i tot, per apel.lar a la justícia.  Però obliden que la idea de justícia també implica la de raó.  I més enllà del que digui la legislació, no sembla raonable que es pugui deixar sense sostre una persona de 71 anys i malalta d’alzheimer.

Són casos com aquest els que ens recorden que les lleis han d’estar fetes i aplicades per als ciutadans i no al contrari, perquè, aleshores, poden esdevenir tan irracionals, tan contràries a tota raó, tan contràries a l’equitat, que permeten aquest tipus d’actuacions.

Però mentre això passi, mentre l’ús de  la llei com a trinxera, més enllà de qualsevol altra consideració ètica, moral o racional, sigui la pràctica recurrent del govern del PP per imposar la seva voluntat, serà absolútament legítim, lícit i raonable l’exercici d’accions de protesta com  la que fa pocs dies es va dur a terme davant la vicepresidenta Sáenz de Santamaria.

Per cert, aquest mateix raonament hauria de servir per esvair qualsevol dubte sobre el dret a decidir què volem ser.  Però aquesta és una altra història.

abr. 072013
 

Diu la dita que «fins que la lluna d’abril no hagi passat, no donis l’hivern per acabat».  Enguany, s’està fent bona, aquesta afirmació, perquè el retorn del fred i la constant pesència del vent ens recorden que la saviesa popular s’ha anat perpetuant al llarg dels segles per alguna cosa.

I aquí ens trobem, a principis d’abril, amb ganes d’espolsar-nos l’hivern, enmig d’arbres en flor, d’ocellets cantaires i amb temperatures  prou baixes, que, llevat que siguem devots practicants de l’esquí, ens fan força la guitza.

Tenim ganes de sol, i de posar en marxa, de debò, una nova primavera retrobada.  Tenim ganes de sortir, i de fer hort, i de desar jerseis i abrics, i de tancar, definitivament, la calefacció.  Però no hi ha manera.

Potser és que, a força d’avançar, ens hem arribat a creure que nosaltres marquem la nostra vida i el ritme del temps.  I no és el cas.  Tocarà esperar una mica més, segurament uns pocs dies, perquè els nostres desigs els facin realitat.  El cicle de les estacions té el seu pas propi -de vegades una mica juganer i entremaliat-, que sempre s’acaba complint.

Cal, doncs, una mica de paciència -important tenir-ne una bona dosi sempre a mà- i esperar que passi, lenta però inexorable, la lluna d’abril i s’endugui l’hivern a una altra banda.

Tingeu un bon diumenge.  Potser l’últim de fred?  Qui ho sap, no oblidem que «abrils i senyors, tots traïdors».

abr. 062013
 

Què cal per ser president?  Aquesta és la pregunta que qualsevol criatura podria fer als seus pares, amb l’esperança d’arribar, en el futur, a dirigir un país.

Si mirem el cas d’Espanya (ja que s’entesten a no deixar-nos marxar, comencem per aquí), la resposta hauria de ser  «no gran cosa»,  perquè ja portem uns quants anys en què cada nou mandatari fa bo al seu predecessor, encara que, a priori, pogués semblar impossible.  La perspectiva de saber qui farà bo Rajoy fa esgarrifar.

El cas de Catalunya també presenta algun que altre personatge prou singular, i no pas sempre pels seus mèrits curriculars ni per les seves habilitats dialèctiques, més enllà de les necessàries per recórrer els laberints del partit.

Així doncs, un cop descartades algunes foteses com una sòlida formació, el domini dels idiomes o la capacitat comunicativa i de lideratge, la cosa es clarifica i apareixen presidents capaços d’oferir espectacles com una roda de premsa a través d’una pantalla de televisió, mentre es parla, en una sala ben aïllada de l’exterior, a un auditori de fidels dirigents del seu partit.  No n’estic prou al cas, però no em sembla recordar cap pressumpta roda de premsa més ridícula, enlloc del món.

Ja no sé si qualificar aquest tipus d’actuacions  -perquè no és el primer cas que Rajoy s’amaga per parlar- de covardia, incapacitat comunicativa, pànic a la premsa o, simplement, de mediocritat absoluta.  Sigui com sigui, aquest és el perfil del president d’Espanya, a qui, cada dia que passa, se li va fent més i més gran el càrrec.  I encara volen respecte.

Al mateix temps que això passava a Madrid, a Barcelona, el president Mas oferia una roda de premsa de més de dues hores, al llarg de les quals va respondre tota mena de preguntes.

No és fàcil donar una resposta satisfactòria a la pregunta de què cal per ser president (a banda de fer mèrits a un partit prou gros), ni el panorama sempre és per tirar coets, certament, però malgrat tot, encara hi ha diferències més que remarcables.

abr. 052013
 

Ja sabem quina és la magnitud real dels atacs dels radicals catalans contra els pobres ciutadans que volen que els seus fills rebin l’escolarització en català:  17 famílies.

No sé si cal comentar gaire cosa més sobre la indecent campanya d’intoxicació que el Partit Popular i Ciutadans han estat fent, tot criminalitzant la immersió lingüística i el dret de la immensa major part de ciutadans d’escolaritzar els nostres fills en català.

Malgrat tot, no em sé estar de remarcar que tota aquesta campanya contra els drets dels catalans no tenia, ara ho sabem del cert, altra intenció que fer mal.  Fer mal al Govern, fer mal als catalans, fer mal al país i, sobretot, fer mal als nostres nens i nenes, intentant de crear conflictes allà on no n’ha hagut mai:  a l’escola.

No sé com qualificar el comportament d’aquests grups polítics, però la cosa aniria entre l’afany de destrucció del nostre model i la immoralitat polítca més absoluta.  Sigui com sigui, se’ls ha acabat el temps de la demagògia i del terrorisme verbal, perquè la gent, un cop més, els ha girat l’esquena.

Si posessin el mateix interès a defensar altres minories, no tan minoritàries, per cert -com ara els 126.000 (sí, sí, 126.000, no 17) nens i nenes del País Valencià que no han pogut estudiar en català, malgrat haver-ho demanat-, la democràcia i el país sortirien guanyant.

Però, és clar, això no ho poden fer servir com a arma, no els serveix per a fer mal, sense cap altre objectiu.  L’únic que no els importa el més mínim són els drets dels estudiants.  D’això no en tinc cap dubte.

abr. 042013
 

Darrerament es parla força de la voluntat de diàleg del govern de Madrid i del seu desig d’acordar un nou finançament amb Catalunya.  Fantàstic.  Sobretot si fos veritat.

Com que la memòria, de tant en tant, ens juga males passades, cal recordar que el sistema de finançament actual, aquest que ens està ofegant fins a límits impensables, es va signar l’any 2009 i s’ha de renovar, justament, enguany, que és quan Madrid parla de voluntat de diàleg.  Curiós.

No hi ha cap voluntat de res.  L’únic que hi ha és un acord de finançament autonòmic que ha caducat i que s’ha de tornar a definir, evidentment, amb totes les comunitats autònomes.

No ens enganyem, la voluntat del govern Rajoy és establir un nou finanáment autonòmic, com toca fer cada quatre anys.  Així és que tinguem ben clares unes quantes coses, com ara que els acords s’incompleixen (quants diners del sistema que ara finalitza no s’han pagat?), que no hi ha ni rastre de la nostra suposada sobirania fiscal i econòmica, i que mai tindrem un finançament just i lleial mentre seguim sent part d’Espanya.  Només cal escoltar els prohoms i presidents populars.

Ara, que cadascú faci tanta literatura com vulgui, i que parli de negociacions, concessions, voluntats de diàleg… tot mentida.  Això sí, un excel.lent escenari per seguir carregant amb enganys contra Catalunya, des de tots els fronts.

abr. 032013
 

Amb la que ens està caient a sobre, especialment per la gestió que durant anys han estat fent els bancs, amb la connivència dels diferents governs, sona gairebé pornogràfica la nova campanya de publicitat de CaixaBanc, basada en la idea de la pervivència dels valors.  No vull pensar a quins valors es refereixen.

Tot el que es pugui dir de la banca sempre serà poc, perquè no en sabem més que allò que ens volen dir, i encara amb prou feines, però imaginar que aquests negocis es regeixen per algun valor que no sigui el de les pròpies accions (borsàries, evidentment), em costa molt d’imaginar.

I jo que pensava que els temps en què el pòster amb la cara de Mario Conde era icona de referència de qualsevol habitació adolescent, al costat del de Sabrina Salerno ja havien passat…  Doncs ara resulta que torna, això sí, convenientment maquillat amb una capa de suposats valors ètics i socials.

Malament rai quan la bandera de l’ètica d’un país se la fa seva un banc que, dit sigui de passada, sembla que aposta clarament perquè el nostre mai pugui ser un país normal i lliure.  Serà que normalitat i llibertat no són valors a preservar, segons el seu codi ètic.

abr. 022013
 

Un dels conceptes que sempre m’havia fet molta gràcia quan vaig estudiar filosofia a l’institut era aquell del pas de la potència a l’acte, de la capacitat de fer, al fet.

Amb el pas dels anys he anat entenent que una cosa és poder fer i una altra de ben diferent és fer.  Però molt em temo que no tothom pensa el mateix, especialment el ja inqualificable ministre de l’Interior, i la seva darrera aberració democràtica:  l’ordre que ha fet arribar a totes les comissaries instant a identificar i detenir les persones que participin en escraches («escarnis», si voleu), sense que hagin arribat a cometre cap delicte.

Els sindicats de policia, entre molts d’altres, evidentment, ja han posat el crit al cel.  A veure com acaba tot o si només és una altra ocurrència del ministre, perquè els drets constitucionals (reconeguts en aquella sacrosanta constitució que tant pregonen), especialment els de reunió i d’expressió saltaran pels aires, si això prospera.

Sembla que estan tossudament entestats a fer tornar els temps en què les identificacions al carrer i, fins i tot, les detencions, no requerien cap més justificació que la voluntat de l’autoritat.  Ja veiem que, si aquesta barbaritat tira  endavant, no caldrà fer res per ser objectiu de persecució policial i tornarà a haver-hi prou amb la possibilitat que puguem arribar a cometre una actuació delictiva perquè siguem tractats com a autèntics delinqüents.Tot s’hi val per protegir la pau dels responsables de condemnar a la missèria famílies senceres que deixen sense sostre i, a més, endeutades de per vida.

En aquest escenari, tot som potencials culpables del que vulguin.  D’això se’n diu totalitarisme, dictadura o feixisme, com més us agradi.  Els seus actes els delaten.

abr. 012013
 

Entrem a la veritable recta final de la Setmana Santa, un autèntic garbuix de tradicions de tota mena:  processons, monuments religiosos, rituals i celebracions cristians, caramelles, cues per anar a esquiar o a la platja (sempre m’ha fet gràcia que en un país tan petit com el nostre es puguin creuar cotxes amb esquis i cotxes amb el flotador d’aneguet), recollides de timó, els àpats sense carn o barreges de tradició i modernitat, com l’anècdota protagonitzada pel mosso romà («armat», en diem nosaltres).

De tota manera, si hem de fer cas de les televisions, la Setmana Santa d’enguany ha estat un triomf absolut del que m’atreviria a titllar de retorn a la primera i a l’UHF, però amb colors.  A través dels diferents canals hem assisitit a un autèntic mosaic de processons i celebracions litúrgiques, en rigorós directe, adobades amb la desfilada dels grans títols cinematogràfics clàssics (o dels seus remakes), des de la Bíblia fins a Espartacus, complementats amb d’altres de més moderns de la mateixa temàtica, en tota una antologia de cinema religiós o de romans.  Aquesta és l’oferta televisiva dels grans grups de comunicació.

Sembla que enguany, aquest retrobament amb la vida, amb el bon temps, amb la primavera i amb la fertilitat ens l’han volgut revestir de tradició religiosa clàssica, per a major glòria dels nostàlgics.  És el pa que s’hi dóna, ara mateix.

Però avui abaixem el teló amb el dia de la Mona.  Demà (avui, de fet), aparcarem tot el pes de la tradició catòlica (folklòrica o sentida, segons el cas i segons cadascú) i tornarem a fer la nostra.  Avui ens retrobarem, a casa, al camp o allà on sigui, i menjarem i beurem plegats, i regalarem o rebrem mones i, independentment de la manera de pensar o de les creences individuals, farem festa grossa, tot just abans de tornar a la rutina.  Això sí, ara ja amb aires de primavera retrobada.

Avui compartirem una de  les tradicions més nostades i deixarem constància que som una mica diferents dels nostres veïns, vulguin o no.

css.php