No cal que en facis gaire cas

Si tirem de diccionari, veurem que es defineix «justícia» com » allò que cal fer segons dret i raó» o com «qualitat d’allò que és fet amb equitat».  Fixem-nos en la primera de les definicions, perquè em sembla important remarcar que el concepte de justícia respon a dues idees:  dret i raó.

Ja estem tips de sentir el governs parlar del dret, de la norma escrita, de la constitució fins i tot, per apel.lar a la justícia.  Però obliden que la idea de justícia també implica la de raó.  I més enllà del que digui la legislació, no sembla raonable que es pugui deixar sense sostre una persona de 71 anys i malalta d’alzheimer.

Són casos com aquest els que ens recorden que les lleis han d’estar fetes i aplicades per als ciutadans i no al contrari, perquè, aleshores, poden esdevenir tan irracionals, tan contràries a tota raó, tan contràries a l’equitat, que permeten aquest tipus d’actuacions.

Però mentre això passi, mentre l’ús de  la llei com a trinxera, més enllà de qualsevol altra consideració ètica, moral o racional, sigui la pràctica recurrent del govern del PP per imposar la seva voluntat, serà absolútament legítim, lícit i raonable l’exercici d’accions de protesta com  la que fa pocs dies es va dur a terme davant la vicepresidenta Sáenz de Santamaria.

Per cert, aquest mateix raonament hauria de servir per esvair qualsevol dubte sobre el dret a decidir què volem ser.  Però aquesta és una altra història.

Tweet

Què cal per ser president?  Aquesta és la pregunta que qualsevol criatura podria fer als seus pares, amb l’esperança d’arribar, en el futur, a dirigir un país.

Si mirem el cas d’Espanya (ja que s’entesten a no deixar-nos marxar, comencem per aquí), la resposta hauria de ser  «no gran cosa»,  perquè ja portem uns quants anys en què cada nou mandatari fa bo al seu predecessor, encara que, a priori, pogués semblar impossible.  La perspectiva de saber qui farà bo Rajoy fa esgarrifar.

El cas de Catalunya també presenta algun que altre personatge prou singular, i no pas sempre pels seus mèrits curriculars ni per les seves habilitats dialèctiques, més enllà de les necessàries per recórrer els laberints del partit.

Així doncs, un cop descartades algunes foteses com una sòlida formació, el domini dels idiomes o la capacitat comunicativa i de lideratge, la cosa es clarifica i apareixen presidents capaços d’oferir espectacles com una roda de premsa a través d’una pantalla de televisió, mentre es parla, en una sala ben aïllada de l’exterior, a un auditori de fidels dirigents del seu partit.  No n’estic prou al cas, però no em sembla recordar cap pressumpta roda de premsa més ridícula, enlloc del món.

Ja no sé si qualificar aquest tipus d’actuacions  -perquè no és el primer cas que Rajoy s’amaga per parlar- de covardia, incapacitat comunicativa, pànic a la premsa o, simplement, de mediocritat absoluta.  Sigui com sigui, aquest és el perfil del president d’Espanya, a qui, cada dia que passa, se li va fent més i més gran el càrrec.  I encara volen respecte.

Al mateix temps que això passava a Madrid, a Barcelona, el president Mas oferia una roda de premsa de més de dues hores, al llarg de les quals va respondre tota mena de preguntes.

No és fàcil donar una resposta satisfactòria a la pregunta de què cal per ser president (a banda de fer mèrits a un partit prou gros), ni el panorama sempre és per tirar coets, certament, però malgrat tot, encara hi ha diferències més que remarcables.

Tweet

Darrerament es parla força de la voluntat de diàleg del govern de Madrid i del seu desig d’acordar un nou finançament amb Catalunya.  Fantàstic.  Sobretot si fos veritat.

Com que la memòria, de tant en tant, ens juga males passades, cal recordar que el sistema de finançament actual, aquest que ens està ofegant fins a límits impensables, es va signar l’any 2009 i s’ha de renovar, justament, enguany, que és quan Madrid parla de voluntat de diàleg.  Curiós.

No hi ha cap voluntat de res.  L’únic que hi ha és un acord de finançament autonòmic que ha caducat i que s’ha de tornar a definir, evidentment, amb totes les comunitats autònomes.

No ens enganyem, la voluntat del govern Rajoy és establir un nou finanáment autonòmic, com toca fer cada quatre anys.  Així és que tinguem ben clares unes quantes coses, com ara que els acords s’incompleixen (quants diners del sistema que ara finalitza no s’han pagat?), que no hi ha ni rastre de la nostra suposada sobirania fiscal i econòmica, i que mai tindrem un finançament just i lleial mentre seguim sent part d’Espanya.  Només cal escoltar els prohoms i presidents populars.

Ara, que cadascú faci tanta literatura com vulgui, i que parli de negociacions, concessions, voluntats de diàleg… tot mentida.  Això sí, un excel.lent escenari per seguir carregant amb enganys contra Catalunya, des de tots els fronts.

Tweet

Un dels conceptes que sempre m’havia fet molta gràcia quan vaig estudiar filosofia a l’institut era aquell del pas de la potència a l’acte, de la capacitat de fer, al fet.

Amb el pas dels anys he anat entenent que una cosa és poder fer i una altra de ben diferent és fer.  Però molt em temo que no tothom pensa el mateix, especialment el ja inqualificable ministre de l’Interior, i la seva darrera aberració democràtica:  l’ordre que ha fet arribar a totes les comissaries instant a identificar i detenir les persones que participin en escraches («escarnis», si voleu), sense que hagin arribat a cometre cap delicte.

Els sindicats de policia, entre molts d’altres, evidentment, ja han posat el crit al cel.  A veure com acaba tot o si només és una altra ocurrència del ministre, perquè els drets constitucionals (reconeguts en aquella sacrosanta constitució que tant pregonen), especialment els de reunió i d’expressió saltaran pels aires, si això prospera.

Sembla que estan tossudament entestats a fer tornar els temps en què les identificacions al carrer i, fins i tot, les detencions, no requerien cap més justificació que la voluntat de l’autoritat.  Ja veiem que, si aquesta barbaritat tira  endavant, no caldrà fer res per ser objectiu de persecució policial i tornarà a haver-hi prou amb la possibilitat que puguem arribar a cometre una actuació delictiva perquè siguem tractats com a autèntics delinqüents.Tot s’hi val per protegir la pau dels responsables de condemnar a la missèria famílies senceres que deixen sense sostre i, a més, endeutades de per vida.

En aquest escenari, tot som potencials culpables del que vulguin.  D’això se’n diu totalitarisme, dictadura o feixisme, com més us agradi.  Els seus actes els delaten.

Tweet