Abr 202017
 

Acostuma a passar que com més es parla d’una cosa més es menysté, sobretot en política.  Hem vist que passa amb l’honradesa, amb la transparència, amb la justícia… i també amb l’educació.  Tot sembla indicar que finalment es podrà aconseguir el títol d’ESO amb un parell d’assignatures suspeses.  Cap problema.  Què pot passar?  que molts alumnes arribin a l’etapa següent amb importants mancances formatives?  Cap problema, es fa un batxiller o una FP de baix sostre i problema resolt.  I més endavant?  Doncs una universitat mediocre -en massa ocasions ja ho és- i, novament, cap problema.

Sobretot, que l’educació no sigui un problema que traumatitzi els nostres nens i adolescents.  Han de créixer tranquils, relaxats, sabent que les coses no demanen gaire esforç.  D’aquesta manera aconseguirem uns adults acomodats, ignorants i fàcils de manipular.

Ja té raó un professor que vaig tenir a la universitat quan ahir va piular que Millán-Astray, aquell que fa pronunciar aquella sentència per a la història:  “muera la inteligencia“, n’estaria orgullós.  Efectivament, d’això es tracta, ni més ni menys, de matar el coneixement.  Si algú encara es demana per què a Espanya no prenen volada els partits d’extrema dreta, que miri com legisla el PP i tindrà la resposta.

Abr 192017
 

Diuen que tothom marxa amb tot d’il·lusions i torna amb la maleta plena de recança.  Potser sí que hi ha alguna part de veritat en aquesta afirmació;  però tornar també implica haver carregat d’imatges noves, de descobertes de llocs, de sensacions i de persones el nostre bagatge personal.  I també suposa fer-ho amb l’emoció de retrobar paisatges i espais coneguts, familiars.

Anar i tornar.  Descobrir i recuperar.  Una mica, parafrasejant el poeta, ben bé podria dir que m’exalta el desconegut i m’enamora el que ja conec.  M’agrada veure coses noves i viure moments inèdits, però també tornar a casa i retrobar el cel blavíssim i seré, i l’escalf i la llum del sol que sempre s’enyora.

Avui, dia de recuperar allò que havia quedat aparcat.  I també dia per veure com els records recents es van desant en aquell espai de la memòria que els fa inoblidables.  Avui, una realitat dual.  Un dia diferent.

Abr 142017
 

Dies grans de Setmana Santa, finalment.  Dies d’introspecció o de descobertes, de retorn als orígens o de viatges al desconegut, de silenci o de festa, de religiositat o de vacances.  Dies per a tots els gustos, al capdavall.  Sigui com sigui, dies en què la rutina es trenca i tot pot ser diferent, en solitud o en companyia, i que han de servir per recuperar energies per als mesos que han de venir.

Personalment, penso seguir la tradició de fer alguna cosa ben diferent, aquests dies, tot i que poc o res no tindrà a veure amb els usos i costums vinculats a la Setmana Santa.  Abaixaré la persiana de la rutina, i d’aquests bloc, per uns quants dies, per retrobar i descobrir sensacions noves que acabin sent aquella mena de resurrecció o il·lusió renovada tan pròpia d’aquesta època.

Avui tanco la paradeta amb una cançó que parla de nits i de complicitats, i que em fa pensar, per contra, en la llum i la blavor d’un cel de primavera que de ben segur trobaré a faltar.  Fins d’aquí a uns dies.  Passeu bona Pasqua.

YouTube Preview Image

Abr 132017
 

Com pot ser que en aquests temps en què comprar bitllets d’avió per fer la volta al món, o veure qualsevol racó remot del planeta és tan fàcil, sigui tan difícil, encara, desxifrar què s’amaga rere moltes comunicacions oficials?  Com pot ser que els textos que ens fan arribar les diferents administracions, empreses, bancs, asseguradores… siguin autèntics laberints gramaticals de gairebé impossible comprensió?

Aquestes preguntes, si fa no fa, són les que es planteja l’autor d’aquest article , que fa una comparació entre els esforços d’alguns països per fer comprensible la llengua de l’administració i la poca atenció al tema que hi ha a Espanya.  Val a dir que el cas de Catalunya, tot i les recomanacions, normes de redacció i esforços que sense cap mena de dubte s’han fet per fer més lògic i més entenedor el català administratiu, encara som lluny d’arribar a un nivell òptim i, entre calcs del castellà i plantilles de documents que es reprodueixen sense cap tipus de revisió crítica, el resultat és que seguim sense entendre massa què ens volen dir les institucions públiques i privades quan ens parlen per escrit.

Si com diu la cita de Camus que obre l’article, totes les desgràcies dels homes provenen de no parlar clar, per què seguim entestant-nos a escriure de manera incomprensible?  Potser és que ja ens va bé que ningú no ens entengui, potser per mantenir una falsa sensació de poder i de superioritat, potser per colar algun que altre gol, ni que sigui jugant brut amb la llengua, al pobre destinatari indefens dels nostres textos.

Abr 122017
 

Aquests darrers dies hem pogut veure com Marta Rovira, diputada per Junts pel Sí, ha anat explicant tot un seguit de línies de treball del Govern en relació amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.  Confesso que quan la vaig sentir vaig pensar com podia ser que una persona aliena al Govern parlés gairebé en nom seu.  Em va resultar estrany, però de seguida vaig entendre com era possible.

Vivim en un país políticament a mig fer, encara, on el pensament profund i interioritzat del poder, del “qui mana, mana”, encara és patrimoni personal, i on les institucions són només, en massa ocasions, simples plataformes des d’on exercir aquest poder.  Encara hi ha massa mentalitat d’amo, i les coses es confonen, tot sovint.  Però tornem al cas que ens ocupa.  Marta Rovira no pot parlar en nom del Govern perquè no en forma part.  Si ho fa, és perquè algun membre d’aquest Govern l’ha informada de qüestions prou delicades i el partit al qual pertany l’ha fet portaveu autoritzada.  Aleshores, o bé hi ha una voluntat de guanyar protagonisme per part d’una determinada formació (dono per suposat que no hi ha cap afany personalista), encara que sigui passant per sobre de les institucions, o bé hi ha una ignorància supina de què és el partit i què les institucions.  Francament, no sé què em sembla pitjor.

Aquest cas és, lamentablement, un exemple més d’interferència entre institucions, partits i personalismes, omnipresent a l’estructura política de casa nostra, a tots els nivells i des de pràcticament totes les forces amb representació pública.  Un dèficit democràtic que cal resoldre per sempre, si és que realment volem ser una societat políticament solvent.  Si us plau, que algú recordi de tant en tant a aquells que manen que les estructures d’estat són les institucions, no els partits, que es fan i es desfan, ni menys encara les persones, que avui hi som i demà no.

Abr 112017
 

Vaja, vaja, vaja… Ara resulta que una de les bosses de frau a la Seguretat Social i a les prestacions per atur la cometen ciutadans espanyols, d’aquells que tenen un DNI que diu que ho són.  Sempre ens havien dit que eren els immigrants els que venien a xuclar els nostres serveis sanitaris i les nostres prestacions socials, i ara resultarà que això no és tan veritat com se’ns havia dit sempre.

Segons aquesta notícia de la setmana passada el Brexit ha fet aforar un bon grapat de ciutadans que cobren l’atur a Espanya mentre treballen a la Gran Bretanya, sense inscriure’s als consolats i, per tant, en una situació, si més no, una mica irregular.  S’esquerda així el discurs xenòfob que des de fa dècades ens arriba, en el sentit que són els estrangers el que capitalitzen l’atur o el segueixen cobrant, però s’enduen els diners i el seu potencial de treball als països d’origen.  Segur que n’hi ha de casos com aquests, no en tinc cap dubte, però a més de buscar la palla a l’ull aliè, no està de més saber veure la biga al propi.

Queda demostrat, un cop més, que els problemes complexos, com ara el frau a les prestacions socials, no té respostes tan simples ni tan malintencionades com alguns s’entesten a dir i repetir fins a la sacietat, segurament perquè tant els fa el frau, i el que pretenen és criminalitzar determinats col·lectius, i prou.

Abr 102017
 

Ja ho diuen, que el nom no fa la cosa.  I deu ser veritat.  Posem per cas que a un determinat territori en diem “república”, això sí, solidària amb altres “repúbliques” aplegades sota una monarquia que també inclou tot l’aparell polític de l’estat que la sustenta.  Acceptada aquesta proposta, provem de canviar el nom de la cosa.  En lloc de “república” posem “comunitat autònoma” i, oh, sopresa!, ja tornem a ser on som.  Gran viatge.

Ja és ben veritat que de vegades cal canviar-ho tot per no canviar res.  I això justament és el que em temo que passa amb aquesta nova formació, encara sense nom, que vol aglutinar l’esquerra no independentista catalana al voltant de la figura d’Ada Colau i companyia.  La seva proposta d’una república catalana sota la corona d’Espanya és tan absurda que faria riure si no fos perquè acabarà reunint un bon grup de votants atrets per aquesta nova esquerra que cada dia que passa ens recorda més els descamisaos de fa unes dècades, en versió segle XXI.  I ara ja sabem què en podíem esperar d’aquella gent.  En qualsevol cas, res que faci tuf d’independència.

És molt trist que encara hi hagi qui defensi que esquerres i independentisme van de la mà.  Si de debò volem ser independents algun dia (cosa que ja dubto), caldrà comptar amb tot l’espectre polític que estigui per la labor, de dreta a esquerra.  Intentar guanyar la sobirania al voltant només d’un pacte d’esquerres, amb el panorama que aquest cap de setmana ens han dibuixat, és, ras i curt, impossible.  No és pot construir res de nou amb qui no vol res de nou i diferent.  I aquest és el cas.

Abr 092017
 

No, no patiu, no vull parlar dels estralls que el temps fa en el nostre cos, ni de com els anys passen i el mite de l’eterna joventut confirma el seu caràcter de mite, només, tot i que que tanta gent s’entesti a perseguir-la, ni que sigui pagant el peatge del patetisme.  Avui em ve de gust parlar d’una bellesa encara més efímera, i potser per això encara més seductora:  la bellesa que ens regala la natura mes a mes i que aquestes setmanes es manifesta en una floració difícil de descriure.

Fa quatre dies ens meravellàvem amb l’esclat de flors als fruiters i sense gairebé temps per pair-ho, arriben les roselles als sembrats, un escampall de vermell enmig del verd, contra uns cels ja blavíssims i primaverals.  Una explosió de vida i de color que apunta al groc intens i ardent de la sega.  Més endavant vindran els blaus insultants del cel i el mar d’estiu, els vermells i marrons de les fulles de tardor, els grisos melancòlics de les tardes de pluja, o el blanc gèlid de l’hivern.  Sempre instants de bellesa indescriptible i efímera.

Però fet i fet, nosaltres també som natura que evoluciona i canvia i, si ens mirem amb els mateixos ulls que ens permeten gaudir de l’espectacle dels camps i de les flors, sabrem trobar aquells moment de plaer, de bellesa, de felicitat al capdavall, efímers i meravellosos, que retenim als sentits i que sempre tornen i ens il·luminen, quan més falta ens fan o, senzillament, quan ens ve de gust abandonar-nos, com a simples espectadors de la nostra existència, al goig de la contemplació o de la memòria per descobrir que tot ha tingut i té sentit.

Abr 082017
 

A punt de començar el cicle de Setmana Santa i totes les seves manifestacions religioses, culturals, tradicionals i més o menys sentimentals, ens adonem que anem avançant, com aquell que no vol la cosa, pel mes d’abril, un mes que si fem cas al que diu la saviesa popular expressada al refranyer, hauria de ser plujós, imprevisible i canviant.  Abrils i senyors, tots traïdors, diuen.  Potser la Setmana Santa, sempre sotmesa a ruixats de darrera hora, caigui quan caigui, ajudarà a fer bones les dites més populars.  O potser alguna mena d’intervenció divina protegirà les processons i els diferents oficis d’aquests dies que tenim a tocar i propiciarà una sequera d’una setmana.

Sigui com sigui, abril sembla que amb el pas del temps va perdent pistonada en el rànquing dels mesos de l’any i acaba sent un període força indefinit llevat, això sí, de la Diada de Sant Jordi, autèntic pòrtic de flors, llibres i sentiments a la plenitud de la primavera.

Enguany l’abril, entre la Setmana Santa i Sant Jordi, ve carregadet i animat.  Però potser val la pena recordar que més enllà del que diuen les nostres tradicions, aquest mes, en temps remots, era ple de simbolisme i gairebé cada dia era motiu de celebració, per una raó o altra, com bé ens recorda aquest article.  Celebracions molt vinculades al naixement de la vida i a la fertilitat, com li escau a l’estació que passem.  Valdria la pena mantenir una mica de saviesa antiga i mirar de fer de cada dia d’aquest mes que ja tenim gairebé mig passat, motiu de festa i d’il·lusió en el futur.  I si cal, inventem el motiu, que imaginació no ens falta i tot ajuda a viure.

Abr 072017
 

Voltant per qualsevol poble o ciutat Pirineus enllà (i tan enllà com vulgueu), qui no ha sentit mai alguna cosa semblant a l’exclamació sobre com és possible que alguna cosa, ja sigui cartell, rètol, informació turística… no estigui escrita en castellà o, per contra, l’expressió convençuda que amb el castellà es va a tot arreu, que per alguna cosa és una de les llengües més parlades al món?  Segur que tant l’una com l’altra ens sonen, dites amb convicció i en la llengua de Cervantes.

Però vet aquí que fins i tot la més gran de les prepotències -lingüística en aquest cas- de tant en tant ha de claudicar a la norma, a l’imperi de les normes i gairebé de les lleis, allò que tant agrada per la Meseta.  No fer-ho pot suposar, a banda d’un ridícul espantós, la pèrdua d’una de les marques més emblemàtiques de la modernitat hispana, com ara mateix la marca AVE.

Justament això és el que li ha passat a RENFE que ha fet oïdes sordes als requeriments del Tribunal Superior de la UE a propòsit d’un litigi per l’ús de la marca per part d’un fabricant de bicicletes, que s’ha quedat amb el nom AVE per als  seus productes, en detriment dels trens, i tot perquè la companyia no va presentar la documentació en anglès, tal com se li havia requerit.

Ja sabem que anar de sobrat per la vida no sempre és positiu, si no és que es vol acabar rebent allà on més mal fa, malgrat les mentides habituals i l’excusa de mal pagador dels sempre adduïbles problemes tècnics.  En aquest cas, l’orgull empresarial i tecnològic ha ensopegat amb la prepotència idiomàtica.  Mala sort.

css.php