abr. 122017
 

Aquests darrers dies hem pogut veure com Marta Rovira, diputada per Junts pel Sí, ha anat explicant tot un seguit de línies de treball del Govern en relació amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.  Confesso que quan la vaig sentir vaig pensar com podia ser que una persona aliena al Govern parlés gairebé en nom seu.  Em va resultar estrany, però de seguida vaig entendre com era possible.

Vivim en un país políticament a mig fer, encara, on el pensament profund i interioritzat del poder, del “qui mana, mana”, encara és patrimoni personal, i on les institucions són només, en massa ocasions, simples plataformes des d’on exercir aquest poder.  Encara hi ha massa mentalitat d’amo, i les coses es confonen, tot sovint.  Però tornem al cas que ens ocupa.  Marta Rovira no pot parlar en nom del Govern perquè no en forma part.  Si ho fa, és perquè algun membre d’aquest Govern l’ha informada de qüestions prou delicades i el partit al qual pertany l’ha fet portaveu autoritzada.  Aleshores, o bé hi ha una voluntat de guanyar protagonisme per part d’una determinada formació (dono per suposat que no hi ha cap afany personalista), encara que sigui passant per sobre de les institucions, o bé hi ha una ignorància supina de què és el partit i què les institucions.  Francament, no sé què em sembla pitjor.

Aquest cas és, lamentablement, un exemple més d’interferència entre institucions, partits i personalismes, omnipresent a l’estructura política de casa nostra, a tots els nivells i des de pràcticament totes les forces amb representació pública.  Un dèficit democràtic que cal resoldre per sempre, si és que realment volem ser una societat políticament solvent.  Si us plau, que algú recordi de tant en tant a aquells que manen que les estructures d’estat són les institucions, no els partits, que es fan i es desfan, ni menys encara les persones, que avui hi som i demà no.



css.php