abr. 022017
 

Jo som a l’abril, com aquell que no vol la cosa.  Abril és un mes curiós, segons els refranyer tradicional;  una mena de temps de transició entre el final de l’hivern i l’esclat de la primavera, programat per al maig.  Per tant, és un mes propici a qualsevol cosa, des de les sequeres fins als aiguats.  D’altra banda, també sembla un mes en què passen coses prou interessants, des de la revolució dels clavells de 1974 (que inspirador resulta sempre recuperar aquella bonica “Grandola vila morena” o l’inoblidable “Abril 74”, de Llach) fins a l’eterna diada de Sant Jordi, amb tot el seu simbolisme, tota la seva màgia i tota la seva parafernàlia d’amors, llibres i roses.

Potser en contrast amb tot plegat, avui m’ha vingut al cap una altra cançó, aquesta molt més trista i molt més desesperada, de Joaquín Sabina, un tros de tema que aviat farà 30 anys i que, malgrat tot, segueix completament vigent, potser perquè seguim sense aprendre dels nostres errors, de les nostres pors, de les nostres prevencions absurdes i, al capdavall, de tot allò que no ens deixa viure com voldríem i com caldria,  ni ser feliços, embolicats massa cops en un absurd vestit gris.

Comencem l’abril.  Que ningú no ens el robi.  No el desem amagat en cap calaix i sortim a gaudir-ne amb la plenitud i amb la il·lusió que els dies llargs, el sol i un cel blavíssim ens regalen.  Que no se’ns passi la vida com un huracà, que diria la cançó, sinó com una brisa càlida i amable que ens convidi a viure.  Avui, a tall de vacuna contra les pors i els fracassos, una dosi del Sabina més fosc que ens immunitzi contra el desemparament i el desconsol, que la primavera ja és aquí i val la pena aprofitar-la.

YouTube Preview Image



css.php