Abr 062017
 

No hi ha cap dubte que de tots els mals imaginables, la guerra s’emporta la palma com a compendi del pitjor del gènere humà.  De tota manera, fins i tot a les guerres més cruels, com la que des de fa temps està patint Síria, de tant en tant apareixen notícies que superen la rutina bèl·lica habitual i que acaparen les portades de tots els informatius, com està passant aquests dies amb els atacs amb armament químic sobre població civil que ens han deixat un seguit d’imatges esgarrifoses.

Resulta molt dur, per a la societat burgesa occidental, empassar-se l’agonia d’innocents pels efectes d’un atac prohibit i condemnat per les convencions internacionals.  Fins i tot per matar hi ha miraments, es veu.  Ja ens hem acostumat als morts per bombardejos amb armament convencional, d’aquest que es compra i es ven sense cap problema arreu del món; i també ens hem acostumat a contemplar impassibles com la gent mor als camins, a les carreteres i als camps de refugiats, part gairebé inseparable, a hores d’ara, del nostre paisatge social tan civilitzat.  Però ves per on, ens escandalitzem amb l’ús d’armament químic.

De tota manera, si la nostra capacitat d’indignació és la que és (més aviat indiferent i sobreactuada en la major part dels casos, no ens enganyem), millor ni pensar com deu funcionar el cervell dels més alts representants de la classe política internacional, la mateixa que fabrica, ven i fa servir armament de tota mena i que es veu que pateix algun problema moral quan se n’utilitza segons quin tipus de bomba.  Hipocresia.  Hipocresia en estat pur.  Els morts són morts morin com morin.  Però si resulta que la gent mor perquè algú els mata, el fet d’estar viu o no passa a ser secundari, perquè tot depèn de l’eina que es faci servir per matar.  Explosius, cap problema, però agents químics es veu que no.  Anem bé.  Si us plau, que algú els ho expliqui a les víctimes, ja posats.

Abr 052017
 

Quant temps ha de durar el mandat d’un polític?  Segurament, aquesta és una de les preguntes sense resposta, encara, de la nostra democràcia.  De moment, no hi ha límit legal, la qual cosa està donant lloc a tot un important grup de personatges que en el seu dia van accedir a determinats càrrecs, sobretot electes, i que allà hi són mandat rere mandat.

Aquesta pregunta m’ha vingut al cap en saber que Àngel Ros té la intenció de tornar-se a presentar a les properes eleccions municipals si la seva formació li demana.  Qui li negarà aquest dret al president del partit?  Ros és alcalde de Lleida des de 2004, no ho oblidem, i estem parlant d’un nou mandat que arribarà al 2023.  Però més enllà del cas puntual que comento, la tendència a romandre al poder, sobretot a nivell local, és general.  El problema, al meu parer, és que independentment de la persona i del color polític, governar durant massa anys (podríem admetre dues legislatures com a límit?) fa que es generin, fins i tot de manera involuntària, determinades rutines, determinats vicis i determinades complicitats i dependències que van degenerant l’activitat pública i l’acaben convertint en una gestió caciquil d’interessos diversos i particulars que, per poder seguir sent fructífers, necessiten pocs canvis en aquells que els han de garantir.  Això sense oblidar el sentiment d’immunitat i d’impunitat que lentament es va apoderant dels mandataris, acostumats a tenir la veritat absoluta i a que tothom els rigui les gràcies, encara que, com el rei del conte, vagin despullats.  Mala peça al teler, en qualsevol cas.

No sé si el límit dels representants de les CUP d’una legislatura és massa poc o no, però el que sí que sé és que no posar límits a l’exercici del poder només acaba generant monstres.  De moment, però, no hi ha cap iniciativa seriosa per posar portes a aquest camp tan fèrtil que és l’exercici de la política des del govern.  Avui la notícia és a Lleida, però demà, o ahir, a qualsevol altre ajuntament, diputació, parlament…

Abr 042017
 

De vegades potser no en som prou conscients del retrocés dels darrers anys en tots els àmbits.  I no serveix la crisi econòmica per justificar les retallades en drets laborals i sous, perquè aquesta autèntica marxa enrere social és molt més profunda i molt més intensa.

Pensem que hi ha unes lleis que retallen, i de quina manera, la llibertat d’expressió i d’opinió.  Un acudit sobre un destacat militar feixista, explicat durant anys i anys, avui pot suposar condemna;  una frase feta malinterpretada, la dels ous i les truites, pot suposar judici, condemna i execució mediàtics, encara que un jutge, reprimenda a banda, declari que no és condemnable.  I és que Espanya, a poc a poc, va tornant a l’estadi mental de fa sis o set dècades, de la mà dels fills, nets i hereus dels que governaven aleshores, i això es nota pertot arreu, entre el silenci còmplice de la suposada -i descaradament lleial- oposició.

Un altre exemple?  El dret a l’avortament, una conquesta social que va costar anys i més anys i que cada cop és més difícil d’exercir, en aquesta Espanya catòlica i eterna.  Aquesta petita reflexió, només a tall d’exemple per demostrar com de manera implacable anem perdent bous i esquelles.  I el més greu és que tot plegat perpetua maneres de fer i les grava a foc als nostres esquemes mentals.  Ahir es parlava de la possibilitat d’eliminar els peatges de les autopistes catalanes, i ja s’apuntava, per als propers anys, una comissió mixta Estat-Generalitat, o algun òrgan similar.  Aquesta és la visió que tenen del futur?

I és que lentament, però de manera inexorable, tot allò que havia costat tant construir es va ensorrant;  això sí, pel bé de la democràcia, de la llibertat i de la sagrada unitat de la pàtria.  Si us plau, mirem una mica al voltant, amb els ulls nets per descobrir la realitat més enllà de les paraules, dels prejudicis apresos i de la cridòria i pensem si aquí és on volem viure i si aquesta és la societat que volem per als nostres fills.  I tot seguit, anem passant.

Abr 032017
 

En aquest país encara hi ha moltes, massa coses amb claríssimes connotacions de gènere, i una de ben evident, encara, és el futbol, on una colla de mascles, sobre la gespa, fan les delícies d’una altra colla de mascles (fonamentalment mascles) a las grades.  Cert que hi ha futbol femení i també cert que hi ha seguidores dones, però en un percentatge molt significativament inferior al dels homes, no ens enganyem.

Però vet aquí que de tant en tant, no sé si per les coses del karma, de l’atzar, d’un seguit de casualitats, d’alguna mena de justícia divina, o de ves a saber què, tot es capgira i salta aquella llebre que tot ho remou.  Això justament és el que ha passat aquest cap de setmana a Lleida, on un equip de futbol infantil, format exclusivament per noies ha guanyat el campionat de lliga imposant-se, per tant, a un bon grapat d’equips només de nois o, en el millor dels casos, mixtes, i amb absoluta contudència.

Ja és tota una lliçó el fet que en determinades categories no es discrimini per gènere en el moment de competir, però encara penso que és més important que la victòria pugui anar a parar a un equip només femení.  No vull ni imaginar els comentaris de molts pares als seus fills derrotats al llarg del campionat per una colla de nenes (remarco, de nenes) que diuen que juguen a futbol…  Al capdavall, però, com gairebé sempre, la constància, l’esforç i la feina ben feta s’acaben imposant, i el bon joc porta resultats.  Felicitats campiones, i gaudiu avui que sou notícia, que això no passa cada dia, ni de bon tros.

De vegades, ni el més sagrat és ja patrimoni dels tios.  Anem bé, malgrat tot.

Abr 022017
 

Jo som a l’abril, com aquell que no vol la cosa.  Abril és un mes curiós, segons els refranyer tradicional;  una mena de temps de transició entre el final de l’hivern i l’esclat de la primavera, programat per al maig.  Per tant, és un mes propici a qualsevol cosa, des de les sequeres fins als aiguats.  D’altra banda, també sembla un mes en què passen coses prou interessants, des de la revolució dels clavells de 1974 (que inspirador resulta sempre recuperar aquella bonica “Grandola vila morena” o l’inoblidable “Abril 74”, de Llach) fins a l’eterna diada de Sant Jordi, amb tot el seu simbolisme, tota la seva màgia i tota la seva parafernàlia d’amors, llibres i roses.

Potser en contrast amb tot plegat, avui m’ha vingut al cap una altra cançó, aquesta molt més trista i molt més desesperada, de Joaquín Sabina, un tros de tema que aviat farà 30 anys i que, malgrat tot, segueix completament vigent, potser perquè seguim sense aprendre dels nostres errors, de les nostres pors, de les nostres prevencions absurdes i, al capdavall, de tot allò que no ens deixa viure com voldríem i com caldria,  ni ser feliços, embolicats massa cops en un absurd vestit gris.

Comencem l’abril.  Que ningú no ens el robi.  No el desem amagat en cap calaix i sortim a gaudir-ne amb la plenitud i amb la il·lusió que els dies llargs, el sol i un cel blavíssim ens regalen.  Que no se’ns passi la vida com un huracà, que diria la cançó, sinó com una brisa càlida i amable que ens convidi a viure.  Avui, a tall de vacuna contra les pors i els fracassos, una dosi del Sabina més fosc que ens immunitzi contra el desemparament i el desconsol, que la primavera ja és aquí i val la pena aprofitar-la.

YouTube Preview Image

Abr 012017
 

Això no té remei.  Fa quatre dies, com aquell que diu, que Rajoy aterrava a Catalunya amb una carpeta de promeses econòmiques i d’inversions tan coneguda (de fet fa molts anys que les promeses sempre són les mateixes) que ja no se les va creure ningú.  Bé, ningú a Catalunya, que ja sabem on van a parar les bones paraules, perquè només han calgut quatre dies mal comptats perquè des d’alguna que altra comunitat autònoma d’aquesta Espanya tan solidària s’hagin alçat veus per exigir el mateix per a elles que el que es pugui donar a Catalunya.  Des del Govern de Madrid ja s’ha dit que no cal patir, que hi haurà diners per a tothom i que tractes de favor ni en broma, no fos cas.

En el fons, no ens enganyem, tot es pot reduir a una simple qüestió de mentides i enveges, com en un sainet castís i mediocre.  Un promet el que sap que no donarà, l’altre ja no se’n refia, i el tercer en discòrdia demana el mateix, per no ser menys.  I comença l’embolic de gent que entra i que surt i de portes que s’obren i es tanquen, fins que acabem descobrint que tot era una farsa per entretenir-nos una estona, i s’abaixa el teló.  Però i si provem de canviar els papers?  I si és Catalunya qui demana el mateix que rep, per exemple, Extremadura?  Ah!, no, calla, que això és ser insolidari.  Per un moment ho havia oblidat.

Aquesta és la realitat.  La resta, paraules tan buides com bones de dir.  Només bones de dir, evidentment.   I posats a dir, ja ho deia la meva padrina, que de bones intencions (o de paraules, com vulgueu) l’infern n’és ple.  Amen.

css.php