Mena

 Actualitat  No Responses »
jul. 112019
 

A finals dels anys 70 del segle passat, Bob Dylan va publicar una cançó que venia a dir que l’home va posar nom a tots els animals. Ben mirat, de sempre, l’home ha tingut la necessitat de posar nom a les coses, potser perquè d’aquesta manera, i a força de repetir el nom, es neutralitzen les pors que sempre comporta qualsevol descobriment o qualsevol cosa desconeguda. Han passat molt anys des d’aquella cançó, i més encara des del moment en què els diferents elements de la natura van començar a rebre una denominació concreta, però la necessitat es manté, i cada realitat nova exigeix un nom, una etiqueta.

Un dels darrera exemples d’aquest ancestral fenomen el tenim, a casa nostra, amb els MENA, acrònim, no ho oblidem mai, de «menors estrangers no acompanyats», és a dir, nens o adolescents, a tot estirar, que arriben sols, sense cap adult que se’n pugui fer càrrec, ni que els pugui orientar. Periodísticament i políticament, MENA funciona a la perfecció. Paraula senzilla, molt neutra, gairebé asèptica, però del tot deshumanitzadora, que serveix per marcar una distància més que prudencial (per no dir indigna) respecte a una realitat duríssima, la dels menors abandonats a la seva sort, en busca de fortuna (que no riquesa) i d’una vida millor. Fins i tot potser només d’una vida.

Reduir aquesta cruel realitat a una paraula de quatre lletres, que gairebé sona a banda urbana de delinqüents, és una indecència tan gran com tancar aquests nois en comissaries de policia o en hotels, amb l’objectiu final de aviar-los als carrers així que facin 18 anys. És trist, però tot plegat fa la impressió que les administracions són incapaces d’adoptar solucions noves a realitats noves, més enllà de definir-les amb un nom i destinar-hi quatre quartos. Potser és el resultat de les suposades polítiques socials, quan es fan més per obligació que per convicció.

Al llarg de la meva vida laboral he tingut el privilegi de conèixer persones que treballen amb menors condemnats per delictes diversos i als quals es lliuren en cos i ànima per aconseguir que, un cop surtin en llibertat, puguin construir-se un futur, explotant al màxim qualsevol possibilitat educativa. Els he vist treballar i també he vist la indiferència (seré benèvol) d’alguns organismes i d’alguns responsables de l’administració. A la vista d’aquesta realitat, és fàcil entendre la resposta a l’arribada de menors sols. Insisteixo: les polítiques socials, o es fan amb convicció, o serveixen de ben poc. I en aquest punt ens trobem, com en tants i tants altres àmbits de la societat, on sembla que només es tracti de cobrir l’expedient i executar pressupostos. I així ens va. Cataloguem, definim, posem nom a les coses i ens quedem tan amples. Un bonic diagnòstic, en el millor dels casos, però cap tractament efectiu.

Paisatge després de la batalla

 Actualitat  No Responses »
jul. 102019
 

Nous escorcolls de la Guàrdia Civil a dependències de la Generalitat de Catalunya en busca de documentació relacionada amb el primer d’octubre de fa dos anys. Cap novetat, ben mirat, una nova visita de cortesia, amb mandat judicial, no fos cas.

Ja és ben veritat que ens anem acostumant a tot. Quina diferència amb el primers escorcolls d’aquell remot 20 de setembre de 2017. Amb quina naturalitat acceptem que les forces policials entrin a casa nostra, remenin el que vulguin i marxin quan els vingui de gust. Amb quina naturalitat hem arribat a acceptar que facin el que vulguin, quan vulguin i on vulguin, perquè quedi clar qui mana i qui pot fer el que li roti, a cada moment. Perquè, no ens enganyem, algú -jutges inclosos- es pensa que trobaran res que no hagin trobat fins ara?

Admetem-ho d’una vegada per totes: hem perdut. El 155 encara és ben viu, en un Govern i en una estructura administrativa ben dòcils, resignats a a por i a l’obediència mesella més absoluta. Tant li fa si tenim els comptes intervinguts (ben mirat, si tampoc podem fer pressupostos, no ve d’aquí), ni si la policia ve i va sense cap respecte. L’important, es veu, és mantenir-se al poder (o al que en queda), allargar una legislatura agònica i mirar d’apuntalar, no fos cas, aquell que ordena tots els cops. Hem après, definitivament, a ser víctimes, i hem descobert que, al capdavall, i si no fem soroll, la cosa tampoc no és tan greu, llevat que estiguis a la presó o a l’exili; però, ves què hi farem, així és la vida.

Algú demanarà als nostres responsables polítics per què tanta submissió? Algun d’ells admetrà en públic que això s’ha acabat? Plegarà algú? Algú assumirà alguna mena de responsabilitat? Segur que no. A tot estirar, en algun moment, es mirarà de treure ferro a la qüestió i s’apel·larà al diàleg, al consens i a la concòrdia, en pro d’una nova Generalitat 2.0, preautonòmica de nou, que miri de recuperar un protagonisme, unes competències i un lideratge, avui mateix, perduts.

Tema enllestit.

 Actualitat  No Responses »
jul. 092019
 

Mai no és massa recomanable actuar per despit, o per afany de revenja. I tampoc en política, evidentment. Però es veu que el nostre país està condemnat a anar fent (escriure «avançar» m’ha estat impossible) enmig de lluites intestines. A les ja clàssiques parelles de ball, per dir-ne d’alguna manera, que han estat Pujol i Maragall, Mas i Carod-Rovira, Puigdemont i Junqueras, cal afegir Torra i Aragonés. El mateix vessament de testosterona de sempre, però ara ja, finalment, al caire mateix de l’abisme.

Es veu que estem condemnats a la maledicció de no poder arribar mai a grans acords d’estat en pro de la independència del país. Cert que va haver una escletxa, un miratge, durant un curt temps, però que, finalment, per un joc absurd de a veure qui és més independentista (o qui la té més grossa, l’estelada), va acabar deixant-nos sense Parlament, sense capacitat política i amb un govern a la presó o a l’exili. Enorme exercici d’intel·ligència política que algun dia la història, des de la fredor de la distància, jutjarà de manera implacable, com tants altres errors estratègics immensos dels darrers anys.

I ara, on som? Doncs a les portes del capítol final d’allò que hem conegut com a procés. Després del 155 s’ha acabat la testosterona, i també les ganes de treure pit independentista. Ara mateix tenim un Parlament gens operatiu, un Govern qüestionat per totes bandes i uns pactes municipals, en massa cassos, molt difícils de pair. I la guinda de tot plegat, regalar la Diputació de Barcelona al PSC. A poc a poc, aquell partit que semblava condemnat a jugar un paper més que secundari, va adquirint un protagonisme insospitat. Bé, de fet, el que estem vivint és la resurrecció del somni del tripartit (aquell de Maragall i Montilla), d’una banda, i la restauració de la sociovergència (que tan eficaç ha estat sempre per tapar vergonyes mútues), d’una altra.

Vist el panorama, ja podem anar clamant per la república i per la independència, que la cosa va per llarg. Propera estació? Fi de trajecte: Iceta president, ves a saber amb quins suports. Voladura controlada del somni independentista enllestida. Tot en ordre, de nou. Game over. Insert coin. Com sempre. O, dame argo, perquè tothom ens entengui, no?

La gran roda

 Actualitat  No Responses »
jul. 082019
 

Sempre m’ha fet una barreja de gràcia i pena la imatge d’un hàmster corrent a dins d’una roda que volta i volta, però que no duu enlloc. Quina despesa d’energia més poc productiva. Cert que entreté la bestiola, i potser d’això es tracta, però francament…

Ben mirat, de rodes de hàmster hi ha per tot arreu, i en tots els àmbits. Fem tombs i més tombs sense moure’ns de lloc i, en el fons, encara ens sentim satisfets del nostre esforç i de la nostra despesa energètica. Pel que fa als resultats, es calculen en base a la quantitat de tombs (una dada prou inútil, per cert) i ens quedem tan satisfets.

Valgui aquesta llarga introducció per entrar en la qüestió tan vella com inútil de la qualitat del llenguatge. Des de l’antic «català que ara es parla», fins al «català heavy contra el català light«, o la polèmica per les reformes de la normativa, el debat entre el purisme gramatical i l’adaptació a la realitat social és tot un clàssic en la nostra societat. Qui no recorda el encesos debats sobre la qualitat idiomàtica a «Plats bruts», per exemple? Doncs tot el que hem avançat des d’aleshores ha servit per arribar a la polèmica pel «cumpleanys» de Rosalia. Som on érem fa dècades, ni més ni menys, però amb un retrocés brutal en l’ús públic de la nostra llengua.

Seguim sent, si no m’erro, l’únic país del món que manté una certificació de nivell de llengua pròpia per als propis ciutadans, fins i tot per a aquells que han passat per una escolarització obligatòria que, per llei, ha de garantir la suficiència lingüística. I orgullosos que n’estem, de dedicar-hi una ingent quantitat de recursos i d’energia. Mentrestant, a les botigues, als bars, als restaurants… ens entendran i atendran en un grapat d’idiomes, però cada cop menys en el nostre, en una realitat tan perillosa com absurda. Però no cal patir, que cada cop tenim més inscrits a cursos i exàmens, i més titulats dels diferents nivells.

El cas Rosalia ve a posar-nos al davant el cruel mirall de la realitat; de la realitat d’una roda enorme de recursos públics que no acaba de dur gaire enlloc. Gastem energies i potser aconseguim un cert nivell de musculatura, amb tant d’exercici, però ens serveix de ben poc, si no arriba als carrers. Ah! per cert, quants cantants i grups catalans ben nostrats passarien una prova de puresa lèxica i gramatical en les lletres de les seves cançons? Aneu llegint i em responeu. Apa, seguim discutint si tal paraula és correcta o no, seguim deixant-nos enlluernar per «guixetes» inexistents i seguim fent i fent per no anar enlloc. Per cert, segurament una altra despesa energètica inútil, aquest text, massa llarg per a aquesta particular roda. Però ja no vindrà d’aquí.

 Newer Entries
css.php