Jul 112019
 

A finals dels anys 70 del segle passat, Bob Dylan va publicar una cançó que venia a dir que l’home va posar nom a tots els animals. Ben mirat, de sempre, l’home ha tingut la necessitat de posar nom a les coses, potser perquè d’aquesta manera, i a força de repetir el nom, es neutralitzen les pors que sempre comporta qualsevol descobriment o qualsevol cosa desconeguda. Han passat molt anys des d’aquella cançó, i més encara des del moment en què els diferents elements de la natura van començar a rebre una denominació concreta, però la necessitat es manté, i cada realitat nova exigeix un nom, una etiqueta.

Un dels darrera exemples d’aquest ancestral fenomen el tenim, a casa nostra, amb els MENA, acrònim, no ho oblidem mai, de “menors estrangers no acompanyats”, és a dir, nens o adolescents, a tot estirar, que arriben sols, sense cap adult que se’n pugui fer càrrec, ni que els pugui orientar. Periodísticament i políticament, MENA funciona a la perfecció. Paraula senzilla, molt neutra, gairebé asèptica, però del tot deshumanitzadora, que serveix per marcar una distància més que prudencial (per no dir indigna) respecte a una realitat duríssima, la dels menors abandonats a la seva sort, en busca de fortuna (que no riquesa) i d’una vida millor. Fins i tot potser només d’una vida.

Reduir aquesta cruel realitat a una paraula de quatre lletres, que gairebé sona a banda urbana de delinqüents, és una indecència tan gran com tancar aquests nois en comissaries de policia o en hotels, amb l’objectiu final de aviar-los als carrers així que facin 18 anys. És trist, però tot plegat fa la impressió que les administracions són incapaces d’adoptar solucions noves a realitats noves, més enllà de definir-les amb un nom i destinar-hi quatre quartos. Potser és el resultat de les suposades polítiques socials, quan es fan més per obligació que per convicció.

Al llarg de la meva vida laboral he tingut el privilegi de conèixer persones que treballen amb menors condemnats per delictes diversos i als quals es lliuren en cos i ànima per aconseguir que, un cop surtin en llibertat, puguin construir-se un futur, explotant al màxim qualsevol possibilitat educativa. Els he vist treballar i també he vist la indiferència (seré benèvol) d’alguns organismes i d’alguns responsables de l’administració. A la vista d’aquesta realitat, és fàcil entendre la resposta a l’arribada de menors sols. Insisteixo: les polítiques socials, o es fan amb convicció, o serveixen de ben poc. I en aquest punt ens trobem, com en tants i tants altres àmbits de la societat, on sembla que només es tracti de cobrir l’expedient i executar pressupostos. I així ens va. Cataloguem, definim, posem nom a les coses i ens quedem tan amples. Un bonic diagnòstic, en el millor dels casos, però cap tractament efectiu.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php