Jul 222019
 

Cinc anys de la confessió de Jordi Pujol, 10 dels bombers morts a Horta de Sant Joan i la sensació, cada dia més intensa, que tot segueix igual, que res no ha servit per res, en realitat.

Passen els anys, passen coses que omplen planes i més planes de diaris, i hores i més hores de televisió i de ràdio, però quan mirem el present, des d’aquesta perspectiva que només el pas del temps atorga, tenim la sensació que tot és en va. Poc se’n sap, per no dir res, dels negocis de la família Pujol, i menys encara d’allò que el que fou president diu que podria revelar sobre els seus anys de servei actiu i que podria fer trontollar no sé què. Ni en sabrem mai res, segurament. D’altra banda, els bombers segueixen treballant en precari, les famoses polítiques de prevenció són poc més que bones paraules i només ens queda anar repetint que els bombers seran sempre nostres, quan en realitat nosaltres serem sempre dels bombers, i de la seva feina.

Sensació de no avançar o, com deia la meva padrina, d’arrencada de cavall i parada de somera. I aviat la votació del president espanyol, amb el més que anunciat retorn del peix al cove, de la puta i la Ramoneta, de l’oasi català i de la claudicació, al capdavall. Exactament igual com fa quinze o vint anys, per dir alguna cosa. No tenim remei. Cada dia que passa sabem més coses, però de poc ens serveixen, perquè no acabem de moure’ns de lloc, ja sigui per comoditat, per covardia, o per incapacitat. Sort que l’estiu tot ho difumina, entre un sol que convida al lleure i a l’oblit, i els ritmes d’una música feta per entretenir unes quantes setmanes, fins que torni de nou l’ensopiment de la rutina.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php