El darrer informe PISA ha sotragat, i de quina manera, les ja prou remogudes aigües del nostre sistema educatiu. Declaracions poc afortunades, d’urgència, rectificacions poc efectives, explicacions poc convincents, mesures poc sòlides, apel·lació a plans nacionals i nous òrgans assessors (si l’un és inútil, l’altre encara ho és més, com demostra l’experiència)… Ah! i «fer pinya», així les responsabilitats i les culpes, en el seu cas, queden més repartides. Molt penós. No, no és qüestió de fer pinya, és qüestió de governar.
Ara toca l’educació, però si hi hagués informes similars en altres àmbits: salut, cultura, economia, benestar, indústria, seguretat… el que vulgueu, de fet, els resultats serien gaire diferents dels que ara ens ocupen? Sincerament, penso que no. La sensació que el país fa molts anys que és una nau a la deriva, que funciona per la pròpia capacitat de surar i avançar, sense timó ni brúixola, ja fa dies que es va escampant. I potser és que la realitat és aquesta.
El que cal esperar (exigir, fins i tot) de la classe política és un horitzó clar i compartit, cap al qual conflueixin totes les energies i totes les polítiques públiques, en tots els àmbits. Lamentablement, però, només veiem mesures i iniciatives a curt termini i molt poc efectives, en busca d’una rendibilitat electoral immediata, i que acaben sent una col·lecció de pegats que no van més enllà del titular i la foto al diari, o a les xarxes socials.
I és que es nota massa que no hi ha un projecte de país definit, amb prioritats clares i voluntat d’assolir uns determinats objectius. Si existís, el podríem compartir o no, però el que no podríem és negar que hi fos. Avui, jo no sé veure cap projecte amb una mica de cara i ulls, enlloc, en cap de les nostres administracions, i això repercuteix en les dinàmiques municipals, comarcals, nacionals… i així ens va. I així arribem a PISA.
PISA i l’educació són un símptoma només. Un indicador d’una crisi molt profunda i molt antiga, però que, com acostuma a passar, per simple acumulació, tard o d’hora, arriba a un punt crític. Cal aprendre a pensar amb una mirada llarga i assumir que no tot han de ser rèdits electorals immediats. El país i el futur dels seus habitants mereixen molt més del que estan rebent ara mateix. No podem defugir per més temps l’autocrítica, ni en educació -l’autèntica aposta de futur de qualsevol societat- ni en res, tot i que no es veu enlloc cap indici de canvi. I és que el poder enganxa molt, i ningú no el vol deixar anar, ni tan sols arriscar, no fos cas.
