març 132018
 

Fa dies, massa dies, que em ronda pel cap una sospita que voldria gens encertada.  La sospita és que tot el que ha anat passant darrerament, especialment a partir de l’1 d’octubre, ha superat, i de molt, les expectatives, i potser també els desigs, de la classe política més autoproclamada sobiranista, independentista o republicana, com vulgueu o més us agradi.  Sospito que la gent del carrer hem estat molt per damunt del que podien esperar, i ara els nostres polítics, nodrits bona part d’ells a l’ombra plàcida del vell oasi català, no sabem com respondre a tan legítimes demandes.

La política és l’art de la negociació i de la flexibilitat, però també de la traïció,  i de vegades fins al límit.  La gent del carrer, però, som molt més simples, més clars, més senzills.  Si ens peguen, no oblidem; i si ens enganyen, sabem tenir memòria.  En qualsevol cas, no perdonem, perquè no ens hi va el sou, ni el prestigi, ni res, com a alguns.  O potser perquè ens hi va tot el que som i ens defineix com a persones.  I justament per això, perquè tenim memòria i no estem per raons, m’assalten, ara mateix, molts dubtes sobre el futur i sobre les autèntiques intencions dels partits.  No en tinc cap, de dubte, sobre l’honorabilitat i la coherència de molts dels nostres polítics de primera línia, però admeto que tinc molt més que interrogants sobre aquestes mateixes virtuts si parlem de la maquinària que mou els aparells dels partits, sempre fosca i massa sovint sotmesa a objectius i prioritats inconfessables.

Així és que plantejo una hipòtesi sense cap ganes que sigui certa:  i si els poders dels partits sobiranistes estan executant una voladura controlada del procés per tornar a la placidesa de fa només uns anys?  Pensem-hi un moment.  Els grans partits mantindrien, o recuperarien, segons el cas, una hegemonia de poder que no volen perdre a cap preu i tornarien a tenir corda per anar fent la seva uns quants anys, o dècades.  Pel camí, algun que altre efecte col·lateral inevitable, com ara alguns presos i exiliats, degudament convertits en màrtirs o, fins i tot, una legislatura espanyolista de trànsit, si fos inevitable i, en qualsevol cas, una societat a la qual caldria anar alliçonant en la nova realitat.  I aquí rau el problema:  com explicar que tantes il·lusions, tanta fermesa, tants esforços i tants cops han servit només per tornar a la casella de sortida.  Potser fent servir les víctimes encara evitables com a escut i argument?  Allò d’evitar mals majors acostuma a funcionar.  De fet, la campanya mediàtica de generar dubtes, magnificar indefinicions i fer plantejaments de marxa enrere ja ha començat fa dies, i no sembla que s’hagi d’aturar.  Tant de bo m’equivoqui.

 

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

css.php