Jun 042012
 

Per més escandalós que pugui semblar l’afer dels viatges a Marbella de Carlos Dívar, molt em temo que no deixa de ser gran cosa més que la manifestació clara d’una realitat que tot sovint s’ha volgut, si més no, ignorar.

Carlos Dívar és president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, és a dir, una de les més altes autoritats espanyoles en l’àmbit judicial;  és una persona, per tant, acostumada a un determinat nivell de vida, a una determinada manera d’entendre i d’exercir la seva professió i a uns determinats privilegis inherents al càrrec.

Tot això és força raonable fins al moment en què es confonen l’esfera pública i la privada i, fins i tot, la personal.  Arribats a aquest punt, la sensació de “merèixer” unes determinades prevendes per ser qui s’és (per ocupar el càrrec que s’ocupa) nubla qualsevol percepció encentada de la realitat i dóna peu, per exemple, a pagar viatges privats amb diners públics, a fer un ús indiscriminat, posem per cas, del cotxe oficial, o a carregar als pressupostos de tots àpats en restaurants força exclusius i per a reunions d’amics i familiars.

Quan això passa, caldria apartar per sempre aquesta persona del servei públic, inhabilitar-la de manera permanent, perquè demostra que ja no està qualificada per exercir-lo.  Carlos Dívar no menteix quan afirma que ell no ha fet res d’il.legal, perquè ell realment ho creu així.  Carlos Dívar, gairebé inconscientment, se situa per sobre de les lleis perquè és qui és (o qui es pensa que és), i aquest és el mal i allò que el desqualifica per continuar al lloc que ocupa.

El problema és que aquest fenomen és molt més freqüent que no sembla, entre unes determinades esferes.  Qualsevol persona que porti uns quants anys en qualsevol administració podrà dir, sense haver de pensar-s’hi gaire, uns quants noms d’algun que altre personatge semblant a Dívar.  Cal remarcar que no és una actitud generalitzada, però tampoc extraordinària i que es perpetua per la por a perdre un determinat poder o per la voluntat de projectar una imatge monolítica i ferma dels aparells de govern.

Qui no coneix algú que sembla que només viu perquè el convidin a llotges diverses o per menjar amb càrrec als diners públics en llocs als quals potser mai no aniria privadament,  i per fer-ho amb companyies gens públiques?

Personalment he conegut i en conec més d’un, de Dívar.  I és una calamitat social i democràtica que existeixin, perquè són el símptoma que alguna cosa no funciona gens bé dins d’un sistema que els genera i engreixa.

css.php