Jun 222012
 

Tradicionalment s’ha acusat Catalunya i altres territoris no estatals de voler manipular i polititzar l’esport.  També tradicionalment, les grans manifestacions d’orgull patriòtic vinculades als esdeveniments i triomfs esportius han anat a càrrec dels estats convencionals.  Un bon exemple, que no tinc cap interés a detallar, és la instrumentalització de la selecció espanyola de futbol.  Crec que només cal llegir la premsa, escoltar la ràdio i mirar la tele.

Però de vegades, aquest patrioterisme d’anar per casa, la ignorància i la sobèrvia s’alien i donen peu a situacions tan curioses com ara que l’escut que llueix La Roja (com és de viu encara allò d’antes roja quer rota) a l’eurocopa inclogui una referència heràldica a la Casa de Borbó francesa, no a l’espanyola.  Segons sembla, hi ha algun expert en la materia que hauria informat els responsables federatius del fet, sense que li haguessin fet cap cas, com podem constatar.  Res estrany, tranctant-se d’un estament tan profundament cavernícola i inoperant com la Real Federació Espanyola de Futbol, amb el seu etern president al capdavant.  Sí, sí, aquell que indulta actituds i comportaments indignes.

Són els problemes de voler instrumentalitzar políticament l’esport, apostant per l’escut estatal en lloc de pel federatiu, com fan la major part de les seleccions.  Si, a més, es fa des del fanatisme patriòtic i des de la prepotència que només pot donar la ignorància més absoluta, els resultats no poden ser altres que els que són.

I ara, tots ben orgullosos i vestits de flamenca, de torero o de guàrdia civil, i amb una bona sobredosi etílica, a bramar les notes d’aquell que viva España, de Manolo Escobar, per amagar les misèries pàtries amb algun que altre gol.  I és que la cosa no dóna més de si.

css.php