Jun 172012
 

Hi ha ensenyaments que valdria la pena que mai no haguessin fet falta, però com que això no sempre és possible, cal interioritzar-los i fer que serveixin per retrobar alguns dels valors i dels principis que fins ara havíem tingut desats en un calaix ben amagat.

La duríssima situació econòmica que pateixen moltes persones està portant a recuperar una xarxa de solidaritat familiar que durant els anys de la bonança i dels diners abundants havíem oblidat.  No és estrany, gens estrany, veure famílies on els diners dels sous dels que treballen, pares, fills, germans, tant li fa, serveixen per assistir aquells que no guanyen res.  O els diners de les  pensions dels avis, aquells grans ignorats durant tant de temps.

La crisi també està comportant que moltes famílies que s’havien servit de les residències per aparcar-hi la gent gran, hagin de tornar els seus familiars a casa, i fer-se’n càrrec, perquè ja no en poden pagar les mensualitats.

No sé quant durarà aquest curiós retrobament forçat d’alguns valors que no s’haurien hagut de perdre mai, però només que tot plegat serveixi per assumir que cadascun de nosaltres tenim el deure moral i l’obligació humana de tenir cura dels nostres familiars més febles, ja hauran servit d’alguna cosa tots els problemes que ens estan caient a sobre.

Potser cal començar a pensar que l’autèntic estat del benestar passa perquè tothom, especialment els més febles, per edat, per salut… ha de poder gaudir de la companyia i de l’ajuda dels seus,  d’aquells que conformen el seu entorn afectiu més immediat i proper, igual com ells van fer en el seu moment, perquè aquesta actitud, des d’antic, havia estat norma.

Envellir i morir a casa, voltat dels teus no evita el final, però segur que el fa una mica més amable.  I només això, ja val la pena, igual com totes aquelles persones que sempre ho ha tingut ben clar.

css.php