Jun 082012
 

Ahir vaig poder contemplar una imatge de la qual n’havia sentit a parlar però que mai no havia pogut veure en viu i que, francament, m’agradaria no veure mai més.  Va ser en sortir de treballar.  Jo anava pel carrer i venia de cara una senyora d’uns quaranta anys, més o menys, acompanyada d’un nen que no crec que en tingués 10.  La senyora i el nen no tenien cap tret que els fes especials, eren ben bé com els milers de persones amb què ens creuem cada dia sense adonar-nos.

Quan ens trobàvem a pocs metres de distància, la senyora s’acotxa, recull del terra una burilla de cigarreta (gairebé de mitja cigarreta), la mira amb complaença, fa un gest discret de satisfacció i la guarda a la butxaca, entre l’absoluta indiferència del nen que l’acompanyava, la qual cosa em fa pensar en un comportament prou habitual.

El meu pare m’havia explicat, més d’un cop, els seus records d’infantesa quan era el seu pare qui recollia borilles reaprofitables per barrejar el tabac i fer cigarretes, en un comportament habitual en una època, la immediata postguerra, de restriccions, raccionament i manca de gairebé tot.

Ahir, de cop, la meva ment va fer un salt impossible en el temps, a través de la memòria del meu pare, i vaig comprendre la magnitut de la situació que viuen moltes persones que ens passen pel costat cada dia.

Molt trist, tot plegat, en una societat que es vol moderna i desenvolupada, però que, com aquell nen d’ahir, contempla amb indiferència els signes de les necessitats de qui té a la vora.

css.php