Jun 122012
 

“És que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”.  Aquesta és la lamentable lletania que venim aguantant des de fa ben bé quatre anys i que serveix per justificar totes les retallades (no només econòmiques) que ens estan caient a sobre.  El més greu del cas és que hem acabat per creure’ns-ho i per acceptar tot el que ens arriba amb una mena de perversió de la idea cristiana de la penitència, com a expiació dels nostres pecats.

Però aquest principi no és del tot cert.  Demanem-nos qui ha viscut per sobre de les possibilitats.  Mirem qui s’ha comprat un cotxe que no pot mantenir (diguem-ne AVE), o una casa que li va gran (diguem-ne macrobiblioteca, auditori o ciutat de les arts) o una segona residència al poble (teatres en localitats de quatre habitants i mig).  Ja que h som, mirem qui s’ha jugat els diners que tots nosaltres els hem prestat en negocis que s’han demostrat ruïnosos (us sona allò dels actius tòxics?) o qui s’ha autopagat salaris, indemnitzacions i plans de pensions (jubilacions) de luxe amb crèdits que no pensen retornar.  Efectivament, no hem estat nosaltres.

I com ja fa molts anys que sabem, quan s’estira més el braç que la màniga, toca tirar de crèdits ;  quan no es poden pagar, toca renegociar-los i, al capdavall, fer una pilota que acostuma a acabar malament:  ens prenen la casa o hem de malvendre el cotxe i les joies.  Tot això, la immensa part de la població -la immensa major part de la gent que ens hem de sentir que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats- ja fa molt de temps que ho tenim clar i hem après a adaptar la nostra despesa als nostres ingressos.

Qui no n’ha après, pel que estem veient, són determinats bancs i els governs.  Han malbaratat els seus (nostres) diners durant anys de manera irresponsable i han anat pagant la festa amb prèstecs que s’han concedit mútuament.  Quan la cosa no ha donat més de si, ha estat Europa qui ha aportat més diners, en el cas dels bancs, o ves a saber qui, a través de la compra de deute públic, en el cas dels governs.  Però com que la pilota s’ha fet massa grossa, no n’hi ha prou i ara arriba un nou crèdit, amb el cobrador del frac al darrere.

El més greu, però, és que a diferència del que ens passaria a nosaltres, ningú no els prendrà la casa ni el cotxe, però a nosaltres potser sí, per pagar un deute que no és nostre (no oblidéssim mai que el seu deute no és el nostre deute), mentre qui s’ha anat endeutant sense criteri segueix vivint tan ricament.  Cap responsabilitat personal ni patrimonial.  O si voleu, impunitat absoluta, tant per als polítics com per als banquers.  Aquesta és la nostra democràcia.

Ells seguiran vivint per sobre de les seves possibilitats i nosaltres per sota de les nostres necessitats.

css.php