Jun 202012
 

Ahir vam enterrar la Brigideta, una dona de les d’abans, d’aquelles que en van quedant poques.  Va viure una guerra de ben petita, i va fer la creixença durant una fosquíssima postguerra farcida de persecucions, de familiars empresonats, de condemnats a mort, de tacons i de privacions de tota mena.  La seva realitat adolescent va ser la de milers de dones que van haver de tirar endavant  en el bàndol dels perdedors.

I malgrat tot, aquesta dona, des de l’anonimat d’una casa de pagès, va saber construir la seva vida, una família i un futur, amb la riquesa immensa de quatre flors, d’alguns petits tresors íntims ben guardats al fons dels armaris i, sobretot, del seus.  El record que ens deixa és, segurament, molt similar al que ens queda a molts que vam néixer més tard i que no tenim memòria d’una història que caldria no oblidar, però que se’ns en va entre els dits, amb persones com ella, sense que arribem a valorar que la seva trajectòria és també la nostra, la de tots, la del nostre país, comptada desde cada punt de vista individual.

La Brigideta va morir “a l’antiga”, com es moria abans, vivint gairebé fins l’últim dia a casa, amb totes les privacions d’un cos molt desgastat i amb la il.lusió intacta, voltada dels seus fills, néts, besnéts, germans…, de la mà d’una filla que li perdia el pols, amb un trànsit lent i natural, sense estridències, amb la calma de qui sap que té la feina feta, encara que es resisteixi a abandonar una vida que estimava més que cap altra cosa, perquè en sabia el  valor que té.

Ahir, algun comptador es va posar a zero.  I potser va ser el nostre.

css.php