Jun 022012
 

Diu el ministre Montoro que li agradaria complir els compromisos de l’Estatut, pero que no hi ha diners.  Arribats a aquest punt, en què un membre del propi govern legitima l’incompliment de les lleis, si més no, en matèria econòmica, crec que és el moment de, seguint el mateix raonament, començar a deixar de pagar coses i esperar que tampoc no passi res.

Podem dir-li al banc que voldríem complir amb el pagament de la hipoteca, però que no tenim diners, o el mateix quan ens arribi el rebut de la llum, o de l’aigua, o del gas, o quan omplim el dipòsit del cotxe i, apa, cap a casa tan tranquils.

Però resulta que no.  Resulta que si és el ministre qui no paga, no passa res, però si som nosaltres, ens prenen la casa, o ens tallen la llum , el gas o l’aigua, o ens toca anar a peu.  Deuen ser privilegis propis del càrrec, dic jo, sobretot si qui ha de cobrar és Catalunya.

I tampoc no passa res al govern català, més enllà que pugui fer quatre declaracions generalment justetes, mirar cap a una altra banda i amagar-se al seu etern debat d’un nou pacte fiscal que acabarà sent una simple reforma del sistema de finançament, quan toqui revisar l’actual -no abans-, és a dir, cap al 2013-2014, més o menys.  Res més.

De tota manera, caldria recordar-li al ministre que no hi ha diners per pagar a Catalunya el que diu la llei, però que sí que n’hi ha per injectar els diners que calguin al seu monstre de Frankenstein bancari particular:  Bankia.  Però tampoc passa res, més enllà de les manifestacions de cinisme ministerial i de cobardia/connivència/complicitat/incompetència/patriotisme/responsabilitat… del nostre govern (i és que com que ja no sé quin nom posar-li, que cadascú que trïi el que més adequat li sembli, aparegui o no a la llista).

Sigui com sigui, tot plegat sona a burla (i a estafa).

css.php