Un moment que sempre m’ha semblat especialment encisador és quan les primeres llums del dia van dibuixan les siluetes difuses de la nit, tot presentant-nos una meravellosa paleta de colors encara mig indefinits, mirem allà on mirem. El sol encara no ha tret el nas i s’hi respira una calma mandrosa, la calma d’alguna cosa a punt de començar, com el silenci abans de la música.
Avui és Sant Joan i el sol, puntual, s’hi va posant sense presa. Algun petard, encara, ressona de lluny; l’eco de la música d’algun badoc que no se n’ha adonat que la nit ja fa estona que ha plegat veles; l’olor del fum de la brasa d’alguna foguera que encara vol revifar tímidament, i la sensació que alguna cosa recomença, potser amb més mandra de l’habitual.
Sant Joan obre un temps de fertilitat, de collites, de riquesa. Dóna pas a l’estiu per la porta gran i a un sentiment col.lectiu d’il.lusió renovada. Aprofitem el moment, doncs, i com fa cada matí un gosset que tenim a casa, anem a saludar tothom amb una barreja d’alegria pel retrobament després de la nit i de ganes de fer coses, ara que el sol ja s’hi ha posat i el dia i la vida sembla que reneixin.
Bertolt Brecht va dir alguna cosa com ara que una crisi és quan allò que es vell no acaba de morir i allò que és nou no acaba de néixer. Potser la nostra obligació és ajudar a fer real allò que tot just s’insinua, igual com el sol de primera hora, que cada dia ens diu que la nit ja és tan sols un record.
