Jun 202012
 

Ahir vam enterrar la Brigideta, una dona de les d’abans, d’aquelles que en van quedant poques.  Va viure una guerra de ben petita, i va fer la creixença durant una fosquíssima postguerra farcida de persecucions, de familiars empresonats, de condemnats a mort, de tacons i de privacions de tota mena.  La seva realitat adolescent va ser la de milers de dones que van haver de tirar endavant  en el bàndol dels perdedors.

I malgrat tot, aquesta dona, des de l’anonimat d’una casa de pagès, va saber construir la seva vida, una família i un futur, amb la riquesa immensa de quatre flors, d’alguns petits tresors íntims ben guardats al fons dels armaris i, sobretot, del seus.  El record que ens deixa és, segurament, molt similar al que ens queda a molts que vam néixer més tard i que no tenim memòria d’una història que caldria no oblidar, però que se’ns en va entre els dits, amb persones com ella, sense que arribem a valorar que la seva trajectòria és també la nostra, la de tots, la del nostre país, comptada desde cada punt de vista individual.

La Brigideta va morir “a l’antiga”, com es moria abans, vivint gairebé fins l’últim dia a casa, amb totes les privacions d’un cos molt desgastat i amb la il.lusió intacta, voltada dels seus fills, néts, besnéts, germans…, de la mà d’una filla que li perdia el pols, amb un trànsit lent i natural, sense estridències, amb la calma de qui sap que té la feina feta, encara que es resisteixi a abandonar una vida que estimava més que cap altra cosa, perquè en sabia el  valor que té.

Ahir, algun comptador es va posar a zero.  I potser va ser el nostre.

Jun 182012
 

L’expresident Zapatero, aquell gran desaparegut, va i es despenja ara amb unes declaracions en què afirma que Espanya patiria menys si hagués estalviat més.

Senyor Zapatero:  Espanya no és ningú.  Qui pateix, avui, són els ciutadans, víctimes del malbaratament de recursos i de les polítiques irresponsables dels seus governs (no d’Espanya, com afirmeu).  Sòn els seus governs els que no van voler estalviar, i tots els ciutadans, els que pateixen.  Diguem les coses pel seu nom, si us plau.  Crec que la seva frase seria més exacta si digués:  els ciutadans patirien menys si el govern hagués estalviat més i hagués demanats menys crèdits a l’exterior.

Entonar un hipotètic mea culpa amagant-se rere l’anonimat col.lectiu d’Espanya sona a gens creïble i a força covard.  Però no us cal patir gaire, que el vostre successor,  també en nom d’aquesta Espanya inconcreta i anònima, està jugant a maltractar una mica més la immensa major part de la ciutadania, només per afavorir alguns pocs.

Quan es comencen a utilitzar sistemàticament i en cada frase les paraules “Espanya” o “espanyols”  per dissimular la realitat o de la incapacitat de govern rere una màscara de patrioterisme, malament rai.  I si repasseu les declaracions de presidents i ministres dels darrers quatre o cinc anys, siguin del color que siguin, comprovareu que l’omnipresència d’aquests mots, tant si venen al cas com si no, és absoluta.  Directament proporcional al descrèdit polític de qui els utilitza, de fet.

I un darrer afegitó pensant en els nostres representants polítics:  si substituïm “Espanya” per “Catalunya”, no cal tocar ni una coma.

Jun 172012
 

Hi ha ensenyaments que valdria la pena que mai no haguessin fet falta, però com que això no sempre és possible, cal interioritzar-los i fer que serveixin per retrobar alguns dels valors i dels principis que fins ara havíem tingut desats en un calaix ben amagat.

La duríssima situació econòmica que pateixen moltes persones està portant a recuperar una xarxa de solidaritat familiar que durant els anys de la bonança i dels diners abundants havíem oblidat.  No és estrany, gens estrany, veure famílies on els diners dels sous dels que treballen, pares, fills, germans, tant li fa, serveixen per assistir aquells que no guanyen res.  O els diners de les  pensions dels avis, aquells grans ignorats durant tant de temps.

La crisi també està comportant que moltes famílies que s’havien servit de les residències per aparcar-hi la gent gran, hagin de tornar els seus familiars a casa, i fer-se’n càrrec, perquè ja no en poden pagar les mensualitats.

No sé quant durarà aquest curiós retrobament forçat d’alguns valors que no s’haurien hagut de perdre mai, però només que tot plegat serveixi per assumir que cadascun de nosaltres tenim el deure moral i l’obligació humana de tenir cura dels nostres familiars més febles, ja hauran servit d’alguna cosa tots els problemes que ens estan caient a sobre.

Potser cal començar a pensar que l’autèntic estat del benestar passa perquè tothom, especialment els més febles, per edat, per salut… ha de poder gaudir de la companyia i de l’ajuda dels seus,  d’aquells que conformen el seu entorn afectiu més immediat i proper, igual com ells van fer en el seu moment, perquè aquesta actitud, des d’antic, havia estat norma.

Envellir i morir a casa, voltat dels teus no evita el final, però segur que el fa una mica més amable.  I només això, ja val la pena, igual com totes aquelles persones que sempre ho ha tingut ben clar.

Jun 162012
 

De tant en tant, fins i tot la justícia és capaç d’oferir-nos alguna agradable sorpresa.  En aquesta ocasió em refereixo a l’actuació judicial que impideix el tancament d’una discoteca de Cornellà, per sobrepassar l’aforament previst, per tal d’evitar l’acomiadament dels seus 25 treballadors.

Ja veurem com acaba tot plegat, perquè ja sabem que els camins de la justícia són lents, complicats i inescritables, però fa de bon llegir que un jutge posi per davant els drets dels treballadors i els de les empreses que treballen per al local, respecte a l’aplicació mecànica i sovint absurda d’una normativa no sempre prou encertada, per poc eficaç.

Potser va sent hora de destriar allò que es busca amb la sanció (en aquest cas, segurament, el compliment de la norma que regula els aforaments) dels mitjans que es proposen per aconseguir l’efecte desitjat.  De fet, tancar el local no contribueix en absolut a garantir uns aforaments correctes.  Aquesta mateixa idea es podria aplicar a tota mena de qüestions, entre elles les econòmiques, i segurament tot aniria una mica millor.

Per un cop, benvinguda sigui la intel.ligencia d’aquest jutge, capaç d’ajustar les seves actuacions a la realitat, en lloc de forçar la realitat amb el pretext del compliment cec i poc útil de la norma.

 

Jun 152012
 

Durant l’acte de lliurament de diplomes a la 25a. promoció de mossos d’esquadra, el president Mas va dir una frase molt contundent:  “els servidors públics no tenim dret a queixar-nos“.  No ho sé, però em sembla que potser el president s’equivoca, amb aquesta afirmació.

Crec que els servidors públics tenim una feina més o mensy estable, amb un salari més o menys estable i amb unes condicions laborals més o menys estables.  I insisteixo en això de “més o menys”, perquè totes les seguretats i garanties que històricament s’havien atribuit als servidors públics estan saltant pels aires, aquests darrers anys, a base de decisions unilaterals que no sabem on ens portaran, però que no auguren res de bo.

No és el moment de fer cap proclama de greuges ni de revindicacions, però el que sí que m’agradaria deixar clar és que els servidors públics (mossos i no mossos) tenim tot el dret a queixar-nos de la nostra situació, i a discrepar de les decisions del govern, i a opinar d’acord amb la nostra consciència.  D’això se’n diu llibertat d’expressió, llibertat de pensament i llibertat d’opinió, tres principis que considero absolutament irrenunciables.

Dit això, els servidors públics sí que tenim l’obligació de donar el millor del nostre talent i de les nostres capacitats professionals, sense mirar ni el color del govern de torn, ni la nostra afinitat o no amb ell, seguint un elemental principi d’absoluta lleialtat a la institució per a la qual treballem.  Remarco “institució”, no partit de govern.  I així ho fem la immensa major part de servidors públics, en tots els àmbits.  Negar-nos el dret a discrepar (a queixar-nos), encara que la discrepància de vegades resulti incòmoda, em sembla  excessiu, en un sistema que es vol democràtic.

 

Jun 142012
 

El govern del PP a les Balears ens deixa la materialització de la seva idea particular de bilingüisme.  Sí, sí, aquest concepte que tant reclamen a Catalunya els seus companys de partit i altres palmeros afins:  l’espanyol és imprescindible i el català no.

Així de fàcil.  La funció pública balear considera un requisit per accedir-hi el coneixement de l’espanyol i rebaixa a la categoria de mèrit el coneixement del català.  I com que el català no és necessari per treballar a l’administració, com podem condemnar un pobre funcionari a haver de llegir documents en una llengua que té cap obligació d’entendre?  o d’atendre persones que li parlin en altre idioma que el castellà, posem per cas.

Ras i curt:  el català té els dies comptats (i no en seran gaires) en el teixit administratiu de les Illes; i a partir d’aquí ja veurem on més.  Consumat, doncs, el més gran atac contra la llengua des dels temps de les prohibicions i de la repressió de la dictadura franquista.  Això sí, sempre en nom de la democràcia, de la llibertat, del bilingüísme, de la pluralitat i de no sé quantes històries més.

Fins aquí havíem arribat i ja els semblava l’hora de fer marxa enrere.  D’això de fer enrere ens avenços democràtics el PP en sap força, i prou que ens ho demostra sempre que té ocasió.  I també ens demostra com sap castigar  els dissidents.

De tot manera, davant de tanta evidència, cada cop els ha de resultar més difícil seguir mentint, tot i que poc els costa intentar colar bou per bèstia grossa, com podem constatar dia sí i dia també.

I com va dir aquell:  “és que això és es colmo”.

Jun 132012
 

Recomano la lectura de l‘entrevista que La Vanguardia fa a la doctora Laura Vidal, responsable de la divisió d’oncologia ginecològica de l’Hospital Clínic de Barcelona, perquè més enllà  d’un seguit de reflexions sobre el càncer i la seva incidència en la societat, en les persones que el pateixen i en les seves famílies, aporta una informació poc coneguda però terrible:  hi ha persones que demanen tractaments de quimioteràpia que no els provoquin la caiguda del cabell per por a ser acomiadades.

Aquesta és una de les cruels realitats que ens deixarà per al futur aquesta bateria demolidora de reformes laborals amb què ens estan disparant els diferents governs:  posar la conservació de la feina per davant de la pròpia salut.

Qualsevol persona que hagi viscut en primera persona o de prop un tractament de quimioteràpia, sap quins són els seus efectes físics.  Haver d’intentar amagar-los, juntament amb els estètics, per aparentar una activitat laboral normal és terrible i inhumà.  No vull ni imaginar quanta gent, fins i tot, pot estimar-se més no seguir determinats tractaments agressius per tal de conservar una aparença de normalitat que els permeti garantir uns ingressos per a les seves famílies, a canvi de la pròpia vida, duri el que duri, abans de ser-ne una càrrega.

Fa vergonya llegir aquesta entrevista i recordar la foto recent del príncep holligan i del president espanyol que, “solucionat el problema de la banca”, se’n va al futbol, amb absoluta desvergonya.  El cas del president no és cap sorpresa, perquè ja sabem de quin peu calça,  i el del príncep potser tampoc, quan el seu pare és capaç de felicitar Rajoy pel rescat que ens han fotut a sobre i de fer broma amb el nou governador del Banc d’Espanya, a propòsit del seu nomenanemt.

Per a quan l’exigència de responsabilitats a aquesta gent que posa els ciutadans a la vora de mort per por a perdre la feina?  Hi ha massa bona gent que no està per futbol, aquests dies, i que mereixen respecte.  Però això, a aquells, tant els fa.

Jun 122012
 

“És que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”.  Aquesta és la lamentable lletania que venim aguantant des de fa ben bé quatre anys i que serveix per justificar totes les retallades (no només econòmiques) que ens estan caient a sobre.  El més greu del cas és que hem acabat per creure’ns-ho i per acceptar tot el que ens arriba amb una mena de perversió de la idea cristiana de la penitència, com a expiació dels nostres pecats.

Però aquest principi no és del tot cert.  Demanem-nos qui ha viscut per sobre de les possibilitats.  Mirem qui s’ha comprat un cotxe que no pot mantenir (diguem-ne AVE), o una casa que li va gran (diguem-ne macrobiblioteca, auditori o ciutat de les arts) o una segona residència al poble (teatres en localitats de quatre habitants i mig).  Ja que h som, mirem qui s’ha jugat els diners que tots nosaltres els hem prestat en negocis que s’han demostrat ruïnosos (us sona allò dels actius tòxics?) o qui s’ha autopagat salaris, indemnitzacions i plans de pensions (jubilacions) de luxe amb crèdits que no pensen retornar.  Efectivament, no hem estat nosaltres.

I com ja fa molts anys que sabem, quan s’estira més el braç que la màniga, toca tirar de crèdits ;  quan no es poden pagar, toca renegociar-los i, al capdavall, fer una pilota que acostuma a acabar malament:  ens prenen la casa o hem de malvendre el cotxe i les joies.  Tot això, la immensa part de la població -la immensa major part de la gent que ens hem de sentir que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats- ja fa molt de temps que ho tenim clar i hem après a adaptar la nostra despesa als nostres ingressos.

Qui no n’ha après, pel que estem veient, són determinats bancs i els governs.  Han malbaratat els seus (nostres) diners durant anys de manera irresponsable i han anat pagant la festa amb prèstecs que s’han concedit mútuament.  Quan la cosa no ha donat més de si, ha estat Europa qui ha aportat més diners, en el cas dels bancs, o ves a saber qui, a través de la compra de deute públic, en el cas dels governs.  Però com que la pilota s’ha fet massa grossa, no n’hi ha prou i ara arriba un nou crèdit, amb el cobrador del frac al darrere.

El més greu, però, és que a diferència del que ens passaria a nosaltres, ningú no els prendrà la casa ni el cotxe, però a nosaltres potser sí, per pagar un deute que no és nostre (no oblidéssim mai que el seu deute no és el nostre deute), mentre qui s’ha anat endeutant sense criteri segueix vivint tan ricament.  Cap responsabilitat personal ni patrimonial.  O si voleu, impunitat absoluta, tant per als polítics com per als banquers.  Aquesta és la nostra democràcia.

Ells seguiran vivint per sobre de les seves possibilitats i nosaltres per sota de les nostres necessitats.

Jun 112012
 

Els diferents governs espanyols són un club de mentiders compulsius que, per tal de no reconéixer la pròpia incapacitat, creuen que poden enganyar constantment a tot un país, amb la finalitat única de perpetuar-se en el poder.

No fa tant d’allò de la lleu desacceleració de l’economia, quan se’ns venia a sobre la pitjor crisi que recordarem, o allò altre del sistema bancari espanyol com un dels més sòlids del món, quan ja hem vist que la seva única solidesa és la seva capacitat d’enriquir els directius que els han (ens han) portat a la ruina.

Però tot es pot superar, i ara és el govern Rajoy qui, en sis mesos, aconsegueix demostrar que es pot mentir, encara més i amb major freqüència fins a perdre qualsevol credibilitat, no ja a nivell internacional, sinó  nivell de ciutadà del carrer, que ja no creu res del que pugui dir.  Bé, què es podia esperar del president dels hilillos de plastilina?.

A les poques hores de jurar i perjurar que no hi haurà intervenció econòmica des d’Europa, arriba aquest “crèdit” per “sanejar” la banca (sí, sí, aquella banca tan sòlida de Zapatero).  Tot això amb un ministre amb cara de pocs amics, perquè suposo que mentir descaradament, si un no és idiota, no és tan fàcil, i amb un president que se’n va al futbol, a veure si la roja fa pair millor la que ens cau a sobre -això sí, després de fer, a correcuita, unes declaracions carregades de més mentides-, la cosa ja la devia imaginar especialment complicada, ridícula i vergonyosa.

A partir d’ara, ja veurem, perquè els diners d’Europa s’han de tornar i la capacitat de gestionar-los de manera intel.ligent per part d’aquesta banda és nul.la.  Això sí, preparem-nos per a una colosal bateria de mentides per justificar l’enriquiment de quatre directius bancaris, malgrat tot, i de les seves comparses polítiques, mentre la resta seguim camí avall.  Que això serveixi per reactivar l’economia dels ciutadans que patim les retallades, ja ho podem anar oblidant.

No crec que tardem gaire a sentir-nos dir que els desnonament són canvis singulars de titularitat dels habitatges, que els milers de persones que viuen sota el llindar de la pobresa són ciutadans econòmicament sostenibles o que els nens que no poden alimentar-se com caldria són infants sotmesos a un règim estricte per evitar una futura obesitat.

Sort que aquesta gent no fan de metges, perquè en els certificats de defunció escriurien alguna cosa com cesament singular de la vida.

Jun 102012
 

Estic totalment d’acord amb allò que diu molta gent que és millor no obrir el diari, no engegar la tele i no posar la ràdio si no és per sentir música, i encara.  La veritat és que fa l’efecte que hi ha una conxorxa dels mitjans per posar-nos la por al cos i per deprimir-nos de manera ininterrompuda.  I no descarto que, en part, sigui així.

Però ves per on que també hi ha gent que es dedica al contrari:  a difondre, només, les bones notícies.  I la veritat és que si acostumeu a llegir habitualment la premsa, moltes d’aquests bones notícies us sonaran, però potser us passarà el mateix que a mi i pensareu que sí, que us sonen, però que no vau passar dels titulars, en el seu moment.  Mal fet.

Avui que és diumenge potser val la pena dedicar una estoneta a llegir només coses positives i tal vegada demà encararem la setmana amb més il.lusió.  En aquest enllaç trobareu un bon grapat d’adreces a visitar.

css.php