Retallant, retallant…

 Actualitat  No Responses »
juny 092012
 

Sembla que el govern del PP li està agafant el gustet a les retallades.  Algunes de les darreres em semblen especialment significatives:

– Retallada en el nombre de diputats del Parlament de Madrid.  Idea lluminosa de l’Espe.

– Retallada en el nombre de diputats del Parlament de les Balears.  Còpia de la idea lluminosa.

– Eliminació del Defensor del Pueblo a Castilla La Mancha.  Una altra idea lluminosa, ara de la Cospe.

I podríem seguir amb més mesures que tenen en comú reduir progressivament les institucions democràtiques que formen part d’aquest desgavell que és l’estat de les autonomies.

La pregunta és quin serà el pas següent?  Potser demanar que Catalunya o Euskadi també eliminin o minimitzin les seves institucions d’autogovern?  Segur que sí, si veiem què en pensen els palmeros de la premsa cavernària.

Potser encara tindrà raó Vicent Partal, quan s’exclama per la no presència parlamentària de l’extrema dreta.  I és que retallant, retallant, es podem anar quedant sense política i, aleshores, ens podem trobar cara a cara davant d’aquella magnífica frase del dictador Franco:  «haga como yo, joven, no se meta en política».

 

Burilles

 Actualitat  No Responses »
juny 082012
 

Ahir vaig poder contemplar una imatge de la qual n’havia sentit a parlar però que mai no havia pogut veure en viu i que, francament, m’agradaria no veure mai més.  Va ser en sortir de treballar.  Jo anava pel carrer i venia de cara una senyora d’uns quaranta anys, més o menys, acompanyada d’un nen que no crec que en tingués 10.  La senyora i el nen no tenien cap tret que els fes especials, eren ben bé com els milers de persones amb què ens creuem cada dia sense adonar-nos.

Quan ens trobàvem a pocs metres de distància, la senyora s’acotxa, recull del terra una burilla de cigarreta (gairebé de mitja cigarreta), la mira amb complaença, fa un gest discret de satisfacció i la guarda a la butxaca, entre l’absoluta indiferència del nen que l’acompanyava, la qual cosa em fa pensar en un comportament prou habitual.

El meu pare m’havia explicat, més d’un cop, els seus records d’infantesa quan era el seu pare qui recollia borilles reaprofitables per barrejar el tabac i fer cigarretes, en un comportament habitual en una època, la immediata postguerra, de restriccions, raccionament i manca de gairebé tot.

Ahir, de cop, la meva ment va fer un salt impossible en el temps, a través de la memòria del meu pare, i vaig comprendre la magnitut de la situació que viuen moltes persones que ens passen pel costat cada dia.

Molt trist, tot plegat, en una societat que es vol moderna i desenvolupada, però que, com aquell nen d’ahir, contempla amb indiferència els signes de les necessitats de qui té a la vora.

Dinar a l’escola?

 Actualitat  1 Response »
juny 072012
 

Tot sembla indicar que les carmanyoles esdevindran l’alternativa al menjador escolar o al dinar a casa, el curs vinent.  No sé, però alguna cosa no m’acaba de fer el pes amb tota aquesta qüestió.  Fins ara teníem els nens que dinaven a casa (o que no dinaven) i una gran majoria que dinava al menjador del col.le.  Ara haurem d’afegir els que portaran el menjar de casa i dinaran a l’escola.

L’aparició d’aquest tercer grup és el que em fa ballar el cap.  I és en aquest moment que se’m presenten determinats dubtes:

D’una banda, les condicions que tindran per poder menjar, si no «paguen» el menjador escolar (taules, cadires, beguda…), perquè ara ja podem trobar estudiants de secundària tirant de carmanyola a qualsevol racó del pati.  D’una altra, el nivell de discriminació que es pot produir pels serveis que oferirà o no cada centre a uns alumnes (els de la carmanyola) que no els pagaran, aquests serveis (la crida de la consellera a la col.laboració voluntària dels pares per vigilar els menjadors em sembla fora de lloc i impròpia d’un govern seriós).  Finalment, em demano si no baixarà encara més la qualitat de l’alimentació de molts nens del nostre país.  I si això de pagar i no pagar els serveix que s’ofereixen us sembla exagerat, penseu en la insistència del govern en una gestió professional i amb criteris economicistes (a banda dels educatius) dels centres.

Crec que l’alimentació dels més petits és una de les poques coses que cal preservar a qualsevol preu (igual com l’educació) i no penso que ens trobem davant d’un escenari que garanteixi gran cosa al respecte.  Assegurar l’aliment als nens  és molt més que estat del benestar, al capdavall.  És dret a la vida, gairebé.  De fet, alguns centres estan estudiant què fer davant de greus situacions de malnutrició que ja han pogut detectar, perquè el tema «beques menjador» comença a ser història, no?

De moment, massa interrogants, que potser es resoldran satisfactòriament de cara a l’inici de curs, tot i que jo no  n’estic massa segur, perquè tot plegat fa arribar un cert tuf de segregació classista, una més, en funció de si es poden contractar uns serveis de menjador o no.  I aquesta qüestió, perquè és vital, reclama certeses, no indefinicions ni globus sonda.

La universitat que no volem.

 Actualitat  No Responses »
juny 062012
 

Bufen vents de canvi a molts nivells, i entre ells, a la universitat.  El primer gran canvi va ser el Pla Bolonya i els graus (de més que dubtosa eficàcia i de poc més que penosa aplicació).  Ara arriba una bona puja de taxes que, com que no anirà acompanyada per cap pla mínimament acceptable de beques, per més que diguin, jurin i perjurin els responsables polítics de la cosa, deixarà fora un bon nombre d’alumnes per manca de diners per poder-se permetre uns quants anys estudiant sense necessitat de treballar.

En resum, que el retorn accelerat cap a una universitat classista és més que evident.  Una gran pena i un desastre de país que pagarem molt car durant dècades i que perpetuarà el monopoli dels nivells dirigents, en tots els àmbits, en mans d’unes quantes famílies privilegiades que n’han gaudit des de fa anys i panys.

I la cirereta del pastís de la marxa enrere que estem patint i que ens porta no tan lluny dels finals del franquisme la trobem en l’entrada, cada cop més freqüent, de la policia als recintes universitaris.  No fa gaire va ser a l’Autònoma, després la de Girona i ara, fa no res, a la Universitat de Lleida.  Per cert, vaig escoltar per una ràdio gens sospitosa de ser contrària al règim que es van mobilitzar 150 mossos per desallotjar 15 joves acampats, que protestaven per la pujada de les taxes.

No puc evitar el record dels temps en què les universitats eren el gran refugi de la intel.lectualitat i un espai blindat a les intervencions policials encara que, enllà de les seves parets, la dictadura i els seus aparells repressors ocupessin tota la vida social.

Amb aquests responsables polítics que tenim, i amb aquests rectors, anem ben servits.  De futur, millor ni en parlem, d’acord?

Alguna cosa falla

 Actualitat  No Responses »
juny 052012
 

Alguna cosa molt important falla en un país que

– Dóna totes les facilitats als defraudadors per blanquejar diners i, alhora, no s’està de perseguir aquells que paguen puntualment els seus deutes.

– No escatima ni un euro per capitalitzar bancs que han servit per enriquir quatre directius i per crear una enorme estafa immobiliària, al mateix temps que permet desnonaments massius d’aquells que no arriben a final de mes.

– Fa possible l’existència de dues portaveus dels dos principals partits polítics en la comissió d’ocupació del Congrès capaces d’oferir un espectacle tan penós i tan carent de sensibilitat cap als més desafavorits, com el que trobem en aquest enllaç.

No sé si realment vivim en una societat malalta o no, però el que cada tinc més clar és que el govern i la política espanyols estan arribant a un nivell d’impunitat i de manca de respecte a la democràcia molt, massa, greus.

Amb exemples com els que comento, i molts d’altres que podríem trobar,  a algú li pot semblar estrany que la gent miri cap a una altra banda quan parlen determinats polítics?  Cada  dia és més evident que viuen en el seu món particular, ben al marge de la realitat i de les necessitats de la població.  I sense cap vergonya.

Dívar com a símptoma

 Actualitat  No Responses »
juny 042012
 

Per més escandalós que pugui semblar l’afer dels viatges a Marbella de Carlos Dívar, molt em temo que no deixa de ser gran cosa més que la manifestació clara d’una realitat que tot sovint s’ha volgut, si més no, ignorar.

Carlos Dívar és president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, és a dir, una de les més altes autoritats espanyoles en l’àmbit judicial;  és una persona, per tant, acostumada a un determinat nivell de vida, a una determinada manera d’entendre i d’exercir la seva professió i a uns determinats privilegis inherents al càrrec.

Tot això és força raonable fins al moment en què es confonen l’esfera pública i la privada i, fins i tot, la personal.  Arribats a aquest punt, la sensació de «merèixer» unes determinades prevendes per ser qui s’és (per ocupar el càrrec que s’ocupa) nubla qualsevol percepció encentada de la realitat i dóna peu, per exemple, a pagar viatges privats amb diners públics, a fer un ús indiscriminat, posem per cas, del cotxe oficial, o a carregar als pressupostos de tots àpats en restaurants força exclusius i per a reunions d’amics i familiars.

Quan això passa, caldria apartar per sempre aquesta persona del servei públic, inhabilitar-la de manera permanent, perquè demostra que ja no està qualificada per exercir-lo.  Carlos Dívar no menteix quan afirma que ell no ha fet res d’il.legal, perquè ell realment ho creu així.  Carlos Dívar, gairebé inconscientment, se situa per sobre de les lleis perquè és qui és (o qui es pensa que és), i aquest és el mal i allò que el desqualifica per continuar al lloc que ocupa.

El problema és que aquest fenomen és molt més freqüent que no sembla, entre unes determinades esferes.  Qualsevol persona que porti uns quants anys en qualsevol administració podrà dir, sense haver de pensar-s’hi gaire, uns quants noms d’algun que altre personatge semblant a Dívar.  Cal remarcar que no és una actitud generalitzada, però tampoc extraordinària i que es perpetua per la por a perdre un determinat poder o per la voluntat de projectar una imatge monolítica i ferma dels aparells de govern.

Qui no coneix algú que sembla que només viu perquè el convidin a llotges diverses o per menjar amb càrrec als diners públics en llocs als quals potser mai no aniria privadament,  i per fer-ho amb companyies gens públiques?

Personalment he conegut i en conec més d’un, de Dívar.  I és una calamitat social i democràtica que existeixin, perquè són el símptoma que alguna cosa no funciona gens bé dins d’un sistema que els genera i engreixa.

Quan estimes el que tens…

 Actualitat  2 Responses »
juny 032012
 

«Quan estimes el que tens, tens tot el que vols».  Aquest és el missatge final del darrer anunci d’Estrella Damm, un anunci que ha conseguit ser el punt d’arrencada de l’estiu, igual com el de Freixenet ho és del Nadal o el d’El Corte Inglés de la primavera.

Si més no, és entre curiós i significatiu que siguin determinats interessos comercials els que marquin, fins i tot, el ritme de les estacions.  És el que hi ha.  De tota manera, a banda de les quantitats industrials de sucre, joventut i estereotips (per no dir directament cursileria) que aquests anuncis destil.len, reconec que em va sorprendre el lema final d’aquest de la cervesa, perquè tenim una mena de tendència natural a no estimar el que tenim, el que som o el lloc d’on venim, i a entestar-nos a aconseguir coses que pensem que ens aportaran felicitat i que, si mai les aconseguim, com que sovint no ens són pròpies, acaben no servint-nos de gairebé res.

Valorar el que tenim és fonamental, perquè si ens parem a pensar una mica, la major part de nosaltres tenim molt, encara que sovint no en siguem conscients.  A partir d’aquí podrem començar a voler més coses, que aleshores sí que tindran sentit.  Potser, només potser, en aquest moment descobrirem que no ens cal gran cosa més, que no ens cal voler gran cosa més per ser nosaltres, per ser feliços.  I no crec que aquesta actitud tingui res de conformisme (per si de cas).

Té guasa que sigui un anunci d’una determinada beguda el que em provoqui aquesta reflexió, però tal i com anem de referents ètics i morals, potser no és tan estrany.

No es pot ser més cínic

 Actualitat  No Responses »
juny 022012
 

Diu el ministre Montoro que li agradaria complir els compromisos de l’Estatut, pero que no hi ha diners.  Arribats a aquest punt, en què un membre del propi govern legitima l’incompliment de les lleis, si més no, en matèria econòmica, crec que és el moment de, seguint el mateix raonament, començar a deixar de pagar coses i esperar que tampoc no passi res.

Podem dir-li al banc que voldríem complir amb el pagament de la hipoteca, però que no tenim diners, o el mateix quan ens arribi el rebut de la llum, o de l’aigua, o del gas, o quan omplim el dipòsit del cotxe i, apa, cap a casa tan tranquils.

Però resulta que no.  Resulta que si és el ministre qui no paga, no passa res, però si som nosaltres, ens prenen la casa, o ens tallen la llum , el gas o l’aigua, o ens toca anar a peu.  Deuen ser privilegis propis del càrrec, dic jo, sobretot si qui ha de cobrar és Catalunya.

I tampoc no passa res al govern català, més enllà que pugui fer quatre declaracions generalment justetes, mirar cap a una altra banda i amagar-se al seu etern debat d’un nou pacte fiscal que acabarà sent una simple reforma del sistema de finançament, quan toqui revisar l’actual -no abans-, és a dir, cap al 2013-2014, més o menys.  Res més.

De tota manera, caldria recordar-li al ministre que no hi ha diners per pagar a Catalunya el que diu la llei, però que sí que n’hi ha per injectar els diners que calguin al seu monstre de Frankenstein bancari particular:  Bankia.  Però tampoc passa res, més enllà de les manifestacions de cinisme ministerial i de cobardia/connivència/complicitat/incompetència/patriotisme/responsabilitat… del nostre govern (i és que com que ja no sé quin nom posar-li, que cadascú que trïi el que més adequat li sembli, aparegui o no a la llista).

Sigui com sigui, tot plegat sona a burla (i a estafa).

Compromís

 Actualitat  1 Response »
juny 012012
 

«Compromís»:   «Obligació contreta per una promesa, una paraula donada, un benefici acceptat, etc.»

Si fem una mica de memòria, tots podrem recordar moments de la nostra vida en què ens ha calgut comprometre’ns clarament i de debó.

Acabar uns estudis universitaris comporta la fi d’un compromís de la societat en general, en forma de títol que capacita per exercir unes determinades activitats i orla commemorativa, que ha suposat una inversió econòmica en la formació d’una persona, en una disciplina concreta.  Paral.lelament, ha de comportar, en justa contrapartida, un compromís de la persona que acaba els estudis de retornar aquesta inversió a la societat en el seu conjunt, a través d’unes activitats professionals que contribueixin a millorar la pròpia societat.

En aquest intercanvi de compromisos, els elements simbòlics són importants, i d’aquí el valor dels diplomes  i dels actes de graduació.  Però més enllà dels símbols, hi ha la intimitat del compromís personal amb un mateix de ser digne mereixedor d’aquest luxe que és una formació universitària.  I aquest és, realment, el compromís més important, perquè és el que pot ajudar a construir persones realment responsables.

Repassant els compromisos més importants que jo mateix he hagut d’assumir al llarg de la meva vida, hi ha un de fonamental, perquè va determinar tot el meu futur personal i familiar posterior.  Aleshores, l’element simbòlic també va ser important,  i ara, més d’un quart de segle després, adquireix un nou significat convertit en una mena de fetitxe o d’amulet de la sort del qual s’espera que atregui l’exit i que ajudi a discernir amb encert qualsevol dubte i qualsevol decisió que calgui prendre i que, alhora, recordi la importància dels compromisos adquirits.

Felicitats per la teva graduació, Cristina.  I endavant.

 Newer Entries
css.php