des. 082014
 

Aquesta mena d’absurd desgavell en què s’està convertint el procés cap a la independència ens acabarà obligant a tornar als textos més clàssics per entendre i il.luminar el futur immediat, d’una manera que, pel que sembla, no saben (o no volen) fer alguns dels nostres destacats líders polítics.

Aquest retorn als clàssics m’ha vingut al cap veient com els interessos més particulars i de curta volada de partit es van obrint pas davant dels grans objectius nacionals, el primer dels quals, ara mateix, hauria de ser aconseguir la independència, perquè només així aconseguirem no sé si resoldre, però en qualsevol cas intentar-ho en les millors condicions, tots els nostres problemes socials, que no són pocs.

Recordeu aquella reunió al Palau de Pedralbes uns dies abans del 9N en què tot semblava que se n’havia d’anar en orris?  Recordeu els moviments que buscaven un suposat acord d’esquerres per fer una consulta impossible?  I sobretot, recordeu la lliçó d’alta política de les CUP que van ajornar qualsevol debat per fer costat a la proposta del president, fins passat el 9N?  Doncs sembla que hi ha qui és incapaç d’aprendre dels errors.  Perquè ara, segurament, és el moment de plantejar propostes excepcionals, noves, aglutinadores i clares, per arribar a la independència, perquè això és el primer que ens cal.  I si tot va bé, d’aquí a uns mesos (algun any, de fet), podrem tornar a ser, en plenitud, de dretes o d’esquerres, o del que cadascú vulgui, però finalment lliures, en un país nou, i ja amos del nostre destí.

I tornant als clàssics que comentava, potser és bon moment per recordar uns versos de Josep Maria de Segarra, a veure si les veus antigues il.luminen com cal algun que altre il.luminat.

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!

des. 072014
 

La calma duradora es veu que no existeix.  Tot el que passa sembla que estigui regit per una mena de caòtica sèrie d’esdeveniments, de moments, on la tempesta i la bonança es van alternant de manera gairebé capriciosa.  I una mica és així en tot:  en la meteorologia, en la política, en la feina, o en la nostra realitat individual.

Després de la tempesta, sempre arriba la calma, diu la saviesa popular.  Una calma tensa, però;  un autèntic compàs d’espera abans no arribi més música, tant si és més pluja, com un llamp espectacular, o les primeres llums entre els núvols.  Aquests períodes que més aviat esperem el que ha de venir que el que realment passa sempre tenen el regust incert i el tacte fred de les darreres gotes que s’escolen entre les fulles, o que llisquen per qualsevol sortint i encara ens mullen, potser per recordar-nos que cal saber donar temps al temps.

En el fons, aprenem a viure així.  Aprenem a entomar la tempesta quan arriba, i a no perdre l’esperança que s’hagi acabat, enmig d’aquest silenci dens de l ‘espera, mentre confiem que un arc de sant martí enorme ens anunciï un demà més plàcid.

des. 062014
 

Cada dia que passa sembla que les eleccions seran més inevitables.  No sé si per sort o no.  Això, només el temps ho dirà.  Però davant d’aquest futur immediat em pregunto què ens demanaran que votem, finalment.  I és que Junqueras i Mas han plantejat dues propostes diferents:  una de vella escola política amb vernís de modernitat, i una altra de nova de trinca.  M’explico.

El president Mas va parlar de fer el referèndum d’independència aprofitant una convocatòria d’eleccions al Parlament.  Per a aconseguir que aquesta maniobra fos entesa per tothom i que el resultat fos inqüestionable, calia una gran llista per la independència, capaç d’aconseguir la majoria que legitimaria el resultat de qualsevol referèndum convencional.  I com?  doncs bastint aquesta llista amb gent de tots els partits independentistes, sense sigles al darrere, i professionals prou reconeguts, amb coses que aportar en un futur Parlament que hauria de preparar les estructures per a la independència, en un termini d’uns divuit mesos.  Una proposta de país, en majúscules.

Per la seva banda, Junqueras parla de llistes separades, com sempre, però amb punts en comú.  En aquest tipus de llista, l’entrada de persones de fora dels partits és més complicada i, en el fons, el plantejament és el d’una convocatòria electoral convencional, tot i que amb algun punt programàtic compartit entre les diferents candidatures.  Resultat final:  un Parlament no massa diferent de l’actual, on la pugna entre grups seria la pauta de funcionament habitual.  Com ara, de fet.

En el fons, la diferència és si se segueix fent les coses mantenint com a eixos els partits i les seves disputes ancestrals o si, per una vegada i atesa l’excepcionalitat històrica del moment que vivim, es posa l’interès nacional per davant de les disputes ideològiques i personals (que d’això també n’hi ha, i no poc).

El més trist de tot plegat podria ser que ni per aconseguir la independència, que per un cop sí que podria ser a tocar, fossin capaços de superar aquella antiga postura infantil del «no t’ajunto» per compartir, de debò, un projecte superior, que és construir el nostre nou estat.  És l’hora de la grandesa política, però tinc seriosos dubtes que el nivell de tothom que cal estigui a l’alçada.

des. 052014
 

Ho admeto, començo a estar molt tip de tanta tonteria partidista amb una qüestió tan seriosa com és la independència o no del nostre  país.  Començo a estar més que tip de mascles alfa que, al capdavall, només busquen omplir llistes i escons amb els seus fidels escolanets.  I començo a estar encara més tip que, a sobre, ens vulguin vendre que tot ho fan pel nostre bé.

Mentre aquesta colla es dedica a jugar a llistes juntes o separades, majoritàriament per interessos purament particulars, en lloc de mirar realment quina opció és més profitosa per a tothom, jo voldria plantejar una pregunta possiblement incòmoda:  s’han parat a pensar quina proposta és més creïble i més atractiva per als ciutadans del carrer que, al capdavall, som els que votem?  Que potser es pensen que les disputes de pati d’escola mobilitzen votants?   O és que potser estan convençuts que poden guanyar, no ja unes eleccions, sinó la independència, sense nosaltres?

Si CIU, ERC i les CUP alhora no són capaços de respondre de manera encertada aquesta pregunta i, per tant, de fer una proposta compartida prou atractiva per a una gran majoria social, el fracàs col.lectiu està més que garantit.   I el seu particular, de propina.

I de moment, no hi veig massa ganes, en tots tres.  Avancem cap a un ridícul històric?

des. 042014
 

Hi ha un parell de sistemes prou efectius de bloquejar la capacitat d’autogovern.  El primer, l’escanyament econòmic, a base d’incomplir compromisos i de no transferir els diners que corresponen.  D’aquesta manera, d’una banda es generen una bona pila d’impagaments, amb la corresponent emprenyamenta d’aquells que no cobren i, d’una altra, s’aconsegueix una certa imatge d’incompetència d’aquells que no paguen.  Aquest sistema és prou vell i prou sistemàticament aplicat pel ministre Montoro.

La segona manera, també antiga, però cada cop més habitual, és dur al Tribunal Constitucional qualsevol mesura que aprovi el Parlament, per paralitzar-ne l’aplicació.  Així, la legislació espanyola seguix passant per davant de la nostra.  No crec ni que calgui citar gaires exemples ben recents:  pobresa energètica, horaris comercials…

Fa ben poc, un vell col.lega, professor i persona a qui he d’agrair la confiança que m’ha fet en diferents ocasions i els riscos que ha assumit per tirar endavant determinats projectes, es demanava si el govern del PP també acabaria portant al Constitucional el tió de Nadal o els Reis Mags.  Pel que fa als segons, segur que no.  Això de «Ya vienen los reyes con el aguinaldo» és una tradició tan mesetària que segur que té encara un llarg recorregut.  Però pel que fa al tió, la cosa es complica.  Quan trigarà el govern de Madrid, o els mitjans afins a proclamar als quatre vents que els nens catalans són educats en la violència, en la tortura i en l’escatologia amb el pretext de suposades tradicions nadalenques?  Tortura i violència, dues senyes d’identitat del nazisme (aquesta serà la seva relació lògica.  I si no, al temps).

Catalans.  Salvem la nostra identitat nadalenca i les nostres tradicions, perquè si  no, aviat només ens quedaran los peces en el rio, aquells que beuen i beuen i tornen a beure.

I si penseu que aquest comentari és massa matiner, no oblideu que ja han començat tota mena de trets de sortida a la campanya de compres nadalenques.  Així és que també començar la nostra de preservació i defensa del tió.

des. 032014
 

Finalment tenim les cartes sobre la taula.  Ha calgut esperar una setmana però ja sabem quines són les propostes per al futur més immediat de les dues grans formacions polítiques catalanes, cridades, totes dues, a jugar-hi un paper prou rellevant.

Escoltats tots dos plantejaments, voldria remarcar que no vaig sentir coses tan diferents.  Voluntat de marcar distàncies, prou lògiques i legítimes d’altra banda, sí, però diferències substancials, pràcticament cap.  En tot cas, res que no es pugui resoldre seient a parlar-ne una estona amb una mínima voluntat d’acord (que no dubto que existeix).

D’altra banda, he sentit dos discursos diferents:  un discurs presidencial i un discurs d’un magnífic número dos (molt més número dos que líder de l’oposició, i cridat a exercir un paper fonamental, potser més discret però molt fonamental, en un futur govern).  Els objectius són clarament compartits, la manera d’arribar-hi també, gairebé en tot, i la diferència més important, entre totes dues exposicions, al meu parer, va ser més de to i de concreció en alguns moments (cosa més exigible al president, i més si aspira a seguir sent-ho), justament allà on l’oposició sempre juga amb més marge de maniobra.

En resum, que si no hi ha acord (i, ara mateix, no tinc cap dubte al respecte) serà perquè no voldran, o perquè algun d’ells, o tots dos, guarden alguna carta amagada a la màniga, d’aquelles que distorsionen les partides.  Esperem que no sigui així, pel bé de tots.  Només cal veure qui tindrà més capacitat de negociar, o de cedir.  O si voleu, qui sabrà posar davant la realitat a la ideologia.

des. 022014
 

La hipocresia sempre acaba fent-se evident.  Llegir aquest article de Libertad Digital n’és una bona mostra, de com funciona la hipocresia en la ment d’alguns, perquè els mateixos que escriuen i subscriuen aquestes línies (diguem-ne articulistes, per dir-ne alguna cosa) són els que clamen sense pudor per altres víctimes o els que defensen amb ungles i dents una constitució que consagra la no discriminació per raó de gènere.

Aquesta és la realitat dels grans valedors de les llibertats i de les lleis.  Un univers d’hipocresia masclista, feixista i retrògrada.  Res més.

Evidentment, ni cap fiscal, ni ningú, mourà ni un dit contra aquesta gent.  Només faltaria.  Això és Espanya!  Terra de mascles.  Què us penseu.  I el ministre de l’Interior -un altre aspirant a mascle alfa, pel que es veu-, mentrestant, fent de palmero del seu amo, a Barcelona.

Quina vergonya i quin fàstic, tot plegat.

 

des. 012014
 

Tot el procés cap a la independència, es vulgui admetre o no, està plantejant alguns debats més o menys transcendents (o clarament intranscendents) sobre tota mena de qüestions.  A tall d’exemple, la possibilitat d’una llista electoral amb una participació d’experts en diferents matèries, però sense vinculació a cap partit, ha obert un petit però interessant debat a les xarxes sobre si no militar ni haver militat en cap formació política és un mèrit o, si voleu, un valor positiu.

Com a persona que fa molts anys que treballo al sector públic, tinc una certa trajectòria veient entrar i sortir governs i partits -i els seus representants de tots els nivells- com per tenir una imatge més o menys clara de com funciona tot plegat.

És indiscutible que quan una formació arriba al poder, si pot -cosa no sempre possible per allò del règim funcionarial- tendeix a arraconar qualsevol càrrec alt, mitjà o petit del «règim anterior» per situar-hi persones afins, amb carnet o ben afins, no sempre prou qualificades, dit sigui de passada, amb un menyspreu més o menys explícit segons cada cas (però menyspreu), cap al funcionariat, especialment si no està ben identificat políticament.

Ja sé que direu que exagero.  Potser sí, o potser no.  Cadascú té la seva experiència i el seu punt de vista.  I també és cert que les actituds varien en funció de cada partit i, sobretot, de cada persona.  Però em temo que la tendència general és la que he plantejat.

Vistes així les coses, obrir el Parlament (i per què no també l’estructures administratives) a persones qualificades, independentment de si tenen o no carnet, i més en un moment crucial com el que vivim, em sembla no ja una bona idea, sinó una necessitat vital.  No es tracta de satanitzar aquells que tenen o han tingut militàncies concretes, sinó d’explotar al màxim el potencial de coneixements i la capacitats del país, sense mirar, per damunt de tot, la vinculació a un determinat grup polític.

A tots aquells que ara mateix demanen si tenir carnet és pecat, els diria que no.  Però que no tenir-ne, tampoc.

css.php