No cal que en facis gaire cas

Aquesta mena d’absurd desgavell en què s’està convertint el procés cap a la independència ens acabarà obligant a tornar als textos més clàssics per entendre i il.luminar el futur immediat, d’una manera que, pel que sembla, no saben (o no volen) fer alguns dels nostres destacats líders polítics.

Aquest retorn als clàssics m’ha vingut al cap veient com els interessos més particulars i de curta volada de partit es van obrint pas davant dels grans objectius nacionals, el primer dels quals, ara mateix, hauria de ser aconseguir la independència, perquè només així aconseguirem no sé si resoldre, però en qualsevol cas intentar-ho en les millors condicions, tots els nostres problemes socials, que no són pocs.

Recordeu aquella reunió al Palau de Pedralbes uns dies abans del 9N en què tot semblava que se n’havia d’anar en orris?  Recordeu els moviments que buscaven un suposat acord d’esquerres per fer una consulta impossible?  I sobretot, recordeu la lliçó d’alta política de les CUP que van ajornar qualsevol debat per fer costat a la proposta del president, fins passat el 9N?  Doncs sembla que hi ha qui és incapaç d’aprendre dels errors.  Perquè ara, segurament, és el moment de plantejar propostes excepcionals, noves, aglutinadores i clares, per arribar a la independència, perquè això és el primer que ens cal.  I si tot va bé, d’aquí a uns mesos (algun any, de fet), podrem tornar a ser, en plenitud, de dretes o d’esquerres, o del que cadascú vulgui, però finalment lliures, en un país nou, i ja amos del nostre destí.

I tornant als clàssics que comentava, potser és bon moment per recordar uns versos de Josep Maria de Segarra, a veure si les veus antigues il.luminen com cal algun que altre il.luminat.

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!

Tweet

Cada dia que passa sembla que les eleccions seran més inevitables.  No sé si per sort o no.  Això, només el temps ho dirà.  Però davant d’aquest futur immediat em pregunto què ens demanaran que votem, finalment.  I és que Junqueras i Mas han plantejat dues propostes diferents:  una de vella escola política amb vernís de modernitat, i una altra de nova de trinca.  M’explico.

El president Mas va parlar de fer el referèndum d’independència aprofitant una convocatòria d’eleccions al Parlament.  Per a aconseguir que aquesta maniobra fos entesa per tothom i que el resultat fos inqüestionable, calia una gran llista per la independència, capaç d’aconseguir la majoria que legitimaria el resultat de qualsevol referèndum convencional.  I com?  doncs bastint aquesta llista amb gent de tots els partits independentistes, sense sigles al darrere, i professionals prou reconeguts, amb coses que aportar en un futur Parlament que hauria de preparar les estructures per a la independència, en un termini d’uns divuit mesos.  Una proposta de país, en majúscules.

Per la seva banda, Junqueras parla de llistes separades, com sempre, però amb punts en comú.  En aquest tipus de llista, l’entrada de persones de fora dels partits és més complicada i, en el fons, el plantejament és el d’una convocatòria electoral convencional, tot i que amb algun punt programàtic compartit entre les diferents candidatures.  Resultat final:  un Parlament no massa diferent de l’actual, on la pugna entre grups seria la pauta de funcionament habitual.  Com ara, de fet.

En el fons, la diferència és si se segueix fent les coses mantenint com a eixos els partits i les seves disputes ancestrals o si, per una vegada i atesa l’excepcionalitat històrica del moment que vivim, es posa l’interès nacional per davant de les disputes ideològiques i personals (que d’això també n’hi ha, i no poc).

El més trist de tot plegat podria ser que ni per aconseguir la independència, que per un cop sí que podria ser a tocar, fossin capaços de superar aquella antiga postura infantil del «no t’ajunto» per compartir, de debò, un projecte superior, que és construir el nostre nou estat.  És l’hora de la grandesa política, però tinc seriosos dubtes que el nivell de tothom que cal estigui a l’alçada.

Tweet

Hi ha un parell de sistemes prou efectius de bloquejar la capacitat d’autogovern.  El primer, l’escanyament econòmic, a base d’incomplir compromisos i de no transferir els diners que corresponen.  D’aquesta manera, d’una banda es generen una bona pila d’impagaments, amb la corresponent emprenyamenta d’aquells que no cobren i, d’una altra, s’aconsegueix una certa imatge d’incompetència d’aquells que no paguen.  Aquest sistema és prou vell i prou sistemàticament aplicat pel ministre Montoro.

La segona manera, també antiga, però cada cop més habitual, és dur al Tribunal Constitucional qualsevol mesura que aprovi el Parlament, per paralitzar-ne l’aplicació.  Així, la legislació espanyola seguix passant per davant de la nostra.  No crec ni que calgui citar gaires exemples ben recents:  pobresa energètica, horaris comercials…

Fa ben poc, un vell col.lega, professor i persona a qui he d’agrair la confiança que m’ha fet en diferents ocasions i els riscos que ha assumit per tirar endavant determinats projectes, es demanava si el govern del PP també acabaria portant al Constitucional el tió de Nadal o els Reis Mags.  Pel que fa als segons, segur que no.  Això de «Ya vienen los reyes con el aguinaldo» és una tradició tan mesetària que segur que té encara un llarg recorregut.  Però pel que fa al tió, la cosa es complica.  Quan trigarà el govern de Madrid, o els mitjans afins a proclamar als quatre vents que els nens catalans són educats en la violència, en la tortura i en l’escatologia amb el pretext de suposades tradicions nadalenques?  Tortura i violència, dues senyes d’identitat del nazisme (aquesta serà la seva relació lògica.  I si no, al temps).

Catalans.  Salvem la nostra identitat nadalenca i les nostres tradicions, perquè si  no, aviat només ens quedaran los peces en el rio, aquells que beuen i beuen i tornen a beure.

I si penseu que aquest comentari és massa matiner, no oblideu que ja han començat tota mena de trets de sortida a la campanya de compres nadalenques.  Així és que també començar la nostra de preservació i defensa del tió.

Tweet

La hipocresia sempre acaba fent-se evident.  Llegir aquest article de Libertad Digital n’és una bona mostra, de com funciona la hipocresia en la ment d’alguns, perquè els mateixos que escriuen i subscriuen aquestes línies (diguem-ne articulistes, per dir-ne alguna cosa) són els que clamen sense pudor per altres víctimes o els que defensen amb ungles i dents una constitució que consagra la no discriminació per raó de gènere.

Aquesta és la realitat dels grans valedors de les llibertats i de les lleis.  Un univers d’hipocresia masclista, feixista i retrògrada.  Res més.

Evidentment, ni cap fiscal, ni ningú, mourà ni un dit contra aquesta gent.  Només faltaria.  Això és Espanya!  Terra de mascles.  Què us penseu.  I el ministre de l’Interior -un altre aspirant a mascle alfa, pel que es veu-, mentrestant, fent de palmero del seu amo, a Barcelona.

Quina vergonya i quin fàstic, tot plegat.

Tweet