Ago 212011
 

La direcció del PP, per boca del seu portaveu, Eduardo González Pons, demana perdó pel gest dels seus regidors a Donòstia, que van brindar amb el seu alcalde, Juan Karlos Izaguirre, de Bildu, amb motiu de les festes de la localitat.

El gest de la cúpula del PP és força significatiu per diferents raons:

1.  Suposa una desautarització sense precedents dels seus regidors, els únics capaços de valorar què cal fer en cada moment per garantir la convivència en la seva localitat i, al capdavall, una vida millor per als ciutadans.

2.  Suposa una violació flagrant del dret democràtic, en tant que implica criminalitzar una formació legalment constituïda, validada pel Tribunal Constitucional i votada massivament per la ciutadania.

3.  Suposa una postura clara en favor del manteniment de la tensió amb el nacionalisme, a partir d’una suposada confrontació entre partits estatalistes i partits nacionalistes (indefectiblament associats al terrorisme i a ETA, segons el PP).

4.  Suposa una violació dels dret constitucional (sí, els d’aquesta constitució que tant diuen defensar i que ni van votar, en el seu moment) i de les sentències del seu tribunal.  En aquest cas no hi ha problema per no acatar les sentències.

No tinc cap dubte que ben aviat veurem la fi definitiva d’ETA.  Aleshores serà bonic veure quina postura pren el PP (i de passada el PSOE), quan es quedi sense el seu argument del terrorisme com a cortina que tapa tots els problemes reals.  Potser és que determinats personatges encara no estan prou preparats per viure en un sistema democràtic i encara han de justificar la seva existència autoproclamant-se els únics capços de fer front al mal absolut (els nacionalismes no espanyols).

I aquest gent governarà Espanya ben aviat, i aquestes postures – i altres de pitjors- seran el pa de cada dia.  Amèn.

Ago 202011
 

Esperanza Aguirre és un personatge polític que deixarà per al futur un seguit d’anècdotes i declaracions que ben bé podran ser la radiografia de l’Espanya més cañí de principis del segle XXI.  I ara, amb la visita del Papa a Madrid, el degoteig de frases per a la memòria és constant:

La igualdad, dignidad, libertad… los ha traído el cristianismo. Que no se crean que los ha traído Karl Marx.”  Igualtat?  a partir d’una institució absolutament jeràrquica i piramidal, que no dubta a atribuir papers molt diferents a homes i a dones (sempre subordinades), que persegueix sense pietat l’homosexualitat, que situa el seu líder com a veu indiscutible…?  Una mica difícil de creure, francament.  Quant a la idea de dignitat, no sé, però crec que l’esglèsia catòlica encara té una reflexió i moltes explicacions pendents sobre algunes qüestions com el seu suport incondicional a règims feixistes, els seus silencis davant determinats genocidis, sobre el destí dels guanys de les seves finances, o sobre el seu encobriment de pederastes confesos, sense anar més lluny.  I què dir de la llibertat en un sistema ideològic tan tancat, tan poc permeable, i fonamentat en veritats absolutes que ningú no pot qüestionar? (és el que tenen els dogmes de fe).  No sembla que hi ha gaire espai per a la llibertat, si més no intel.lectual, em temo.

El comunisme no és cap garantia de dignitat, ni de llibertat, ni d’igualtat, vista la seva praxi política, però el cristianisme, vist com s’instrumentalitza, potser tampoc no gaire.

Esperanza Aguirre també ha declart que gairebé s’havia quedat sense parla davant del Papa.  La brometa és fàcil:  i per què no li pot passar una mica més sovint?  I posats a demanar miracles, que l’emoció es faci extensiva a altres companys seus de partit, que calladets estarien molt més presentables.

Ago 192011
 

Google va anunciar fa uns dies que prioritzarà, situant-les en els primers llocs dels seus resultats de cerques, les pàgines, blocs… amb bona ortografia.  Bona notícia, sense cap dubte.

Certament, és molt penós llegir segons quines web, segons quins blocs i segons quins comentaris a Facebook i similars, per la nul.la competència lingüística que traspuen.  I no parlo de la manca de perfecció estilística o discursiva, no.  Parlo, senzillament, de la presència massiva d’errades gramaticals bàsiques, tant lèxiques com ortogràfiques.  No es tracta només del resultat de menjar-se lletres o de l’ús indiscriminat de “k”, per exemple, convertint en estàndard el sistema d’escriptura habitual als SMS.  El panorama ortogràfic que trobem a internet delata, molt sovint, una pèssima formació lingüística; i tant li fa si parlem, en el nostre cas, de català o d’espanyol, perquè no em veig amb cor de dir quina llengua s’escriu més malament.

No és mal sistema aquest de recompensar la competència.  Si més no, ara ja sabrà tothom que no tenir una mínima cura ortogràfica relegarà la nostra web a segons i tercers nivells en el rànquing de resultats de cerca obtinguts per Google.

Caldrà esperar uns mesos per veure quina efectivitat acaba tenint la mesura, però d’entrada, crec que pot, si més no, estimular l’ús de correctors ortogràfics, que si bé no són cap bàlsam miraculós, sí que eviten determinades construccions que fan mal a la vista.

Benvinguda sigui la iniciativa, perquè dignificar l’expressió també és dignificar allò que volem dir.  No ho oblidem.

Ago 182011
 

Si hi ha un polític espanyol capaç de representar l’espanyolitat en tota la seva màxima dimensió, aquest és, sense cap gènere de dubtes, José Bono, un personatge que milita en el PSOE però que podria fer en el PP sense cap problema, perquè Ejpaña sempre és la prioritat. Una Ejpaña unida, nacional, monolítica i sense fissures autonòmiques, evidentment;  i en aquesta qüestió, PP i PSOE són la mateixa cosa.

La darrera genial idea del Sr. Bono ha estat proposar un govern PP-PSOE a Espanya (bona manera d’acomiadar-se, ara que ha anunciat que no anirà a les llistes de les properes eleccions). Unitat absoluta davant dels cants de sirena disgregadors (això sí, rere la pancarta de la crisi econòmica). El més curiós de tot és que no és l’únic capaç de formular aquesta ocurrència. Ara sabem que l’anterior president d’Extremadura, el també socialista Guillermo Fernández Vara hi està d’acord, i sembla que també el popular González Pons, que es posiciona clarament a favor del retorn a l’Estat de diferents competències autonòmiques, en un procés de “recentralització” (magnífic eufemisme per evitar el terme “‘involució”).

La cosa promet. Si fins ara havíem pogut arribar a creure que una majoria no absoluta de PP o de PSOE i uns bons resultats de CiU podien ser un bon escenari (per la capacitat d’influència que podria tenir la formació catalana), ara sembla que és més fàcil un govern del PP, posem per cas, sostingut pel PSOE (suposant que el govern d’unitat no s’acabi fent, tot i el precedent d’Euskadi).  Les darreres enquestes no fan més que apuntar aquest escenari.

En resum, que el 20 N ens trobarem amb un govern espanyol, ja sigui amb majoria absoluta o no, amb una clara vocació “recentralitzadora”. I molt em temo que ens haurem d’anar acostumant a la paraula.

Mentrestant, a Catalunya no tenim cap mirament a disgregar tant com sigui possible el mapa de partits, de punta a punta, i a discutir, encara (quan veuran alguns que aquest no és el debat, ara mateix, si volem sobreviure), entre dretes i esquerres, mentre Espanya se’ns menja amb patates.  Què fàcil els ho posem…

Ago 172011
 

De tant en tant la casualitat fa que coincideixen esdeveniments molt diferents entre ells però, malgrat tot, amb elements de coincidència que conviden a la reflexió.  El darrer exemple el trobem en el contrast entre els indignats i les seves acampades a diferents places i els pelegrins que arriben a Madrid per veure el Papa.

És evident que tots dos col.lectius són fonamentalment joves, però joves amb dues visions del món absolutament diferent.  A tall d’exemple, plantejo algunes d’aquestes diferències:

– Els indignats acampen al carrer per reclamar un futur millor i més just.  Els pelegrins pernocten a albergs, col.legis públics i privats, hotels… per fer evident la que per a ells és la veritat eterna i absoluta.

– Els indignats ocupen una plaça cèntrica amb l’oposició dels poders públics.  Els pelegrins disposen de tot el centre de Madrid tallat al trànsit i degudament protegit, per a les seves activitats.

– Els indignats són titllats de perroflautas.  Com n’hem de dir, dels pelegrins? hàbitguitarres? (si hem de fer cas de l’exhibició d’hàbits i sotanes, potser sí).

– Els indignats no reben cap ajuda pública, i només múltiples mostres de solidaritat privades, a títol individual.  Els peregrins venen amb la despesa pagada per diners privats i públics i amb un potent desplegament administratiu i empresarial al darrere.

– Els indignats reclament el dret a progressar i a que la societat avanci.  Els pelegrins demanen el retorn a uns valors tradicionals.

– Els indignats creuen en el poder dels individus per a la presa de decisions, a través d’assemblees.  Els pelegrins creuen en la infalibilitat de la paraula del seu líder indiscutible, el Papa, al qual segueixen cegament.

– Els indignats critiquen un sistema polític i econòmic que fa créixer les desigualtats entre rics i pobres arreu del món.  Els pelegrins critiquen un determinat govern pel seu posicionament en l’avotament, els homosexuals o els preservatius i callen respecte a la injustícia econòmica que, per exemple, condemna a mort a milions de persones a la banya d’Àfrica.

Les posicions de partida d’uns i altres, com podem veure, són ben diferents, com ho és el tracte de les institucions, de les quals, cada dia que passa en sabem una de nova.  Les darreres que he conegut són el no cobrament de drets per part de la SGAE per la música que es faci servir (es veu que aquesta festa religiosa és més respectable que qualsevol activitat solidària o benèfica de la societat civil),  l’expedició de 20.000 visats de franc, quan costen 60 € cadascun (1.200.000 € de diner públic perdut) o l’exhibició de pancartes procatòliques a les façanes d’edificis administratius públics, tot i que l’Estat és, teòricament, laic.

Encara no ha arribat el Papa i cada cop em fa més mandra de pensar en la que ens cau a sobre.  Això també és per indignar-se, sense cap dubte.  Que passi aviat aquesta, immoral per excessiva, catòlica party i que tornem a la normalitat i a les coses que realment importen i ens afecten per mirar d’aconseguir un futur millor per als nostres fills.

Ago 162011
 

A poc a poc ens van arribant notícies de més i més projectes mal plantejats, mal executats i, al capdavall ruïnosos.  Quan ja ens hem acostumat a la cruel realitat de l’AVE o de determianats, ara ens trobem amb un port esportiu.

Com més sabem més convençuts estem que ens tocarà pagar, durant dècades potser, la incomptència de tants i tants governants, en aquest cas, a Cantabria (per cert, no deixeu de llegir les paraules que va pronunciar el fantàstic Miguel Angel Revilla durant la inaguració del port) que amb una absoluta ceguesa política van confondre progrés i estat del benestar amb una mena de festa amb el lema “de tot i a tot arreu”.

A diferent escala, és el mateix que passa a molts pobles, amb piscines que no es poden omplir, amb biblioteques sense llibres o amb poliesportius que només exerciten la pols.  L’estat del benestar passa per planificar, per tenir una visió global de les coses i saber què cal i on cal, i fer possible que els serveis siguin universals i accessibles a tothom, no en llençar els diners amb el miratge que tothom té dret a tot i al costat de casa.

Molt em temo que encara anirem descobrint que ens sobren moltes i moltes d’aquelles obres faraòniques que es van fer amb l’eufòria de la totxana.  Caldrà exigir criteri i sentit comú als nostres governants, a tots els nivells, perquè només així aprendrem alguna cosa de profit d’un temps en què ens vàrem creure rics i no ho érem i en què vam confondre qualitat de vida amb malbaratament, gràcies, també cal dir-ho, a tot un seguit de persontges esperpèntics que van arribar a governar diferents institucions.

Ago 152011
 

Una de tantes coses que es van perdent amb els canvis socials i dels hàbits i formes de vida és la capacitat de guardar coses que ja no hem de fer servir.  Ara, les llancem per inútils, ja sigui per manca d’espai o per una dinàmica de consum que ens fa estar sempre pendents d’allò que és nou, només.  Però fins no fa tant, les golfes, els fons d’armari o alguna que altra capsa en un racó, al cap del temps, encara ens podien oferir sorpreses meravelloses.

Remenar aquests espais oblidats, aquests munts d’andròmines, ens pot portar, per uns moments, a la infantesa o a temps que donàvem per perduts en els viaranys estrets de la memòria.

Ahir mateix vam estar capbussant-nos per alguns d’aquests espais polsosos, gairebé oblidats.  Vam trobar-hi llibres, revistes, apunts escolars, alguna foto, dibuixos, eines, joguines… Vam tobar-hi, de fet, formes de vida que ja són part de la nostra història petita, aquella que mai no sortirà a les cròniques, però que en fa grans i que fa que el nostre món reduït avanci amb esperança en el futur i amb un ull de nostàlgia posat en altres temps que ja hem viscut i que ens han deixat moltes coses, i molts esforços d’aquells hem tingut al costat, de les quals potser no n’erem prou conscients i que ara retrobem, amb la il.lusió amb què es retroba una antiga Game Boy o aquell treball escolar que tant ens va omplir d’orgull, en el seu moment.

Ago 142011
 

La manca d’idees noves, d’idees que puguin arribar a il.lusionar una majoria significativa de la societat, comença a ser alarmant i fa tota la pinta de presa de pèl d’unes determinades formacions per mantenir una situació de privilegi, tot sovint immerescuda.  M’explico:

– CiU fa bandera d’un nou sistema de finançament com a primer pas de no sé quin futur que només ells són capaços d’entendre, tot i que aquesta mateixa idea de tendir al concert econòmic amb Espanya ja va ser bandejada durant el debat del nou estatut.  Què ens ha de fer pensar que ara les coses seran diferents?  La idea és la mateixa, els actors que hi prenen part també, l’escena sociopolítica és pitjor que fa uns anys…

– El PSC segueix clamant per una Espanya federal que només es creuen quatre nostàlgics d’un socialisme que ja fa molts anys que no existeix.  Amb l’ofensiva espanyolista que vivim, tant per part del PSOE com del PP, de debó que encara es pensen que la seva idea federalista és possible?  Santa innocència (o santa cegesa).

– ERC segueix reinventant-se, cosa que fa periòdicament.  Segurament és la formació política catalana amb un espai més clar (i més necessari) i també la més capaç d’autodestruir-se sense contemplacions i de generar dubtes i indefinicions.  Potser que comencin a trencar aquesta dinàmica, bàsicament per fer un favor al país, només.

I podria seguir amb les principals forces de casa nostra, però crec que no cal, perquè està clar que el que ara diu cadascuna ho podríem trobar, sense gaire esforç, en els seus programes de fa, com a mínim, una dècada (per no dir dues).

És trist pensar que si no són capaços de sortir d’aquest bucle ideològic i mental, si sempre fan les mateixes propostes, com si la història (i el fracàs) no existís, mai no aconseguirem res que no tinguem ja ara, que és no gran cosa.

Mentrestant, els ciutadans ja no saben què creure ni en qui confiar, i això dóna ales a les úniques idees noves (de tan antigues semblen noves):  les xenòfobes i feixistes.

Ago 132011
 

Ja portem uns quants anys de crisi i crec que, a hores d’ara, s’han provat tota mena de receptes per sortir-ne i, en el nostre cas concret, per aturar la destrucció massiva de llocs de treballs.  Ja fa uns quants anys, també, que anem sentint que cal reduir els salaris i, com no podia ser d’una altra manera, el darrer a unir-se a aquest mantra (o a aquesta lletania, com vulgueu) ha estat el ministre Blanco, tot repetint monòtonament les consignes del candidat del seu partit.

Una altra idea que ja fa temps que sona és aquella de reduir el temps de treball (i el sou, evidentment), per repartir l’ocupació disponible, com si hagués un volum X de feina constant.

No sóc economista, però aquestes propostes em desperten alguns dubtes:

1.  Hi ha un volum X constant de feina?  Si tanquen empreses, X minva i, si se’n creen, creix, oi?  Potser el que caldria pensar és com fer créixer X, perquè no hi ha cap pastís a repartir, realment, hi ha una safata de petits pastissos variats.

2.  Això de reduir salaris ja fa uns anys que s’està aplicant, i de quina manera,  per generar ocupació, però sembla prou evident que el seu efecte és zero.  No està servint per a cap altra cosa que per empobrir la població.  I si som més pobres, consumim menys, i el comerç se’n resent i tanca, i els fabricants es mengen els seus estocs amb patates i acomiaden treballadors, perquè ja no els necessiten per generar productes i serveis que ningú no pot comprar.

Modestament demanaria al futur president espanyol que sigui una mica més llarg de mires del que manifesten declaracions com les del ministre Blanco i comenci a pensar a transformar la cultura del subsidi en la de la inversió i, sobretot, a incrementar la riquesa de les persones (el seus salaris) si realment volen fer alguna cosa de profit, perquè el que han fet fins ara ja sabem on ens porta, i no és a bon port, precissament.

Si se segeuixen aplicant mesures com les que proposa el ministre, mesures que també comparteix el PP, la destrucció de la classe mitjana, que és qui pot garantir una velocitat de creuer del consum i, per tant de l’economia, serà un fet irreversible i de conseqüències dramàtiques.  Perquè ja em dirà el ministre com pensa aconseguir que una part dels guanys empresarials (en alguns casos, escandalosos) esdevinguin llocs de treball.  Perquè ell ho digui?

Al capdavall, animar el consum era la solució per crear llocs de treball del seu company de partit José Montilla.  Però és clar, per a això fan falta diners i no sous cada cop més retallats.  O potser és que les seves receptes depenen de segons d’on bufa el vent cada matí?

 

Ago 122011
 

Impagables les paraules de la consellera de Cultura del Concello da Coruña afirmant que els events culturals que s’hi programaven fins ara eren demasiado gallegos.  Evidentment, ho diu en espanyol, perquè tiene que estar en un idioma que entiendas.

Dubto que mai s’hagi dit tant amb tan poques paraules respecte a l’afany d’imposar l’espanyol i la cultura espanyola, a qualsevol preu i de qualsevol manera, per part dels governs del PP.

Pudeu imaginar què passaria si algú amb un mínim pes polític a Catalunya, gossés dir que a Madrid hi ha una programació cultural massa espanyola i que si volen ser cosmopolites i fer-la arribar a la gent, l’han de fer en una llengua que es pugui entendre?

I aquesta és la consellera de cultura.  Quin patir que els espera als pobres gallecs que realment tinguin qualsevol mena d’inquietud cultural o, si més no, un mínim respecte per la seva llengua. I dic un “mínim”, perquè no puguin dir que és massa.  Ja sabem que l’únic que mai no s’és massa, segons aquesta gent, és espanyolista; sempre cal ser-ne més, i més, i més…

El més fotut de tot és que el mateix pensen els seus col.legues valencians, balears i aragonesos… però respecte del català i de la cultura catalana.  Preparem-nos a sentir coses meravelloses per justificar una autèntica massacre lingüística.

css.php