No cal que en facis gaire cas

El nostre flamant i nou estatut d’autonomia ha fet cinc anys, i tot el ressò mediàtic que ha tingut han estat alguns breus i poc més.  Cap gran reportatge, cap crònica detallada… res.  Un breu i punt.

És molt trist que la gran llei del nostre país no mereixi res més, però potser és tant trist com just.  Al capdavall, l’aventura política d’un nou estatut ens ha passat una factura tan alta que ha fet absolutament inútils imatges que haurien hagut de ser prou importants com l’aprovació pel Parlament de Catalunya o la defensa al Congrès dels Diputats per part de diferents líders catalans.

El balanç, però, difícilment pot ser més negatiu:

– No s’aconsegueix la millora del règim fiscal

– No s’aconsegueix el reconeixement dels drets històrics de Catalunya

– No s’aconsegueix una relació de bilateralitat amb l’Estat

– Es fa un pas enrere en matèria lingüística i es consagra la primacia de l’espanyol sobre el català i l’occità

– Propicia espectacles tan lamentables com la presentació d’esmenes a Madird per part de la mateixa gent que tot just acabava d’aprovar el text a Catalunya

– Facilita una ofensiva anticatalana i antiautonomista sense precedents, de la mà de personatges com Alfonso Guerra (aquell que va afirmar:  misión cumplida).

– Fa perfectament visible la incapacitat del Govern i del Parlament de Catalunya davant del poder suprem de l’Estat Espanyol

No vull seguir, perquè la cosa podria arribar a ser depriment, i no és la meva intenció.  La part positiva de tot plegat?  Que s’ha fet tan evident la impossibilitat d’anar més enllà en el context espanyol, i que ha crescut, i de quina manera, el sentiment independentista.  Però és clar, perquè aquest sentiment pugui materialitzar-se en alguna cosa tangible, calen unes formacions polítiques que s’hi vulguin posar, i ara com ara, sembla que la prioritat és influir a Espanya.  Per a què?  Si no és per trair definitivament Catalunya i acabar-la de subjugar… què hi hem de fer, allà?

Cinc anys d’Estatut.  Res a celebrar.

Tweet

Que el franquisme sociològic és ben viu, encara, malgrat lleis de memòria històrica, dècades de democràcia, integració a Europa… és una realitat abrumadora.  Per veure la magnitud de la seva pervivència només cal tirar d’algun que altre exemple absolutament impensable en cap país civilitzat i mínimament democràtic.  Sense anar més lluny:

Franco segueix sent alcalde honorífíc de València, o de Xàtiva, per dir només dues ciutats.

Millán Astray tornarà a ser fill predilecte de  La Corunya gràcies a la sentència d’un tribunal.

Aquests només són alguns exemples de com Espanya encara honora els seus dictadors i botxins més cruels.  Espanya honora aquesta mena de personatge que qualsevol país vol eliminar, i de fet allunya tant com pot,  de la memòria col.lectiva.

Si hi afegim la impunitat de l’exhibició sempre que cal de la bandera amb el pollastre, o l’absoluta tranquil·litat amb què actuen els grups feixistes al País Valencià, per exemple, o la no condemna  per part de grups mediàtics ben coneguts dels assassinats d’Oslo (sí, els mateixos grups que criminalitzen Bildu, que encara no consta que hagi mort ningú), imagino que es deu al fet que l’assassí (ah!, no, el malalt) era ultracatòlic i antimusulmà, tenim una aproximació a uns quants dels dèficits polítics espanyols.  O si voleu, a unes quantes mostres de la vigència, i amb bona salut encara, del franquisme.

Tot plegat un panorama lamentable i gens homologable amb cap democràcia que tingui un mínim de vergonya històrica.  I la pressumpta esquerra del PSOE atiant fantasmes en el moment de convocar eleccions.

No hi ha dubte:  Spain is different.  I molt. I molt em temo que per molts, molts anys.

Tweet

No és el títol d’una pel.lícula d’intriga, en blanc i negre, dels anys cinquanta.  És el peu de foto d’una imatge de Mariano Rajoy a The Economist.

«L’home que no té res a dir» és, sense cap mena de dubte, la pitjor definició que es pot fer d’un polític, i molt més encara d’un polític que aspira a presidir un país.

Si el president Zapatero passarà a la història, entre altres moltes coses, per ser un polític mediocre, incapaç de reaccionar davant una crisi econòmica brutal, i que només va començar a actuar, tard i malament, per les pressions externes, Mariano Rajoy, ja ara, apareix com un candidat sense res a dir.

I què pot voler dir «sense res a dir»?  Potser, «sense idees», potser «sense discurs», potser «sense capacitat d’influència», potser «sense capacitat de lideratge»,  potser «sense prestigi internacional», potser, fins i tot, «sense ganes».  Sigui com sigui, mala peça al teler.

Aquest és el futur que ens espera.  Un futur presidit per un home que no té res a dir, res a aportar.  I ara no penso en clau catalana, perquè d’aquesta perspectiva, un president espanyol que no té res a dir, podria ser enormement positiu, si nosaltres tinguéssim una postura clara (que no la tenim).

Digueu-me oportunista, però davant el panorama, algú encara té ganes de seguir a Espanya?  Perquè ja sabem que si Espanya va malament, i amb algú que no té res a dir, la cosa sembla que anirà per aquí, nosaltres acabarem pagant una factura que no serà nostra, perquè algú ha de pagar i hi ha qui no en té el costum. I segurament, aleshores, nosaltres tampoc no tindrem res a dir.

Tweet

No som éssers aïllats.  Per bé o per mal tenim un entorn de relació social, una família… la qual cosa fa que les nostres actuacions indivuduals mai no siguin del tot individuals i que tinguin repercussions, més o menys intenses segons el cas, en tot el nostre entorn immediat.

Aquesta constatació sembla aplicable a tot menys a la imatge que projectem a les xarxes socials, lamentablement.  De tant en tant tinc la curiositat de veure els perfils de persones que conec a les xarxes i em molesta comprovar el nivell d’irresponsabilitat, quan no d’impudícia, de moltes de les fotografies que la gent és capaç de penjar a la xarxa, la finestra més gran que mai hauríem pogut imaginar i també l’única que segurament mai no podrem tancar del tot, un cop oberta.

És curiós com no tenim cap mirament a exposar-nos públicament en la nostra pitjor versió, ja sigui amb unes copes de més, ja sigui en actituds equívoques (quan no evidents) o, directament, saltant els límits del respecte, tant a l’entorn personal com a un mateix.  No ens costa gens convertir la nostra esfera més íntima en absolutament pública en un exercici suprem d’irresponsabilitat social.

Reconec que quan necessito informació sobre qualsevol persona amb qui començo una relació professional, per exemple, tinc la temptació de fer una cerca a les xarxes socials per veure, per exemple, la imatge que és capaç de projectar d’ella mateixa i, en conseqüència, les implicacions que em pot comportar entrar en el seu àmbit de relació.

Crec que és urgent una reflexió sobre com ens respectem a nosaltres mateixos i com respectem les persones a qui, si més no teòricament, volem tenir a prop, o amb les que mantenim una relació afectiva.  Després d’aquesta reflexió, ben segur que correrem a despenjar moltes de les estupideses que hem publicat a la xarxa, perquè segur que encara som capaços d’estimar-nos una mica i d’estimar, poc o molt, els nostres amics i parents.  Encara que, és clar, les imatges només són això, imatges, el reflex d’un instant de realitat i, la realitat, la nostra realitat és tota una altra cosa, oi?

Tweet

Creu Roja ha publicat el primer estudi de l’Observatori de Vulnerabilitat, que porta per títol «L’impacte de la crisi en la infància i les famílies» i la veritat és que resulta terrible, per a un país que es diu «del primer món».

Només algunes dades per veure la magnitut del drama que estem patint, a casa nostra:  unes 140.000 persones necessiten els kits d’ajuda humanitària de Creu Roja.  El 42% d’aquestes persones no pot mantenir la llar a la temperatura adequada a l’hivern; el 65% no es pot permetre cap activitat de lleure; el 38% no pot garantir una racció de carn cada dos dies.  Si ens fixem en els infants, el 31% no tenen els llibres adequats per anar a escola, el 30% no es pot comprar unes sabatilles esportives i el 55% mai no estrena roba.

Aquesta és la realitat de milers de nens i nenes a Catalunya.  Com es pot imaginar, qualsevol retallada en el sistema de beques a menjadors escolars pot dur-los a situacions dramàtiques de dèficit alimentari.  El 33% dels fills d’aquestes famílies en fan ús, del menjador escolar, però el 25% no el pot pagar.

No hi ha dubte que l’estudi és una radiografia brutal de la missèria creixent a casa nostra; tan brutal com imprescindible de divulgar. Tan brutal que Creu Roja estudia implantar estàndards d’ajuda humanitària, a Catalunya, que fins ara només s’aplicaven a països del tercer món.  Pensem que hi ha famílies que no poden disposar d’aigua corrent per no poder pagar l’alta del comptador.

Ah!, el 40% de les famílies que necessiten aquesta ajuda són de nacionalitat espanyola.

Comença a ser molt urgent reordenar els nostres recursos i les nostres prioritats en matèria econòmica, si realment volem parlar de polítiques socials sense que ens pugin els colors, de pura vergonya.

Tweet