No és el títol d’una pel.lícula d’intriga, en blanc i negre, dels anys cinquanta. És el peu de foto d’una imatge de Mariano Rajoy a The Economist.
«L’home que no té res a dir» és, sense cap mena de dubte, la pitjor definició que es pot fer d’un polític, i molt més encara d’un polític que aspira a presidir un país.
Si el president Zapatero passarà a la història, entre altres moltes coses, per ser un polític mediocre, incapaç de reaccionar davant una crisi econòmica brutal, i que només va començar a actuar, tard i malament, per les pressions externes, Mariano Rajoy, ja ara, apareix com un candidat sense res a dir.
I què pot voler dir «sense res a dir»? Potser, «sense idees», potser «sense discurs», potser «sense capacitat d’influència», potser «sense capacitat de lideratge», potser «sense prestigi internacional», potser, fins i tot, «sense ganes». Sigui com sigui, mala peça al teler.
Aquest és el futur que ens espera. Un futur presidit per un home que no té res a dir, res a aportar. I ara no penso en clau catalana, perquè d’aquesta perspectiva, un president espanyol que no té res a dir, podria ser enormement positiu, si nosaltres tinguéssim una postura clara (que no la tenim).
Digueu-me oportunista, però davant el panorama, algú encara té ganes de seguir a Espanya? Perquè ja sabem que si Espanya va malament, i amb algú que no té res a dir, la cosa sembla que anirà per aquí, nosaltres acabarem pagant una factura que no serà nostra, perquè algú ha de pagar i hi ha qui no en té el costum. I segurament, aleshores, nosaltres tampoc no tindrem res a dir.
