febr. 152013
 

El temps de la retòrica sembla que ha passat i davant de determinades actituds de determinats personatges, va adquirint cada cop més sentit la dita aquella de “doneu-me diners, que consells no atipen”, perquè mentre els nostres responsables s’omplen la boca de paraules (i del que no són paraules), les nostres rendes cada cop són més petites i arribar a final de mes és tota una odisea per a cada cop més gent.

I la paciència s’acaba.  Cada cop són més freqüents les queixes públiques.  Des de les xiulades al rei, fins a la persecució, sobres en mà de càrrecs públics del PP.  No és estrany, quan la mentida s’ha fet pràctica habitual i quan els escàndols surten a la llum, dia sí i dia també, amb uns efectes encara imprevisibles.

Diuen aquests polítics perseguits que és injust que se’ls faci pagar a ells les suposades culpes dels altres.  Però com diu una altra dita, “qui es menja la carn, que rossegui els ossos”, i si el teu partit t’ha posat allà on ets, una mica has deixat de ser tu per ser el partit que representes, i que et facilita una feina i un sou prou dignes (per a segons qui, massa dignes).

Anem acostumant-nos a protestes constants, puntuals, contra la classe política, en qualsevol acte públic, i cada cop més enfocades i singularitzades.  S’ha acabat el temps d’aplaudir, i també la paciència.  Quin serà el pas següent?

css.php