febr. 272013
 

La saviesa popular és molt intel.ligent.  Diu la dita que “qui paga mana”.  Per contra, haurem de convenir que qui no paga no mana.  I aquí és on la cosa es complica, perquè una afirmació tan innocent com aquesta pot posar en qüestió tot el muntatge democràtic (o més o menys democràtic) que ens governa.

Després de sentir i aguantar allò que la nostra voluntat es manifesta a les urnes cada quatre anys, i que aquesta és la màxima expressió de la legitimitat democràtica, ara, la realitat fa planar dubtes molt seriosos sobre la validesa d’aquesta afirmació.  I és que quan el Govern no paga farmàcies, ni serveis socials, ni les nòmines pactades, ni proveïdors… la seva autèntica legitimitat queda tan tocada que, fins i tot, entra en qüestió la seva autoritat (no ja la seva capacitat) per seguir governant.

Qui no paga no pot exigir res a canvi, segons aquest model social en què ens han posat.  Però això és justament el que pretenen els diferents governs (el nostre, el de l’Estat, el de l’ajuntament de torn…), perquè la realitat és exactament la mateixa arreu.  Volen exigir sense pagar.

D’aquesta gent, diuen els moviments indignats que “no ens representen”.  És evident que no, més enllà d’una burocràcia electoral tancada, estreta i al servei exclusiu dels partits, amb què ens toca conviure.  Moralment, ara mateix, no tenen cap autoritat per demanar res ni per donar lliçons a ningú, en tant que són incapaços de complir els seus compromisos i, el primer, el de pagar els seus deutes.

No oblidem, seguint les seves pròpies regles de joc, que per no poder pagar perds la casa.  I en política, la casa són les institucions.  Les nostres (que no d’ells).

css.php