Ja portem molt temps des de la destitució del Govern de la Generalitat fa més de dos anys, i prou des de la publicació de la sentència contra els seus membres empresonats, com per poder arribar a la conclusió que tot procés de canvi social, de revolució si voleu, necessita un lideratge fort, visible, amb el qual el poble, aquell ens difús on tothom diu que resideix la sobirania, pugui veure com a possibles i assolibles, si més no, els seus anhels. I encara afegiria que aquest lideratge ha de tenir necessàriament el poder. D’altra manera, malament rai.
Ara ja sabem que la societat sola, i menys encara sense una majoria aclaparadora (meitat i meitat no és prou, com podem comprovar) no és suficient. Els líders socials, sense el poder polític real, no en són prou; i si no que els ho expliquin a Jordi Sànchez i a Jordi Cuixart, que van protagonitzar la imatge més homologable a moltes revolucions d’èxit, pujats a un vehicle militar, com hem vist en altres moments històrics i en altres països; això sí, aquí en versió low cost: tot terreny de la Guàrdia Civil i no tanc de l’exèrcit, i amb un resultat de presó que hauria d’avergonyir qualsevol demòcrata.
Per la seva banda, l’autèntic poder polític va pecar d’excés de confiança, tant en les pròpies forces com en el rival, fins i tot, o va estar molt mal assessorat en el seu moment. Una persona propera ja fa molt de temps que em va dir: «però què es pensaven? Que no saben com és Espanya?» i tenia tota la raó. Espanya no negocia, només guanya o perd. D’això li serveix tenir el poder real (i reial).
De tota manera, tot plegat, ara mateix, no val de res. Ara, la ciutadania, tipa per massa motius, s’ha llençat al carrer com mai no ho havia fet, amb una energia gairebé inversemblant, amb la força de la raó i del cansament d’esperar i esperar per a no res. Qui canalitzarà tota aquesta potència? Qui convertirà tota aquesta força en alguna cosa positiva? La pregunta, avui, molt em temo que no té resposta. La vella política, la dels permanents càlculs electorals, es veu superada i sense recursos, i la gent vol resultats. Sense respostes, la derrota, o la desarticulació controlada i implacable del camí fet, d’allò que en diuen «procés», acabaran sent realitat i esdevenint frustració col·lectiva. Qui té la capacitat de fer-ho ha de respondre ja, i de manera clara, amb un lideratge efectiu i no tan sols formal o, pitjor encara, periodístic, i amb uns objectius, tant immediats com a mig i llarg termini, creïbles i engrescadors. I si no pot, no en sap, o no vol, ha de deixar pas a algú altre que pugui, sàpiga o vulgui sortir d’aquest laberint on ens trobem.
