Comencem setmana, i ja podem fer balanç de l’anterior. Resumint, la realitat fa caure algunes grans mentides que durant anys i panys ens han acompanyat:
- El govern de Madrid només és el govern del seus. El ministre Grande Marlasca i la seva cort catalana, no tenen cap pudor a parlar només dels seus ferits i d’anar-los a visitar a l’hospital (fotografia que em resulta indecent, dit sigui de passada), ignorant els ferits i mutilats per obra i gràcia dels soferts servidors públics armats.
- Les autoritats madrilenyes ja apunten la possibilitat de prohibir manifestacions que previsiblement puguin provocar aldarulls. Avís a navegants i porta oberta a acabar amb dret de manifestació de manera discrecional. La seva constitució ferida de mort, un cop més.
- La presó preventiva com arma de dissuasió massiva. Tant li fa si has fet alguna cosa, com si no. Tot és susceptible de ser qualificat de terrorisme; i si no hi proves, s’inventen, com unes sospitoses boles de petanca, totes amb el mateix número, que es veu que han aparegut, com a preteses proves, en diferents motxilles alhora.
- Tot és terrorisme. Res del que hem vist fins ara, repetit amb motiu de victòries esportives, de manifestacions de tota mena, o d’intents de desnonament, posem per cas, és ja ni vandalisme ni desordre; si hi ha una estelada o un llaç groc a prop, és terrorisme. Repressió sense límits.
- Qui crida al diàleg no es posa al telèfon. Bonica i curiosa manera de dialogar i de voler resoldre conflictes.
- Han tornat els grups neonazis en tota la seva esplendor. Complicitat amb la policia i impunitat per fer i desfer a plaer. Democràcia marca Espanya. Fins i tot Ribera ja demana governar per empresonar tothom que s’oposi a la unitat d’Espanya. Feixisme pur.
- Una imatge ja no val més que mil paraules. Qualsevol policia i, sobretot, qualsevol jutge, pot obviar o negar la realitat. De res valen els vídeos de violència policial, i ja ni la premsa pot fer la seva feina. Els violents som nosaltres, i punt. Sentència dictada fins i tot abans de la detenció. Per tant, a la presó.
Nova setmana a la vista. Què més ens reservarà? Això no s’ha acabat, ni de bon tros. Hi ha camins que no tenen tornada, i fins i tot la paciència té un límit.
