Era de preveure, i així va ser. El trasllat de les restes del dictador van esdevenir un espectacle impúdic d’exaltació del colpista (no oblidem mai que va arribar al poder per obra i gràcia d’un veritable cop d’estat militar), per part de familiars i acòlits, inclòs un altre colpista com Tejero, qualificats com a «nostàlgics» del franquisme pels mitjans de comunicació, TV3 inclosa.
El que es va voler vendre com un autèntic acte de justícia històrica, progressista, democràtic i d’esquerres, finalment, va esdevenir una apologia del dictador i del seu règim, amb un ampli, per no dir directament excessiu, seguiment mediàtic, on no van faltar ni els símbols ni els càntics inconstitucionals. Es veu que tot això sí que es pot exhibir públicament sense restriccions, però no es pot dur una samarreta groga, o una estelada, als camps de futbol d’aquesta Espanya «nostàlgica». Tot en ordre. La justícia i la fiscalia, imagino, al sofà davant de la televisió, en el millor dels casos.
I justament tot plegat arriba quan la vicepresidenta del Govern en funcions, Carmen Calvo (no Carmen Polo, malgrat les freqüents confusions) ens recorda que no es pot parlar de res fora de la llei. Si us plau, algú que hi tingui accés, li pot demanar com es canvien les lleis, aleshores? Si no se’n pot parlar, impossible modificar-les, no? Si ningú hagués pogut plantejar que les dones votessin, encara no votarien. De manera similar, els negres encara serien esclaus, les jornades laborals no estarien regulades, o la foguera encara purificaria les bruixes. Potser aquesta és la idea.
Definitivament, si no es pot parlar de canviar res, res no canvia. Ahir ho vam veure clar al Valle, al Pardo i a tot arreu. I perquè quedi ben clar, la vicepresidenta i altres veus autoritzades del seu partit ens ho van recordant cada dia, no fos cas. Aquesta nostàlgia…
