Som-hi, que no ha estat res. Els partits independentistes han presentat, i és de preveure que aprovaran, una nova proposta de resolució parlamentària en què «reiteren» allò que ja van aprovar fa un temps sobre el dret a l’autodeterminació, i que el Tribunal Constitucional va tombar (cosa estranya), perquè es veu que ni a una cambra legislativa es pot parlar de tot. El president Torrent afirma que estan disposats a assumir-ne les conseqüències, i que això ha de fer reflexionar Pedro Sánchez. Malament rai. Veja’m:
Si sempre fem el mateix, sempre obtindrem els mateixos resultats. Aquesta afirmació, cada dia que passa resulta més evident. Si reiterem allò que ja s’ha sentenciat i condemnat, tornarem a la sentència i a la condemna. Això per no parlar del soroll, previsible i també ja vist, que és de preveure en la sessió en què es debati la nova (reiterada) resolució, un soroll que cap favor li farà al prestigi i al rigor de la institució.
D’altra banda, si alguna cosa no ens cal, ara mateix -de fet, potser no en calen mai- són màrtirs. Ja en tenim prou. No cal fer res amb conseqüències de presó o d’exili, si més no a consciència. Altra cosa és que la justícia no sigui justa i dicti a tort i a dret presons provisionals; però si algun mal es pot evitar, penso jo que és millor evitar-lo i reservar les energies, i sobretot les persones i les institucions, per a millor ocasió.
I per acabar, molt em temo que res del que pugui fer o aprovar el nostre Parlament farà reflexionar Pedro Sánchez. Espanya és com és, i els seus governants, siguin els que siguin, encara més. Ja hem vist el seu concepte de diàleg: sempre passa per la submissió cega al seu criteri. Per tant, persistir en allò que ja sabem que no accepten, és anar de cap a una nova no acceptació. Què en treure’m? Res de bo, em temo, quan el president espanyol ja avança que no farà res al respecte fins passades les eleccions.
A fe de déu que una cosa és ensopegar amb una pedra, i una altra de ben diferent és prendre-li el gust a la pedra, o a ensopegar-hi. Aquests dies que plou i que es confirma que al nostre país la pluja no sap ploure, potser és bon moment per aprendre’n alguna cosa, i així evitar que algun dia acabem dient, desolats o derrotats, que al nostre país els polítics no saben fer política. Al seu, ja és evident. Al nostre, potser aviat. En política, la raó mai no és prou. No ho oblidem.
