No cal que en facis gaire cas

Ja portem molt temps des de la destitució del Govern de la Generalitat fa més de dos anys, i prou des de la publicació de la sentència contra els seus membres empresonats, com per poder arribar a la conclusió que tot procés de canvi social, de revolució si voleu, necessita un lideratge fort, visible, amb el qual el poble, aquell ens difús on tothom diu que resideix la sobirania, pugui veure com a possibles i assolibles, si més no, els seus anhels. I encara afegiria que aquest lideratge ha de tenir necessàriament el poder. D’altra manera, malament rai.

Ara ja sabem que la societat sola, i menys encara sense una majoria aclaparadora (meitat i meitat no és prou, com podem comprovar) no és suficient. Els líders socials, sense el poder polític real, no en són prou; i si no que els ho expliquin a Jordi Sànchez i a Jordi Cuixart, que van protagonitzar la imatge més homologable a moltes revolucions d’èxit, pujats a un vehicle militar, com hem vist en altres moments històrics i en altres països; això sí, aquí en versió low cost: tot terreny de la Guàrdia Civil i no tanc de l’exèrcit, i amb un resultat de presó que hauria d’avergonyir qualsevol demòcrata.

Per la seva banda, l’autèntic poder polític va pecar d’excés de confiança, tant en les pròpies forces com en el rival, fins i tot, o va estar molt mal assessorat en el seu moment. Una persona propera ja fa molt de temps que em va dir: «però què es pensaven? Que no saben com és Espanya?» i tenia tota la raó. Espanya no negocia, només guanya o perd. D’això li serveix tenir el poder real (i reial).

De tota manera, tot plegat, ara mateix, no val de res. Ara, la ciutadania, tipa per massa motius, s’ha llençat al carrer com mai no ho havia fet, amb una energia gairebé inversemblant, amb la força de la raó i del cansament d’esperar i esperar per a no res. Qui canalitzarà tota aquesta potència? Qui convertirà tota aquesta força en alguna cosa positiva? La pregunta, avui, molt em temo que no té resposta. La vella política, la dels permanents càlculs electorals, es veu superada i sense recursos, i la gent vol resultats. Sense respostes, la derrota, o la desarticulació controlada i implacable del camí fet, d’allò que en diuen «procés», acabaran sent realitat i esdevenint frustració col·lectiva. Qui té la capacitat de fer-ho ha de respondre ja, i de manera clara, amb un lideratge efectiu i no tan sols formal o, pitjor encara, periodístic, i amb uns objectius, tant immediats com a mig i llarg termini, creïbles i engrescadors. I si no pot, no en sap, o no vol, ha de deixar pas a algú altre que pugui, sàpiga o vulgui sortir d’aquest laberint on ens trobem.

Tweet

Malament rai quan determinades propostes i decisions es fan i es prenen amb les vísceres i no amb el cap. Tots, segur, en tenim més d’una experiència en qualsevol àmbit que podríem explicar, però si pensem en la política, quan això passa, els efectes poden ser imprevisibles. Sense anar més lluny, fa temps que es parla del canvi climàtic i de la necessitat de reduir dràsticament l’emissió de contaminants a l’atmosfera, objectiu que passaria, per exemple, per posar ordre en la proliferació dels agents que més en llencen: els vaixells i els avions.

Fa també un temps que es va parlant de les alternatives als vols per a distàncies curtes que es poden cobrir perfectament i de manera molt competitiva, amb el ferrocarril. I també es comença a apuntar la possibilitat de limitar el nombre de vols que cada persona pugui fer al cap de l’any. De reduir el nombre de creuers també se’n parla, però del moviment de mercaderies per mar, ni paraula. Tot plegat sona molt bé, oi que sí? Parlem-ne, però.

De debò ens pensem que tothom vola? Quina visió tenim, de la nostra societat? Quants vols li pertoquen a la vídua o a la mare amb fills que desnonen cada dia? Si no els fa anar -cosa més que evident- els podrà vendre, posem per cas, a l’esportista d’alt nivell que pren avions constantment per competir? Podrà especular amb el preu de venda? Potser amb el mateix que la fa fora de casa? O potser hi haurà excepcions a les limitacions? I en aquest cas, a qui afectarien? Molt bonic, això de limitar, però absurd i propi de gent de mirada molt curta i molt poc respectuosa, de fet.

D’altra banda, com tenim la interconnexió dels aeroports amb el ferrocarril? Per exemple: vol intercontinental d’aquests que només es poden fer des de Madrid, d’un ciutadà barceloní. L’enllaç entre el seu vol i l’arribada a casa, com i des d’on el fa? potser amb canvis i més canvis de mitjà de transport? De debò que surt a compte, si eliminem una ruta aèria com Madrid-Barcelona? Potser que mirem tots els detalls abans d’afirmar segons què. I si és el cas, potser que adeqüem totes les infraestructures en funció de l’objectiu a assolir, abans de crear més problemes que d’aportar solucions.

Aquestes vísceres que ocupen el lloc del cervell, en política se’n diuen demagògia o populisme. I darrerament proliferen de manera alarmant. El problema serà si es posen en pràctica des de la visió elitista i esbiaixada de la societat que s’acostuma a tenir, tot sovint, des dels despatxos on es fa i es desfà sense el rigor que caldria exigir a aquells que decideixen el nostre futur.

Tweet

Qui atorga el dret a la paraula? Potser podríem pensar que és un dret inherent a l’ésser humà, però no, sempre hi ha qui pot dir el que li ve de gust i qui ha de callar segons quines coses. I com a mostra, un botó: amb poques hores de diferència hem vist com aquesta màxima autoritat electoral que sempre havia existit, però que des de fa un temps ha decidit que s’erigeix en poder absolut i discrecional de tant en tant, ha publicat una llista de paraules i expressions que els mitjans públics no poden fer servir fins passada la cita amb les urnes, en un exercici de censura i d’estupidesa digne d’estudi, per allò de la neutralitat i tot plegat. Gairebé al mateix temps, hem hagut d’aguantar que diversos miliars, tots ells alts comandaments de la Guàrdia Civil (no oblidem que constitucionalment les forces armades no poden posicionar-se políticament, per allò de la neutralitat i tot plegat), no s’hagin estat d’atacar públicament l’independentisme i de llençar amenaces indignes dels màxims responsables de la seguretat pública, que se suposa que han de garantir i preservar la pau i la convivència pacífica.

Ja ho veiem, un cop més, que només segons qui té el dret a la paraula i prou llibertat d’expressió, diguin el que diguin les lleis, per fer-la servir. Res de nou, de fet. Només ens trobem davant d’un enèsim intent d’obtenir una resposta violenta per part d’aquells a qui es vol reprimir per la força, a falta d’arguments i de raó. No sé si se’n sortiran o no, però el que no es pot negar és que ho intenten de totes les maneres possibles, sense cap pudor, ni cap respecte a aquell sagrat marc legal amb el qual s’omplen la boca dia sí i dia també.

Per si encara algú tenia dubtes, «apreteu» és una incitació a la violència, però l’amenaça d’una repressió contundent i sense pietat és democràcia en estat pur, sobretot si qui la pronuncia és qui té el monopoli de les armes. No aniria sent hora d’aïllar sistemàticament els violents de debò, com ahir van fer els alts representants dels Mossos, tot abandonant un acte clarament ofensiu i provocador? Que en vagi prenent nota qui calgui.

Tweet

Això sembla que no té límit. En refereixo al procés de degradació de les institucions catalanes i, de passada, tantes i tantes coses que donàvem per més o menys segures i que trontollen, i de quina manera. Ahir, sessió sonada al Parlament (no gosaria dir-ne solemne), amb una nova desfilada d’insults, mentides i desqualificacions gratuïtes deixades anar en clau estrictament electoral espanyola, que res, de fet, tenien a veure amb la realitat catalana i que només van servir per demostrar, si encara calia, que Miquel Iceta és un dels pocs oradors de la vella escola que encara queden a la cambra, amb independència de les afinitats ideològiques que es puguin tenir, o de la distància que ens hi separi. La resta, un espectacle penós i indigne, es miri com es miri.

I un detall important, del qual poc se’n parla: lentament, però de manera inexorable, l’espanyol es va fent forat com a llengua de comunicació i de debat. Algú va entendre, en algun moment, que la llengua era una eina útil per a fer política des d’una determinada posició i es va decidir a explotar-la al màxim. Des de l’altra banda, fent evident -si encara calia-, que això del català, més enllà de la identificació idiomàtica i del folklorisme més o menys ben guarnit, no té gaire importància, a poc a poc es va caient en la trampa i es va donant carta d’identitat al castellà, en detriment del català. I no només al Parlament, si no també a les televisions, i molt especialment a la que considerem nostra, una de les últimes trinxeres lingüístiques, a l’escola, als actes públics i a tot arreu, de fet, amb una naturalitat que fa esgarrifar.

Potser estem arribant al punt culminant en què la degradació institucional i política se les haurà de veure amb la realitat social. Això sí, sempre i quan la societat catalana no s’hagi encomanat del tot d’aquest autèntic salt enrere en el temps i en la identitat. Si la distància entre les institucions i la societat no és la que caldria, efectivament, haurem fet un triple mortal enrere com a país, amb conseqüències difícils de preveure, i encara més difícils de redreçar.

Tweet

En quin moment deixem de somiar? En quin moment acceptem que no serem mai astronautes, ni futbolistes famosos, ni arqueòlegs intrèpids, ni estrelles dels rock, ni tampoc influencers, ni youtubers, ni descobrirem la medicina que guareixi tots els mals, ni el combustible sense residus, ni visitarem terres estranyes a paradisos remots? En quin moment la vida ens gira la cara amb tota la mà ben oberta i ens plantifica davant dels ulls la realitat pura i simple?

Potser no hi ha cap moment concret, i és la pròpia realitat la que ens va ensenyant a posar límits, a gaudir del que tenim, a trobar-hi la felicitat en allò que és tangible, possible, ni que sigui difícil, i a deixar de fer volar els coloms seductors i amables dels somnis, plantats a la terra més o menys fèrtil, però sempre dura, del pragmatisme. N’hi ha que en diran madurar, o fer-se gran, o ser realista. Tant li fa. Sempre és el mateix: bandejar la fantasia i gaudir de la realitat.

En qualsevol cas, sempre podem ensopegar amb algú -i en puc donar bona fe- que malgrat els anys, les dificultats, els entrebancs i els cops, encara és capaç de conservar aquella estranya i seductora llum als ulls que, quan la veus, saps que prové del país, inaccessible per a molts, dels somnis. Si mai teniu la sort de trobar una persona d’aquestes, no la deixeu anar, i proveu d’aprendre que la fantasia i la realitat no tenen per què ser incompatibles, i que es poden tenir els peus al terra i els ulls al núvols, i molt més enllà i tot. Al capdavall, potser sí que la vida és més aviat allò que ens passa mentre encara tenim la capacitat de somiar, i no tant la continguda realitat amb què tot sovint la vivim, i que malgrat tot ens satisfà

Tweet