Prou soroll

 Actualitat  No Responses »
oct. 052019
 

Picar ferro fred no serveix de res, més enllà de per fer soroll. Faríem bé de gravar aquesta frase feta al nostre cervell col·lectiu de país, i també a l’individual de més de quatre, per evitar qualsevol despesa excessiva i innecessària d’energies que no ens duu enlloc i que només ens provoca esgotament.

Picar ferro fred és la batalla pels símbols, quan va més enllà del mer valor simbòlic i passa al terreny de la realitat, on no hi ha símbols que valguin, i on dos més dos sempre fan quatre. Picar ferro fred és dur l’enfrontament per les pancartes i els llaços fins als tribunals, on la derrota se sap abans de començar el litigi. Picar ferro fred és, al capdavall, tot aquell acte testimonial que es vol que sigui efectiu, quan no ho serà mai.

Fa temps, massa temps, que com a país patim una estranya síndrome que ens fa pensar que picar ferro fred és fer, avançar. I no, picar ferro vell només és aconseguir que ressoni constantment el so del metall, tan fort i tan constant com vulguem, però a la vegada tan poc efectiu. Potser aniria sent hora de reservar el soroll per quan realment fa falta, i treballar en silenci, quan el que cal és construir, perquè pujar parets en fa poc, de soroll.

Que s’han d’enretirar els llaços grocs i les pancartes dels edificis públics perquè hi ha eleccions? Doncs es treuen. A l’últim minut, si pot ser, però evitant derrotes inútils. Al capdavall, en poques setmanes hi tornaran a ser, perquè simbolitzen, tan sols simbolitzen, la nostra voluntat, les nostres conviccions i la nostra certesa que, amb intel·ligència, només amb intel·ligència, algun dia, a força de constància i de paciència, donarem al metall la forma que volem. Això sí, picant com toca i quan toca.

Culpables i innocents

 Actualitat  No Responses »
oct. 042019
 

Ja és ben veritat allò de veure la palla a l’ull aliè i no veure la biga al propi. No tinc clar si això respon a un important defecte de visió, cosa que dubto, o a un cinisme i a una crueltat sense límits. El problema és quan el tema de les bigues a l’ull propi es multiplica i es va repetint, i també el de les palles al dels altres. Perquè ens entenguem:

Tenim una colla de nois empresonats per una baralla de bar, sense morts. Tenim una altra colla de nois, també a la presó acusats de terrorisme, sense morts. Tenim un grapat de presos polítics, des de fa molts mesos, també sense morts. Tot plegat, atesa la relació entre els fets i la pena (per més provisional que sigui) ens situa en el terreny de la palla.

D’altra banda, tenim els 15 morts de Cambrils i Barcelona, en un claríssim atemptat terrorista, que sembla que ningú vulgui investigar, qui sap per quins motius, o per quines estranyes connexions. I també tenim 14 morts al Tarajal, per obra i gràcia de la Guàrdia Civil, que ara es veu que no hi va tenir res a veure perquè diuen que no van morir en territori espanyol, malgrat l’evidència de les imatges. Ara som al terreny de la biga. I quin tros de biga.

Això és l’Espanya del segle XXI. La monàrquica, democràtica i justa Espanya. La que nega les pròpies accions i inventa, manipula i amplifica les dels altres. I això, mani qui mani, que per a massa coses no hi ha diferències. Tenim clar on som? Doncs aniria bé que, qui pot, comenci a actuar en conseqüència, lluny de complicitats inútils i mesquines.

Avui acabo amb una cançó trista, amb un plany musical pels morts anònims i també pels ignorats i amagats, i pels del Tarajal especialment, que es veu que es van ofegar ells sols; i per tots nosaltres, de fet. Nàufrags tots, davant d’uns humans amb poder que mai no arribarem a entendre, o potser sí, perquè l’odi tot ho fa possible i tot ho justifica. Ni oblit, ni perdó per a cap d’ells.

Què volen dir?

 Actualitat  No Responses »
oct. 032019
 

Quan era força més jove que ara, i tot just sortíem de la dictadura d’aquell que es veu que és intocable, recordo que la televisió d’aleshores, limitada però molts cops sorprenent per algun que altre programa que ara cap cadena gosaria a emetre, un personatge de color blau treia el nas per les pantalles, encara majoritàriament en blanc i negre, per ensenyar-nos algun que altre concepte, o la diferència entre alguns que en són contraris. Molt entretingut i educatiu, en qualsevol cas, per a tothom que en aquella època començaven a fixar paraules i significats.

Avui, quatre dècades després, aniria bé demanar-li al monstre Coco que ens vingui a explicar la diferència entre concret i abstracte, a veure si entenem d’una vegada per totes que:

  • Abstractes són les paraules buides, que sonen bé, justament perquè no duen res a dins i esdevenen autèntiques campanes conceptuals, que no són res més que el so que llencen a l’aire. Abstractes son les grans idees, els principis, els valors irrenunciables, però que no signifiquen res si no s’omplen de continguts. Abstracte, al capdavall, és molt del que anem escoltant des de fa massa mesos com a gran solució als problemes i drames del país, que potser reconforta algunes ànimes carregades de bona fe, però que no soluciona res.
  • Concretes, per la seva banda, són les amenaces que ens arriben dia sí i dia també; tan concretes que ja tenen precedents de com s’apliquen i de què signifiquen. Concret, i ben concret, és el 155; i ho són les sentències que han de venir, perquè concreta és la presó, i també l’exili. I encara més concretes són les amenaces d’intervenir els mossos, o la televisió, o l’escola, o l’administració, perquè hi ha els instruments legals, judicials i propagandístics, i també la voluntat de fer-ho.

En costa poc imaginar el professor Coco, amb el seu birret negre mirant de fer entendre aquesta realitat a quatre somiatruites i a quatre inconscients que encara viuen en el país de la ficció -en alguns casos, fins i tot, en el de la mentida- ja sigui per convicció íntima i innocent, ja sigui per mantenir, al preu que sigui, uns privilegis difícils de guanyar i, rendim-nos a l’evidència, encara més difícils de deixar anar.

Gestos

 Actualitat  No Responses »
oct. 022019
 

En aquests temps que corren, de pragmatisme extrem, on res no té valor si no aporta uns rèdits immediats o una satisfacció instantània, de què serveixen els gestos? De què tot allò que fem o que podem fer, i que aparentment no aporta res, no aconsegueix res, no serveix de res.

Al llarg d’aquests dos dies que tot just acabem de passar, hem vist molts d’aquests gestos que ens haurien de fer pensar una mica per a què serveixen, més enllà de la primera imatge que ens faciliten. Dilluns, Montserrat s’il·luminava amb 131 petits fars (que no farells) oferint al món una col·lecció de fotografies increïbles de les agulles d’aquell espai central i sempre inspirador. I ahir mateix, milers i milers de persones van sortir als carrers de multitud i ciutats i pobles del país per recordar uns fets que mai no s’haurien hagut de produir i per dir, a ple crit o des del silenci més profund i més sentit, que no oblidem, ni perdonem, res ni ningú.

I tot plegat, per a què? No he cregut mai aquella frase que sosté que només el poble salva el poble. Nosaltres, la multitud anònima, sense accés als ressorts de poder, no podem canviar res, però sí que podem fer palesa una voluntat indestructible, per més cops i més repressió que es vulguin aplicar. Hem tornat als carrers, aquell espai que sempre serà nostre, no ho oblidem, per dir qui som i què volem. Ara és el torn d’aquells que tenen com a hàbitat quotidià els palaus, els gran salons, els despatxos on es prenen les decisions que poden fer real un futur millor i diferent. Nosaltres ja hem fet, amb escreix, la nostra part de la feina, i la seguirem fent sempre que calgui, amb il·lusió, amb la tossuderia de qui no té res més, amb innocència, fins i tot. Ara els toca moure fitxa a aquells que vam escollir per governar, per legislar, per fer realitat els anhels de tantes generacions. Aquest és el repte, i aquesta l’obligació, més enllà dels gestos, o a través dels gestos, tan inútils però tan imprescindibles, com aquella mirada que ho diu tot, sense dir res.

Aniversari

 Actualitat  No Responses »
oct. 012019
 

Primer d’octubre, un altre cop. I de nou, dia d’obligada memòria. Per no repetir una tira enorme de tòpics i de veritats compartides, avui només recomanaré la lectura d’aquest article d’ahir mateix, que explica com van arribar les urnes als col·legis, un d’aquells detalls encara poc coneguts, que caldria no oblidar, i que els que no les van saber trobar no ens perdonaran mai.

I a la manera d’homenatge ben merescut a tothom que va fer possible tot el que vam viure aquell diumenge de fa dos anys, una imatge que mostra com van marxar del col·legi on jo era, aquells que van voler evitar el que era inevitable: amb les mans buides i la cua entre les cames, malgrat tota la violència innecessària i inútil que hi van desplegar. I a fe de déu que no s’hi van posar per poc.

Avui, segon aniversari. Cap espelma per bufar, i encara massa lliçons per aprendre. Què se n’ha fet, d’aquell primer d’octubre?

 Newer Entries
css.php