oct. 082015
 

Ja ho sap…?  Aquesta és la pregunta que ahir em vaig fer, dues vegades, a partir de les novetats informatives.

En primer lloc, després de saber que el Govern de Madrid ha dut al Tribunal Constitucional les lleis catalanes que volen protegir els més febles, tot garantint l’accés al serveis bàsics:  llum i aigua i gas, especialment de cara a l’hivern i que s’està plantejant paralitzar també la que vol garantir l’accés a l’habitatge, posant fre a la sagnia que suposen els desnonaments.  Ja ho saben els votants del PP i dels partits que practiquen el silenci còmplice?  Ja ho sap el votant dels barris i pobles més desfavorits que allò que vota se li girarà sempre en contra?

La segona vegada que em vaig fer aquesta pregunta és escoltant com el rei Felip VI afirma allò que som europeus perquè som espanyols, davant del Parlament Europeu.  Ja ho sap, el senyor Rajoy?  Constato que d’alguna cosa va servir aquella pregunta seva:  «¿y la europea?».  Ara ja sembla que tothom ho té clar.  Costa, però al final les coses, fins i tot les més elementals, es van entenent.

Vivim temps d’incerteses i de canvis que s’endevinen.  Pel camí, però, haurem de continuar patint tota mena d’actuacions immorals i impresentables.  És el que té seguir on som.

oct. 072015
 

La vida, diuen, és un seguit de casualitats que van construint el present i determinant el futur.  Bé, no ho sé.  De fet, cada dia hi crec menys, en les casualitats.  El 20 de desembre, nova casualitat a la vista:  eleccions generals espanyoles, la Marató de TV3 i, per acabar-ho d’adobar, el diumenge comercial més potent de l’any.  Anem a pams:

  • Rajoy apura al màxim la seva legislatura.  Que potser té por de perdre la butaca i el sou abans d’hora?  Sempre hauria pogut convocar-les l’endemà de Sant Esteve i tot just abans del dia dels innocents, però potser fora massa, fins i tot per a ell.
  • Espero que TV3 sigui digna de la Marató i no es contraprogrami amb el seguiment electoral.  Prou podria dedicar a les eleccions una bona franja del Canal 33, per exemple, i no interrompre la programació solidaria de cada any, per aquestes dates.
  • Estaran encantats els empresaris del comerç amb això del temps lliure per votar de tots els seus empleats el diumenge de més negoci de l’any.  Perquè no estaran pensant privar els treballadors del dret a poder votar en les condicions que marca la llei, oi que no? Segur que  no, i amb la il.lusió de contribuir a la festa de la democràcia.

Vist el panorama, i vistes moltes més coses, em començo a plantejar seriosament posar en marxa la meva desconnexió particular i passar de votar en unes eleccions que, guanyi qui guanyi, ens anirà en contra.  Això sí, serà per casualitat, o perquè no tinc cap altra possibilitat.  No ho dubteu.  Com la tria de la data electoral.

oct. 062015
 

Ho admeto, fins ara he estat vivint en algun altre lloc, i no ho sabia.  Sort en tinc dels unionistes espanyolistes que em fan veure que, fins fa quatre dies, Catalunya era una terra pròspera, unida, on les famílies no discutien i on qualsevol espai públic estava presidit per la cordialitat.  Una bassa d’oli, vaja.

Es veu que fins ara no m’havia adonat que no hi havia disputes entre dretes i esquerres, ni entre rics i pobres, ni entre pujolistes i roquistes,  ni entre convergents i socialistes, ni entre madridistes i barcelonistes, ni entre barcelonistes i espanyolistes, ni entre els de Pepsi i els de Coca-cola, ni entre els de Beatles i els dels Stones, ni entre els de Llach i els de Serrat, posem per cas.  Fins i tot, penso que ni entre els de Sabadell i els de Terassa, ni entre els de Reus i els de Tarragona, ni entre els de Tèrmens i els de Menàrguens.  Res. Tot això i molt més mai no ha estat motiu de disputa.

Però ara, tot és diferent.  Ara les famílies no es parlen, els sopars de Nadal són una tragèdia, els amics es barallen, els barris i els pobles estan enfrontats i els patis d’escola són una mena de camp de batalla.  I tot per culpa de la independència, que tot ho trenca al seu pas.

Sort que m’ho han explicat, que si no, seguiria desconeixent la immensa sort que hem tingut fins ara.  I això que també diuen que allò de l’oasi català era mentida.  Ho admeto, hi ha coses que el meu poc senderi no arriba a comprendre.

oct. 052015
 

Coincidint amb la presentació de la nova edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, la Plataforma per la Llengua va posar en marxa una campanya per denunciar l’escassa presència del català al cinema.  En concret, al festival de Sitges, només un 15% dels títols que s’hi projectaran estaran doblats o subtitulats en català.

Tot just acabat l’acte de presentació, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va rebre una representació de la Plataforma i va desplegar una bateria de xifres relacionades amb els ajuts públics del festival, que evidenciarien la desinversió que hi fa l’Estat.  Correcte,  des d’una visió econòmica i empresarial de la cultura, del cinema i potser fins i tot de la llengua.  Un bon exercici, si voleu, de transparència financera.  La qüestió, però, és que, com passa sovint, la presència del català no només té a veure amb els diners.  D’exemples, pel que fa a la llengua, en trobaríem a grapats.  I així ho va venir a reconèixer el conseller, en afirmar que aquestes xifres (entenc que també les de la poca presència del català) no es podien tornar a repetir.

Sempre és d’agrair, encara que enguany tornem a fer tard, un compromís com aquest per part, justament, de qui fins ara ha estat del titular del Departament que s’ocupa, mira tu, de la cultura, del cinema i de la política lingüística, tot i que, ara mateix, el nou govern sigui una incògnita.

oct. 042015
 

Ara sí que sembla que l’estiu ja és del tot història i que la tardor en comença a cobrir amb la seva capa de mil i un colors de fulles seques i de fruits esperats.  La tardor té mala fama, pobra, perquè ve acompanyada de pluges, de ventades, de dies cada cop més curts i de les primeres baixades en les temperatures.  Ens convida a tancar-nos a casa, a encendre els primers focs i a alentir el nostre ritme, en una mena d’estranya hivernada abans d’hora.

Però d’alguna manera, i con si ens volgués compensar aquesta grisor que comença a planar sobre tot plegat, la tardor ens regala alguns dels productes més exquisits:  bolets, magranes, castanyes, anous, caquis, codonys, carabasses, moniatos… i l’espectacle magnífic dels arbres despullant les seves branques en un esclat de colors indescriptible.

I com sempre, nosaltres triem:  ens deixem dur per l’absència progressiva del sol i la calor, o ens llancem de ple a gaudir de la nova estació i tot el que ens ofereix?  Crec que val la pena no deixar escapar res d’allò que cada any se’ns dóna i perdre’ns tant com puguem entre fulles grogues i castanyes calentes, redescobrint de nou tot el que la tardor ens ofereix.  Perquè encara que pugui semblar que tot s’acaba i se’n va, tot és nou, a la tardor.

oct. 032015
 

Que massa sovint la política és una mena de pantalla on es projecten les misèries humanes, la incoherència i, fins i tot, la desvergonya més absoluta, no és cap novetat.  I segurament, un dels millors i més tristos exemples són les conegudes portes giratòries, o aquell camí que garanteix que determinats antics alts càrrecs de qualsevol govern puguin acabar els seus anys d’activitat professional, amb un sou insultant per a la major part de ciutadans, gràcies a qualsevol de les grans empreses abans públiques i ara gairebé monopolístiques que es presten a acollir-los en els seus òrgans de direcció.

Repassar la llista de polítics que han seguit aquest camí és una mena de desfilada de monstres, encapçalada per coneguts expresidents espanyols i seguida per no pocs exministres.  El darrer cas que hem conegut, Trinidad Jiménez, que passa a ocupar el lloc a Telefónica que va deixar vacant, per raons prou conegudes, Rodrigo Rato.  Sense cap mena de dubtes, tot un símptoma, aquesta successió.

Què se n’ha fet d’aquella antiga progressia que parlava d’igualtat, de socialisme i no sé de quantes coses, o dels padrins que encara tenen el rostre de venir a donar lliçons, mentre garanteixen la jubilació de les seves protegides.  Però, és clar, el problema de tot són els nacionalismes i l’independentisme.  Mai l’abús del poder ni la indignitat amb què s’exerceix, fins i tot -o sobretot- passant comptes de factures pendents, quan ja no s’ostenta.

Si féssim una mica de memòria abans d’anar a votar, potser algun dia podríem posar fi a tanta indecència, per més lliçons que ens vulguin donar i més fantasies que ens vulguin vendre.

oct. 022015
 

Resulta sorprenent llegir, de tant en tant, autèntiques exhibicions de desmemòria, de cinisme, o de poca vergonya, com l’article que es va publicar ahir i que recull declaracions d’Alfredo Pérez Rubalcaba, a través de les qual assenyala amb el dit el PP com a culpable de tots els mals de Catalunya, i del problema que això crea a la pau d’Espanya.

No seré jo qui obri boca per defensar el PP, però sí que m’agradaria recordar-li quatre coses al senyor Pérez Rubalcaba.  Perquè ara no recordo si també era del PP aquell que va dir que donaria suport a l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.  Tampoc em sembla que fos popular l’exvicepresident que es va armar amb un ribot per reduir un text legal a encenalls.  Tampoc em sembla que fos popular la iniciativa de presentar una bateria d’esmenes al Congrés, tot just acabat de votar favorablement el text estatutari al Parlament…  Ah! i si parlem del Constitucional, també li recordaria que no va ser el PP l’únic que hi va presentar recursos contra l’estatut.

D’altra banda, el senyor Rubalcaba no s’està de defensar la imputació del president per posar les urnes, postura oficial del seu partit.  I el seu partit és el mateix que, de bracet del PP, nega el pa i la sal a Catalunya, en un curiós front patriòtic.  El seu partit és el mateix que, a tot estirar, estaria disposat a negociar un nou finançament que satisfaci a totes les comunitats i a oferir un blindatge de llengua i cultura catalanes (el seu concepte de federalisme no dóna per a més).  Enorme generositat democràtica.

Insisteixo, s’ha de tenir molt poca memòria, ser molt cínic o no tenir vergonya per fer declaracions com aquestes i, com a gran valedor de la democràcia, oferir un blindatge de llengua i cultura (sempre que considerin que no passen per davant de les espanyoles) que, l’experiència ho demostra -i nosaltres sí que en tenim, de memòria- sempre està fet amb paper de fumar.

oct. 012015
 

Amb saó o sense saó, sembra a la tardor.  Així és la dita i, com sempre, la saviesa popular deu tenir raó, si ha arribat fins a avui, pràcticament intacta.

No estaria malament que abans de negociar, els polítics de torn repassessin el refranyer català i actuessin, una mica, al seu dictat.  Potser així evitaríem algun que altre error de manual que els acaba lligant de peus i mans.  Sigui com sigui, el que és cert és que som a la tardor i que, per una d’aquelles casualitats, toca sembrar un nou govern, que ja veurem què ens portarà.  Triar bé les llavors i el moment de sembrar-les és fonamental.  Equivocar-se pot suposar una mala collita i tot el que implica, perquè no es pot repetir.  Errar en els pactes i constituir un govern poc cohesionat o farcit de malfiances i de retrets és la millor garantia de fracàs.  I en el moment que ens trobem, com diria aquell, «no ens ho podem permitir», a poc que mirem una mica més enllà de la closca dels partits.

Així és que, com que jo no hi pinto res, en tota aquesta qüestió del nou govern ni de qui serà o no president, em dedicaré a mirar com van canviant de color les fulles i com cauen a terra, amb l’esperança (poca, ho admeto) que l’encertin i que no se’ns rifin, un cop més, entre uns i altres.  Ja ho diuen:  malalties tardorals, llargues i mortals.  Esperem que, per una vegada, el refranyer s’equivoqui amb allò que la tardor porta la tristor.

css.php