No cal que en facis gaire cas

La vida, diuen, és un seguit de casualitats que van construint el present i determinant el futur.  Bé, no ho sé.  De fet, cada dia hi crec menys, en les casualitats.  El 20 de desembre, nova casualitat a la vista:  eleccions generals espanyoles, la Marató de TV3 i, per acabar-ho d’adobar, el diumenge comercial més potent de l’any.  Anem a pams:

• Rajoy apura al màxim la seva legislatura.  Que potser té por de perdre la butaca i el sou abans d’hora?  Sempre hauria pogut convocar-les l’endemà de Sant Esteve i tot just abans del dia dels innocents, però potser fora massa, fins i tot per a ell.
• Espero que TV3 sigui digna de la Marató i no es contraprogrami amb el seguiment electoral.  Prou podria dedicar a les eleccions una bona franja del Canal 33, per exemple, i no interrompre la programació solidaria de cada any, per aquestes dates.
• Estaran encantats els empresaris del comerç amb això del temps lliure per votar de tots els seus empleats el diumenge de més negoci de l’any.  Perquè no estaran pensant privar els treballadors del dret a poder votar en les condicions que marca la llei, oi que no? Segur que  no, i amb la il.lusió de contribuir a la festa de la democràcia.

Vist el panorama, i vistes moltes més coses, em començo a plantejar seriosament posar en marxa la meva desconnexió particular i passar de votar en unes eleccions que, guanyi qui guanyi, ens anirà en contra.  Això sí, serà per casualitat, o perquè no tinc cap altra possibilitat.  No ho dubteu.  Com la tria de la data electoral.

Tweet

Coincidint amb la presentació de la nova edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, la Plataforma per la Llengua va posar en marxa una campanya per denunciar l’escassa presència del català al cinema.  En concret, al festival de Sitges, només un 15% dels títols que s’hi projectaran estaran doblats o subtitulats en català.

Tot just acabat l’acte de presentació, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va rebre una representació de la Plataforma i va desplegar una bateria de xifres relacionades amb els ajuts públics del festival, que evidenciarien la desinversió que hi fa l’Estat.  Correcte,  des d’una visió econòmica i empresarial de la cultura, del cinema i potser fins i tot de la llengua.  Un bon exercici, si voleu, de transparència financera.  La qüestió, però, és que, com passa sovint, la presència del català no només té a veure amb els diners.  D’exemples, pel que fa a la llengua, en trobaríem a grapats.  I així ho va venir a reconèixer el conseller, en afirmar que aquestes xifres (entenc que també les de la poca presència del català) no es podien tornar a repetir.

Sempre és d’agrair, encara que enguany tornem a fer tard, un compromís com aquest per part, justament, de qui fins ara ha estat del titular del Departament que s’ocupa, mira tu, de la cultura, del cinema i de la política lingüística, tot i que, ara mateix, el nou govern sigui una incògnita.

Tweet

Que massa sovint la política és una mena de pantalla on es projecten les misèries humanes, la incoherència i, fins i tot, la desvergonya més absoluta, no és cap novetat.  I segurament, un dels millors i més tristos exemples són les conegudes portes giratòries, o aquell camí que garanteix que determinats antics alts càrrecs de qualsevol govern puguin acabar els seus anys d’activitat professional, amb un sou insultant per a la major part de ciutadans, gràcies a qualsevol de les grans empreses abans públiques i ara gairebé monopolístiques que es presten a acollir-los en els seus òrgans de direcció.

Repassar la llista de polítics que han seguit aquest camí és una mena de desfilada de monstres, encapçalada per coneguts expresidents espanyols i seguida per no pocs exministres.  El darrer cas que hem conegut, Trinidad Jiménez, que passa a ocupar el lloc a Telefónica que va deixar vacant, per raons prou conegudes, Rodrigo Rato.  Sense cap mena de dubtes, tot un símptoma, aquesta successió.

Què se n’ha fet d’aquella antiga progressia que parlava d’igualtat, de socialisme i no sé de quantes coses, o dels padrins que encara tenen el rostre de venir a donar lliçons, mentre garanteixen la jubilació de les seves protegides.  Però, és clar, el problema de tot són els nacionalismes i l’independentisme.  Mai l’abús del poder ni la indignitat amb què s’exerceix, fins i tot -o sobretot- passant comptes de factures pendents, quan ja no s’ostenta.

Si féssim una mica de memòria abans d’anar a votar, potser algun dia podríem posar fi a tanta indecència, per més lliçons que ens vulguin donar i més fantasies que ens vulguin vendre.

Tweet

Amb saó o sense saó, sembra a la tardor.  Així és la dita i, com sempre, la saviesa popular deu tenir raó, si ha arribat fins a avui, pràcticament intacta.

No estaria malament que abans de negociar, els polítics de torn repassessin el refranyer català i actuessin, una mica, al seu dictat.  Potser així evitaríem algun que altre error de manual que els acaba lligant de peus i mans.  Sigui com sigui, el que és cert és que som a la tardor i que, per una d’aquelles casualitats, toca sembrar un nou govern, que ja veurem què ens portarà.  Triar bé les llavors i el moment de sembrar-les és fonamental.  Equivocar-se pot suposar una mala collita i tot el que implica, perquè no es pot repetir.  Errar en els pactes i constituir un govern poc cohesionat o farcit de malfiances i de retrets és la millor garantia de fracàs.  I en el moment que ens trobem, com diria aquell, «no ens ho podem permitir», a poc que mirem una mica més enllà de la closca dels partits.

Així és que, com que jo no hi pinto res, en tota aquesta qüestió del nou govern ni de qui serà o no president, em dedicaré a mirar com van canviant de color les fulles i com cauen a terra, amb l’esperança (poca, ho admeto) que l’encertin i que no se’ns rifin, un cop més, entre uns i altres.  Ja ho diuen:  malalties tardorals, llargues i mortals.  Esperem que, per una vegada, el refranyer s’equivoqui amb allò que la tardor porta la tristor.

Tweet