Oct 232018
 

Algun dia s’estudiarà amb distància crítica això que ara coneixem com a “procés”, o se’n farà una pel·lícula (qui ho sap?), i aleshores entendrem molt del que ara estem vivint, o arribarem a la conclusió que tot plegat va ser una mena de despropòsit monumental.  Però mentre arriba aquest moment, i molt em temo que encara falta molt, anem fent, capítol a capítol, i ahir se’n va anunciar el següent, que començarà a veure la llum d’aquí a una setmana:  el consell de la república (de moment encara no goso posar-lo en majúscules).

Ben mirat, aquest organisme, aprofitant el talent polític que tenim a l’exili, hauria de poder servir per fer moltes que coses que ara ja sabem que no es poden fer aquí, ni que només sigui a nivell teòric.  Posem per cas, dissenyar totes les estructures (les de debò) que calen per construir un estat, teixir una xarxa consistent i real de relacions internacionals, o redactar una proposta de constitució, sense anar més lluny.  Si això arriba a ser així, la paradeta del nostre país començarà a tenir una rebotiga sòlida, que podrà treballar en llibertat i garantir la presència de gènere a l’aparador i als prestatges.

De tota manera, el context actual no convida precisament a l’optimisme.   I és que costa molt de creure que hi ha autèntiques rons d’estat rere els interessos particulars quan veiem el PdCat fent mans i mànigues per sobreviure enmig de turbulències internes més que destacables, o ERC fent bandera de la necessitat d’eixamplar la base, un concepte (i amb un suposat espai de creixement) que em recorda aquella pluja fina de fa uns anys i que va acabar en la tempesta col·lectiva del 155, o la CUP novament fora de joc, ja sigui per voluntat pròpia o per enèsim menyspreu del seus suposats companys de viatge.

Sigui com sigui, esperem una setmana a veure què ens han de dir.  Sense optimisme, però amb una discreta esperança, el darrer que ens queda per perdre.  Per si de cas, ho dic.

css.php