Oct 212018
 

Tot el que tenim a prop, ben mirat, és part del nostre present però, sobretot, ens evoca el passat. Un llibre, una taula, una habitació, un bolígraf, un vestit, un paisatge, un cotxe, un nino de peluix, una copa… tot té la seva història particular, menuda o transcendental, per a cadascun de nosaltres, sempre única i sempre diferent, i ens dona la calidesa dels records que necessitem per sentir-nos còmodes i a casa, en la seva companyia.

Alguna cosa semblant, i encara més intensament, passa amb les persones, des de la família fins als rostres desconeguts que se’ns acaben fent familiars per repetits,  cada dia, a la mateixa hora, al mateix lloc, passant pels amics, coneguts, companys…  Les persones són part del nostre present, i amb elles, o sense elles, dibuixem el nostre futur;  però també són record, sensacions, nostàlgia, dolor o joia.  En qualsevol cas, part indestriable d’allò que ens fa ser com som, a cada moment.

I és que ben mirat, com va dir algú, som nosaltres i les nostres circumstàncies.  Nosaltres i els nostres records que sempre acudeixen, tossuts, a fer-nos companyia.  Malament rai quan res ni ningú no ens evoca res.  Quina realitat tan buida, si sempre és nova per estrenar.  De vegades val la pena fer una repassada panoràmica a tot allò que ens envolta, per entendre on som i per tenir la certesa que anem cap a on anem i fem el que fem, no ho farem sols.  Aquesta és la gran riquesa de l’existència, i només això acaba de donar sentit i gruix a les nostres vides, amb la seva capacitat evocadora i orientadora al mateix temps.  Només així som realment conscients que seguim vius, que hem viscut i que encara ens queda molt per descobrir.

Oct 202018
 

Això del compliment de les lleis i el respecte a les decisions dels tribunals, dit així, sense més, sona bé.  Aplicar-ho, sobretot per part d’aquells que se n’omplen la boca, ja és tota una altra història.  Un parell d’exemples ben recents:

Primer.  El govern de Madrid es nega a canviar els noms franquistes d’algun que altre centre escolar, perquè es veu que això generaria conflictes.  Com si un nom de memòria feixista concités totes les adhesions del món.  Quina barra.  Això, per no parlar del que preveu la legislació sobre memòria històrica i que es veu que no és d’aplicació a la dictadura, ni per part de segons qui.  El cas de Madrid, dit sigui de passada, no és pas l’únic, ni de bon tros, i encara ens toca patir carrers, centres, símbols… que fa anys que haurien de ser, per llei, fora de la nostra geografia urbana i mental.

Segon.  Això de la sentència del Suprem sobre qui ha de pagar els impostos sobre actes jurídics documentats, en favor dels clients i en perjudici dels bancs, es veu que és reversible.  Fan un simple comunicat en contra les patronals bancàries i baixen les accions de les entitats a la borsa i l’alt tribunal canvia d’opinió sobre el que havia sentenciat poques hores abans.  Queda clar que les sentències judicials, fins i tot les del Suprem només són fermes i d’obligat compliment segons per a qui.

Quina democràcia més bonica, aquesta.  I com ens volen fer combregar amb rodes de molí.  Això sí, tot en ordre, no fos cas, si algú es queixava, que trenquéssim la plàcida pau constitucional, o la convivència, fins i tot.  Quin tip.  I quin fàstic.

Oct 192018
 

Per a què serveix la cultura?  Aquesta és una pregunta que ens hauríem de plantejar de tant en tant.  Si ho féssim, de ben segur que en sortiríem guanyant molt com a país.  I és que ja fa anys que corre el concepte d’indústries culturals, com a clau de volta de tot un seguit d’activitats que es veu que han de generar guanys econòmics perquè pagui la pena que segueixin existint.  Altrament, de sempre, hi ha hagut qui veu la cultura com un privilegi intel·lectual del qual només poden gaudir quatre elegits capaços de tastar els plaers de totes les arts.  Si ens hi fixem bé, entre aquests dos conceptes:  negoci i luxe, navega la major part de l’activitat cultural a casa nostra.  Tant en un cas com en l’altre, la resposta de per a què serveix tot plegat serà “per donar satisfacció a un petit grup de persones”.

I si provéssim de canviar de concepte i defensar que la cultura, en les seves múltiples manifestacions, des de l’òpera fins als castells, des de les més selectes galeries d’art fins al teatre amateur, des de les orquestres simfòniques fins als músics de carrer, des dels grans noms de la literatura fins al xaval que escriu poemes adolescents… només tenen sentit si serveixen perquè la població en general, el màxim de persones possible, tinguin una major capacitat crítica i una visió més àmplia de la realitat que ens envolta?  Bé, segurament que aquesta idea és massa revolucionària, fins i tot per als revolucionaris de saló que tant a gust viuen a les estances de la cultura oficial.

Aquesta reflexió ve a tomb d’una petita polèmica, molt local si voleu, entre una persona de cultura i un personatge popular que va participar en un espai de reflexió i debat, segons alguns, sense l’alt nivell intel·lectual que aquell fòrum exigiria.  La polèmica, purament anecdòtica, de fet, reflecteix a la perfecció l’hermetisme i la impermeabilitat de l’espai cultural, reservat a unes elits que se l’han fet seu, encara que ningú no els ha dit que ho sigui, ni en tinguin cap dret.  Curiosament, la polèmica també m’ha recordat, salvant les distàncies, el cas de Jorge Javier Vázquez, quan va guanyar un Premi Ondas l’any 2009 (la cosa no és cap novetat, doncs) i va haver de patir el boicot de molts suposats companys seus de professió, es veu que seriosos i digníssims.

Benvingudes totes les veus, totes les formes d’expressió, totes les ganes de crear, de pensar i de dir.  Només des d’aquesta immensa finestra oberta al món que és l’univers de les idees, de totes, absolutament totes, les idees, construirem una societat més sabia, més lliure i, al capdavall, més culta, i no des dels cenacles amagats, i tot sovint ben mediocres, dit sigui de passada, dels que es consideren iniciats i posseïdors del coneixement suprem i de no sé quins drets exclusius a no sé què.

 

Oct 182018
 

Per què serà que cada dia que passa veig més clar que Espanya va camí d’aquell tristament i franquistament famós “si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos“?  Aquesta cita s’ha de situar en els temps en què ningú no reconeixia el règim del dictador, i en què Espanya era fins i tot fora de l’ONU.  Ara, sembla que els conflictes diplomàtics se li acumulen al govern socialista.  No fa gaire, l’enfrontament amb la justícia alemanya per la no extradició del president Puigdemont;  fa no res, la retirada de l’estatus diplomàtic al representant de Flandes a Espanya per les seves declaracions dubtant de la qualitat democràtica espanyola;  ahir mateix, la petició al govern grec perquè destituís el seu cònsol honorari a Barcelona per haver participat en la manifestació de l’11 de setembre amb una estelada;  també ahir, el propi president Sánchez va ser interromput i apartat de les càmeres enmig d’una compareixença amb Junker davant la premsa, quan volia vendre les bondats del seu pressupost.  En resum, la continuació lògica dels incidents que ja va començar el PP amb els cònsols honoraris de Finlàndia, Filipines, Letònia o Bulgària, que també haurien participat en actes qualificats d’independentistes.

Es veu que també en política exterior, les diferències entre PP i PSOE són mínimes, sent generós en la qualificació.  Sigui com sigui, tot plegat, l’expressió de la manca de tacte diplomàtic, i de la desesperació per combatre en tots els fronts i amb la màxima contundència l’independentisme i els seus presos polítics i exiliats.  Una imatge lamentable, en qualsevol cas.  Tan lamentable com la que estan oferint els màxims representants del nostre país, al capdavant d’unes institucions gens efectives.  No oblidem que aquí també estem oferint un espectacle polític més que difícil de pair, diguin el que diguin els seus protagonistes.

No sé si tot el procés català està afavorint l’arribada al poder de personatges cada cop més mediocres, o si només està posant en evidència tot un enorme seguit de carències i de dèficits polítics, democràtics i judicials, tant allà com aquí. Tant en un cas com en l’altre, patètic, penós i totalment injust.

Oct 172018
 

Serà perquè cada dia que sembla més una espècie en vies d’extinció, o serà per simple sentit comú, però un dels valors que caldria reivindicar més en el món en què vivim és la coherència, l’harmonia entre allò que es diu, que es proclama, i allò que es fa.  Cansa molt l’allau de missatges d’un determinat color que es veuen contradits per la realitat dels fets, ja sigui des de la política, els bancs, la publicitat o, per què no, els amics i, fins i tot de vegades, la família.  De vegades fa l’efecte que vivim en un món de farsa, que amaga una realitat que ningú vol mostrar.

Ahir, per exemple, van haver xiulets, i molts, en un estadi de futbol mentre sonava l’himne de la selecció anglesa, rival de l’espanyola, per part dels seguidors de la roja. Curiosament, els mateixos seguidors que es posaven les mans al cap quan seguidors catalans o bascos xiulaven l’himne espanyol, en una final de Copa del Rei, posem per cas.  Pel que fa als comentaristes esportius, si fa no fa el mateix, amb el clímax en els comentaris del locutors de Televisió Espanyola, mirant, desesperats, de justificar el soroll durant la interpretació del God Save the Queen, amb la cridòria dels 3.000 espectadors britànics presents a les grades, que es veu que haurien mantingut un respectuós silenci mentre sonava l’himne espanyol, curiosament.

Coherència, si us plau.  O xiular un himne és legítima llibertat d’expressió, o és punible sempre.  Però, és clar, per arribar a la coherència cal un cap mínimament moblat i endreçat, i sembla que aquest petit detall no és moneda d’ús corrent entre els fanàtics hispans.  Ja tindrà conya que s’acabi sancionant la Reial Federació Espanyola de Futbol per aquest motiu, vistos els precedents quan els xiulets van contra els símbols que tant defensen, i quan no és el primer cop, ni de bon tros, que els seguidors espanyols xiulen himnes dels països rivals.  Quant costa justificar segons què, i quin ridícul es pot arribar a fer quan s’intenta.  Marca Espanya, un cop més.

Oct 162018
 

Pensem per uns moments què ha passat a les nostres vides, a les nostres llars, a la nostra família, a la feina, amb els amics… aquest darrer any.  Pensem-hi un moment i potser veurem que una pila de coses, agradables o infaustes, però en qualsevol cas, una pila.

Fet aquest petit exercici de memòria, ara imaginem com hauria estat aquest darrer any si no hagués passat res, si cada dia hagués esta com l’anterior i com el següent, si no haguéssim pogut decidir res, si tots els minuts de cada jornada haguessin estat pautats, ordenats, imposats amb rigidesa i sense cap espai per al lliure albir.  Imaginem com hauria estat aquest darrer any si totes les nostres rutines quotidianes haguessin saltat pels aires, igual com el contacte amb els amics, fills, parelles… I més encara, si no haguéssim pogut sortir d’un espai limitat, tant físicament com mentalment.

I després d’aquest exercici d’imaginació i de ficció, provem d’imaginar com han hagut de ser aquests darrers dotze mesos per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, dos homes bons que van dirigir dues entitats cíviques, com hauríem pogut fer qualsevol de nosaltres, carregat de bones intencions, i que d’avui a demà s’han vist acusats de delictes gravíssims i empresonats com els criminals que no són.

Avui és obligat recordar que fa un any que dues persones nobles són a la presó per res, per venjança, per odi.  Avui, per més que ho intento, no puc ni remotament imaginar l’infern que alguns individus sense pietat ni un bri d’humanitat han fet de les seves vides, aquest darrer any, i molt em temo que molts mesos encara, que estan per venir.  Potser no podem fer gran cosa més, però la memòria també pot ser un arma poderosa, si serveix per no oblidar res ni ningú, i menys aquells que pateixen la injustícia d’un sistema injust i cruel.  Potser tot plegat només són paraules, però són tot el que tenim.

Oct 152018
 

Són aquí, i molt em temo que per molt temps.  Parlo dels partits feixistes, o d’ideologia anàloga, que a poc a poc estan tornant a Europa amb més o menys força segons el país, però amb una presència clara que els va fent cada cop més imprescindibles.  I parlo d’Europa per no parlar d’altres continents on també avancen i van tocant poder.

Pel que fa a Catalunya, la bona notícia és que no tenim formacions ultranacionalistes pròpies, però la dolenta és que hi són ben presents, importades del franquisme espanyol, cada cop més evident.  La pregunta, en qualsevol cas, hauria de ser què he passat perquè fins i tot els principis democràtics més bàsics, els avenços socials i el respecte als drets humans estiguin patint un retrocés tan salvatge com els que propicien partits com el PP, cada cop més ultra, amb un Casado que ja fa temps que ha avançat Aznar per la dreta, o amb un Ciutadans, que per poder justificar un mínim de gruix ideològic va copiar l’ideari de Falange, o amb un VOX, clarament colpista (o anticonstitucionalista, antiautonomista i anti tot el que soni a no franquista, si voleu).  La resposta, com gairebé sempre, és complexa.  Potser la desfeta conceptual del socialisme (i de qualsevol altra doctrina política fins ara habitual) hi té molt a veure;  la pròpia claredat dels discursos més radicals, on tot és blanc o negre, bo o dolent, sense matisos;  o també la connivència de forces aparentment llunyanes, però més que properes en determinats principis bàsics (unitat d’Espanya, 155, Constitució, monarquia…) hi han anat influint de manera decisiva a arribar allà on ara ens trobem.

Sigui com sigui, són aquí, i no de pas.  Ens haurem d’anar acostumant a una societat cada cop més xenòfoba, més intransigent, més masclista i més poc democràtica, embolicada en valors absoluts, sagrats i inqüestionables, com ara allò de la unitat d’Espanya i la sacralització dels seu símbols, i cada cop més injusta, a nivell social.  Ens haurem d’anar acostumant a una societat on un salari mínim de 900 € es veu que pot fer trontollar les arques de l’estat, i on la precarietat laboral es vendrà com a senyal de bona salut econòmica, mentre es reprimeixen qualsevol pensament no ortodox i qualsevol expressió de dissidència.

Cap alternativa a la vista, no ens enganyem.  Ni aquí, ni enlloc.  Un cop més, els grans problemes, els més complexos, sembla que acabaran tenint respostes ben simples:  o amb mi o contra mi, retorn als valors eterns, i cop de barró a qui no cregui.  Quin gran fracàs col·lectiu.  I quina realitat més dura.

Oct 142018
 

Ja és ben cert que la seguretat total no existeix.  Vivim en el nostre món particular, senzill o complex, però amb la íntima certesa que és segur i que ens proporciona un determinat nivell d’estabilitat.  Però no sempre és així, i sabem de sobres que, quan menys ho esperem, qualsevol circumstància fa trontollar tota aquesta anhelada seguretat.

I quan tot trontolla, si no volem caure, cal agafar-se fort, amb ungles i dents, a allò que encara és sòlid i segur, perquè fins i tot enmig del caos més absolut, sempre hi ha aquella barra, aquella tanca, aquella mà amiga a la qual aferrar-se per mantenir-se dempeus mentre la tempesta passa i torna la calma.

Passen coses.  Sempre passen coses.  Però el secret per tirar endavant sempre és el mateix:  davant de qualsevol dificultat, destriar allò que és temporal, i per tant transitori, i abraçar-se amb força a allò que sempre hi és i que sempre tenim a l’abast.  Amb aquesta petita o gran seguretat, de ben segur, tenim prou per superar les turbulències i per no defallir davant de cap contratemps.  Tot és saber valorar la realitat en la seva justa dimensió i actuar en conseqüència, sabedors que mai no estem sols davant de res.

Oct 132018
 

Malament rai quan vols celebrar alguna cosa i necessites trobar algú que la pagui.  Això és exactament el que li ha passat a l’Estat Espanyol amb la festa d’ahir, allò de la hispanitat, i les seves ambaixades arreu del món.  Es veu que ja no hi ha diners per a festes i els ambaixadors s’han hagut de buscar la vida per trobar pagadors entre empreses de tota mena.  Bé, de tota mena no, perquè, al cap i a la fi, han estat si fa no fa les de sempre:  energètiques, bancs, tecnològiques, hostaleres… les que han pagat un pastís que, de ben segur, els farà molt profit, més d’hora que tard.

Imagineu la Diada esponsoritzada, qual samarreta de futbol?  Doncs justament això és el que va passar ahir a una setantena d’ambaixades d’arreu del món, mentre la cabra de la legió (per cert, si no vaig errat, de nom “Palito“, qui sap si en homenatge al monarca “uve palito“) es passejava per la vila i cort.  Per cert, la Lliga de Futbol Professional va ser un dels principals mecenes de la cosa.  Podeu llegir més detalls en aquest article de fa dos dies, publicat a Nació Digital.  Paga la pena.

No sé quin serà el pròxim pas.  Potser algun patrocinador per al Congrès dels Diputats?  Potser una UTE, amb societats de diferents comunitats per pagar les despeses del Senat?  O, directament, els ministeris amb el logo d’alguna d’aquestes portes giratòries, sempre tan disposades a col·laborar, estampats a les carteres i els cotxes oficials dels seus titulars?

Sempre fan angúnia determinades companyies.  I més quan són les empreses de sempre, amb el govern de torn.  Marca Espanya?

Oct 122018
 

Ara de debò.  El poder torna imbècil a la gent, o és que cal ser imbècil per arribar a determinats llocs de poder?  Dit així, pot sonar massa contundent, però és que ja n’hi ha un tip d’aguantar segons quines coses, segons quins discursos, i segons quines negacions de l’evidència.

Repassar la llista de tots els moments en què ministres, alcaldes, consellers, presidents de tota mena… han quedat en evidència intentant negar allò que tothom sap seria una feina tan immensa com inútil.  Per tant, no cal.  Cadascú que faci una mica de memòria i veurà com aquest joc dels disbarats té molt i molt recorregut.  De tota manera, no m’estaré de comentar la darrera bajanada d’una ministra del Govern d’Espanya;  ni més ni menys, en aquesta ocasió, que la de Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat, Carmen Calvo, que, sense cap mena de pudor, deixa anar en una entrevista radiofònica que a Escòcia no hi va haver cap referèndum d’independència pactat i que aquesta qüestió se li va anar de les mans al primer ministre britànic, David Cameron.

Amb declaracions com aquestes, i tantes d’altres que podríem recordar, la pregunta que em ve al cap és en quin món viu, aquesta gent.  De debò que la seva cort de membres del gabinet i d’assessors aconsellen dir coses com aquestes?  O serà que el poder, realment, trastoca?  Sigui com sigui, negar el que tothom sap denota molt poca intel·ligència, detall gens menor en algú que ostenta tant de poder.

Però bé, segur que les seves declaracions es van malinterpretar, es van treure de context, no es van entendre, es van manipular… tot un altre clàssic.  El problema és que avui tot queda enregistrat i tot es pot recuperar, amb la qual cosa, pretendre que es pot tornar a negar l’evidència només suposa una nova mostra d’estupidesa.  I això és el que hi ha, gairebé a tot arreu on hi ha poder.  I és que no, que no es pot dir qualsevol cosa pensant que tot cola i que tothom combregarà amb rodes de molí.

css.php