oct. 062018
 

Operació blanqueig en marxa.  A sant de què surt ara aquesta suposada trucada telefònica de Miquel Iceta a Soraya Sáenz de Santamaría, l’1 d’octubre de 2017 que es veu que hauria aturat la repressió policial i la seva brutalitat d’aquell dia?  És cert tot el que diuen les cròniques periodístiques al respecte?  De debò?

Francament, si en alguna cosa ens estan donant lliçons els estadistes de Madrid i els seus satèl·lits autonòmics és en com utilitzar la informació, la molta informació de què disposen, en com gestionar els temps i en com, al capdavall, aconseguir resultats sense que importi massa la manera.  Que cal pressionar els bancs amb seu a Catalunya perquè la traslladin a Madrid?  doncs es fa.  Que cal un consens majoritari per intervenir la Generalitat i derrocar un govern?  Doncs s’aconsegueix i es fa.  Què cal carregar-se la poca o molta credibilitat del sistema judicial espanyol per trinxar la direcció dels principals partits catalans?  Doncs endavant.  I així amb tot.

Ara que el PP ja és fora del govern espanyol, però, comença la campanya de blanqueig del PSC, a Catalunya, com a nou eix vertebrador, o suport necessari si més no, d’un futur govern de la Generalitat.  No serà fàcil fer neta la seva col·laboració amb el 155, però tampoc impossible.  A la banda, la gent de Podem i similars, esperant i escalfant, i de propina el neofederalisme d’una ERC que fa temps que somia ser la nova Convergència, el nou pal de paller de la política catalana de seny i ordre.  No ens enganyem, la notícia de la telefonada d’Iceta no és ni casual ni assumpte menor.  De moment, el Govern de la Generalitat diu que es mantindrà fins a la sentència dels judicis pendents.  Això és donar temps als moviments que ja han començat.  Avís a navegants:  nou tripartit a l’horitzó.  Això sí, amb permís de Ciutadans, un agent que cal no menystenir i a qui ja sabem que el PSC (poso Lleida com a exemple), s’hi pot abraçar sense miraments.  Mala peça al teler, en qualsevol cas.  Tan mala, o pitjor fins i tot, que l’actual.  I ja és dir.

oct. 052018
 

Una de les pitjors preguntes que es poden fer, i que darrerament es va sentint amb intensitat creixent, és per a què serveix un polític.  Ara que fa un any de massa coses, i a la vista de com va la guerra soterrada entre partits, que només deixa esperpents de barra de bar, amb banderes o sense, al Parlament, desconcert en el govern i paràlisi de les polítiques públiques, la cruel pregunta que flota a l’ambient és on som i de què ha servit tot el camí que hem fet fins ara.

És molt dur veure com les maquinàries imparables dels partits avancen sense rumb, només en una pugna per no perdre posicions en un suposat centrisme polític que en garanteixi la subsistència, mentre van quedant pel camí tantes il·lusions, tantes esperances i tants dels seus, fins i tot, mentre les segones, terceres o quartes files en van prenent el relleu, o es mantenen en llocs per als quals mai no han estat capacitades.

Aquest és el mapa, lamentablement, a un any d’aquell primer d’octubre.  Trist, molt trist.  Només un horitzó electoral, cada cop més evident, i no sé jo si no també el somni inconfessable d’una derrota que tregui pressió i responsabilitats a molts que, ara com ara, no sembla que sàpiguen on van i que fa temps que es veuen desbordats pels fets i per la societat.  En qualsevol cas, qui perdrà, com sempre, serem nosaltres i les nostres esperances, mai ells, ni els seus interessos.  Massa poble per a tan poca classe política?

oct. 042018
 

Malament rai quan fem barreges entre qüestions que, en principi, no haurien de tenir res a veure i que, vulguem o no, sempre acaben tenint resultats no gaire positius.  Un exemple clàssic és la perillosa combinació que s’ha fet al llarg de la història, i de la geografia, entre política i religió.  Bastaria recordar el concepte de guerra santa per entendre els seus perills i els seus efectes.

Però és evident que no aprenem i, de tant en tant, van sortint referències a aquesta idea.  Algunes són més o menys inofensives i tan naïfs, de fet, com aquell “Catalunya serà cristiana o no serà”, del bisbe Torras i Bages (qui sap, però, si en realitat no eren una profecia, les seves paraules, vista la situació) o el terrible lema que apareixia a les monedes franquistes;  allò del “caudillo de España por la gracia de Dios”.  Sí, efectivament, quina gracia… o quina gracieta.

I just quan pensem que al món occidental (Estats Units a banda) funcionava sense esperar interferències divines, apareixen personatges com l’arquebisbe de València i ens recorden que la unitat d’Espanya pertany “al orden moral que se asienta sobre la verdad” i que trencar aquesta unitat, consagrada per la Constitució, suposaria trencar l’ordre moral.  La parrafada de l’arquebisbe és de fa uns pocs mesos, però ben actual, per a molta gent.  Ara que es debat sobre si les restes del dictador han de sortir del seu mausoleu per anar a un altre, amb honors religiosos i militars, no està de més recordar aquelles declaracions per entendre on som, en realitat.

Que poc costa oblidar allò de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.  Es veu que segons a on, són més d'”a Dios rogando y con el mazo dando” literalment i jurídicament.

oct. 032018
 

Malament rai quan en qualsevol àmbit de la vida toca anar a remolc del que decideixin altres.  Malament rai quan toca jugar permanentment a la contra.  I molt em temo que en aquest punt ens trobem, si fem cas dels grans titulars que ens va deixar el discurs del president, ahir, al Parlament.

Primer titular:  el govern de Madrid té un parell de mesos, sent generosos, per acordar un referèndum o perdrà el suport parlamentari.  Resposta immediata a les xarxes (i no de Moncloa, precisament):  “i?”  La resposta oficial també va trigar poc a arribar:  de referèndum ni parlar-ne.

Segon titular:  si el judici polític que tenim pendent no acaba en res, haurem d’implementar la voluntat de l’1 d’octubre.  Home, si pensem que per a la sentència pot faltar, sense cap problema, un any, posem per cas, i que després vindran recursos i tot plegat, com a manera de guanyar temps, val, però com a avís a navegants, francament fluix.  La governança a Espanya passa per ells o pel PP.

És adir, que el futur del nostre Govern, i del país, passa pel que decideixin a Madrid, tant els màxims representants polítics, com les altes instàncies judicials.  Bonica manera de fer república i de proclamar la sobirania, aquesta.

Si us plau, algun dia diran que el que va passar fa un any va ser el fracàs d’un projecte i que la república, la de debò i no la de la boca petita, passa per una majoria social més gran que la que tenim i que irremeiablement representarà una majoria realment absoluta al Parlament?  Algú vol explicar que cal fer foc nou amb molts arguments d’avui, fer política per millorar la societat i demostrar que som capaços de governar-nos millor nosaltres sols, i dibuixar una nova ruta, més llarga, però més sòlida i irreversible?  Mentre això no passi, fum, fum i més fum.  I per cert, atenció amb el discurs de la violència, dels escamots i dels que l’emparen que s’està imposant, i de quina manera, que ja sabem on ha acabat allò de la sedició i dels actes tumultuosos.  No oblidem que d’il·legalitzar partits i tancar mitjans, Madrid en sap força (i d’aplicar el 155 no en parlem…).  Avís a navegants, que nosaltres anem xerrant, però ells van fent.

oct. 022018
 

Avui, sessió important al Parlament, després de mesos sense plens.  Si encara queda talent i responsabilitat, puc imaginar l’equip del president tornant a escriure alguns paràgrafs del seu discurs perquè soni convincent i creïble.  Molt s’haurà d’afanyar si vol convèncer molta de la gent que ahir era als carrers exigint respostes vàlides després d’un any de paciència i, per què no dir-ho, de frustració col·lectiva.

La sensació, ahir, era de cansament.  I és que la distància entre una classe política desorientada, potser espantada i tot, i sense un projecte clar, més enllà de no perdre bous i esquelles a les municipals, i un país que fa només uns mesos feia pinya per defensar la restitució de les institucions i els líders polítics, cada dia que passa es fa més i més gran.  No ens enganyem, no hi ha govern efectiu, sinó un govern d’anar fent, tant típic d’altres temps (memòria, si us plau), ni consell de la república, sinó un grup de persones, president inclòs (és evident que no ha tornat) que estan patint un exili que no mereixen, ni res de res del que havíem imaginat.  En aquest escenari, què cal esperar?

Caldrà escoltar bé què ha de dir el president, avui.  Les darreres 48 hores l’han posat en una situació difícil, i no pas per la feina previsible, barroera i demagògica de l’oposició, sinó perquè la paciència col·lectiva té un límit, i cada dia que passa és més a la vora, aquest límit.  Potser aniria sent hora d’admetre, públicament i amb veu clara, que res no serà com ens van dir que seria i plantejar una alternativa sòlida, viable i creïble, de llarg recorregut, si cal, però sense trampes ni enganys.  Si avui el president Torra no va per aquest camí, molt em temo que aquells que fins ara ha tingut al costat, amb una convicció digna d’estudi, se li giraran d’esquenes, i la mobilització permanent que demana el durà en processó a la seva fi política.  O potser, deixeu-me fer d’advocat del diable, aquest és el camí correcte per desmuntar una torre de somnis -o de vanitats- que s’ha fet massa grossa, i que cal, al preu que sigui, desmuntar sense que es noti gaire, per tornar a la placidesa de la caseta i l’hortet a aquella mena d’arcàdia o d’oasi que propugnava Macià i que van consolidar d’altres, però que ja només és un fragment antic d’història.  No sé cap a on tirarà el futur, però cap a aquí, segur que ja no.

oct. 012018
 

Sembla obligat, i segurament ho és, parlar avui del que vam viure fa un any.  Estic convençut que tots els que vam ser en algun dels col·legis electorals tenim la memòria plena d’imatges, de sons, de sensacions… que es confonen i se sobreposen les unes a les altres per dibuixar el record d’aquelles hores.  És la nostra història, la individual i la col·lectiva, la dels nostres i la de tants altres.

Avui em ve de gust, més que recordar els fets que ja coneixem i que hem vist mil vegades, recordar aquells que van fer possible aquella jornada, de manera anònima, valenta, a cada mesa, a cada col·legi, posant els seus recursos i les seves capacitats al servei de tothom, i superant la por amb una dignitat i un compromís més que envejables.  Ningú se’n recordarà dels noms ni de les cares de tota aquesta gent, i segurament així ha de ser, però la seva decisió i el seu compromís per salvar les urnes, els vots i, al capdavall, el nostre desig de llibertat, no poden caure a l’oblit.

Aquests mesos han anat sortint un seguit de cançons per recordar aquella jornada.  Una de les darreres és de Miquel Abras i ens explica una història d’amor enmig de la barbàrie.  Potser sí que aquell primer d’octubre de 2017, en el fons, va ser una gran història d’amor enmig de la barbàrie.  Quanta gent no es va sentir protegida i defensada per algun desconegut?  Quanta no va posar el seu cos per defensar qui tenia al costat, sense parar-se a pensar qui era?  O per defensar les urnes i la voluntat de tots, allà dipositada?  Quantes mans no es van allargar per ajudar a alçar-se a qui va rodar per terra?  Aquell dia, qui més qui menys, va vetllar pels seus.  I els seus vam ser tots. I així, perquè érem els més febles, vam poder ser tan forts.

Avui, dia de records i d’emocions.  Un dia més per no oblidar res i per no perdonar ningú dels que van promoure, exercir, animar, defensar o justificar la violència gratuïta i l’odi irracional contra una multitud innocent.  Hi ha coses que es poden superar, però no perdonar, perquè van ser ben conscients i ben rumiades.  Malgrat tot, un dia per tornar a creure i confiar en l’amor i en la seva força.

YouTube Preview Image

css.php