Des 212015
 

Doncs sí.  Tenim un problema, a la vista dels resultats de les eleccions d’ahir.  I no és qui governarà Espanya o no, sinó que seguim sense president, la qual cosa converteix el cap de la Generalitat en hipotètica moneda de canvi en una negociació amb les forces que aspiren a governar a Madrid.  Mala peça al teler per asseure’s a parlar.  Imaginem un canvi de cromos entre, posem per cas, PSOE o Podemos (o del PP, fins i tot) amb Junts pel Sí per garantir mútues presidències?

De tota manera, no patim, que aquesta qüestió es pot resoldre, per bé o per mal, aviat.  O no, que aquí som com som i tenim el do de complicar-nos la vida.  I de perdre un llençol a cada bugada.

Qui sí que té un problema, i gros, és el PSOE si aspira a presidir un govern.  Ara mateix, el problema a Espanya és aconseguir la presidència, perquè tant PP com PSOE, amb les respectives crosses de C’s i Podemos, poden governar sense problemes.  Però qui ho farà, finalment?  Aquesta és la qüestió.  El PP cridarà allò del partit més votat i el PSOE, per tal de no cedir davant, posem per cas, dels que demanen un referèndum, no podria estar temptat a abstenir-se en una votació i fer president Rajoy?  O si voleu, C’s, amb un argument similar, i previ pacte amb Podemos, no podria fer el mateix?  Atenció a Ciutadans, que té la seva gran oportunitat a les mans.  En aquest cas, els dos partits (PSOE i Podemos) quedarien molt malament davant els seus electorats, especialment el segon, tot i que només a Catalunya, però es farien amb el govern.  Temps tindran per fer-se perdonar.

En resum, una feblesa important dels partits catalans, que també poden ser completament ignorats per formar govern, i un problema a Madrid que, no en tinc cap dubte, s’acabarà resolent amb alguna que altra abstenció, de qui sigui, en nom de les raons d’estat.  I és que ells en tenen i nosaltres només el somiem.  Mentrestant, l’alegria -i la necessitat de pactes- va per barris.

Des 202015
 

Pocs dies ja per Nadal.  Ens hem retrobat un any més amb el ritual de guarniments, arbres, boles de colors, llumetes de tot tipus, felicitacions, vestits vermells, pessebre, tió… En resum, ens hem retrobat amb tot allò que cada any surt d’una capsa perquè arriba el Nadal.

Consumisme?  Segur.  Tradició? També.  Festa religiosa?  sense cap dubte.  Ganes de fer festa?  Per sobre de tot.   I és que ho vulguem admetre o no, ens agrada fer coses diferents;  ens agrada trencar la rutina i, ja posats, retrobar-nos amb el nen que encara duem a dins, més o menys amagat, i tornar a experimentar l’emoció de veure els llums que s’encenen, enmig d’un “Oh!” més que previsible, o la de veure, un any més, aquella figura, aquella ovella potser, que té un significat particular que només nosaltres sabem apreciar.  I també ens agrada seure a taula amb aquells que estimem, malgrat la mandra que sempre fa, i compartir una estona que, d’altra manera, no es faria realitat.

Un any sense Nadal seria, sense cap mena de dubtes, molt més tranquil i molt més econòmic (i molt més ruïnós per a alguns), però també seria molt estrany, molt buit.  I és que potser val la pena retrobar il.lusions, de grat o per força -en aquest cas per imposició del calendari-, i tornar a deixar aforar aquell bri d’innocència que encara ens queda i, ni que només sigui per uns dies, el desig de pau i bondat, o si cal, una sobredosi de bona voluntat, que mai no fa nosa.

Encarem la setmana escapçada de Nadal.  Deixem-nos de romanços i que surti realment allò que ens apeteix, ni que sigui a risc de caure en tòpics, que tampoc són tan dolents.  Al capdavall, és una setmana més de la nostra vida, i tenim dret a viure-la com ens vingui de gust.  Potser aquest és el gran mèrit i el sentit més profund de tot plegat.

Des 192015
 

Avui, treva dels partits polítics, en una absurda però agraïda jornada de reflexió, abans de les eleccions més intranscendents pel que fa a Catalunya.  Sobta el contrast entre el canvi de cicle proclamat des d’Espanya -es veu que la fi del bipartidisme és alguna mena de catàstrofe còsmica que anuncia una nova era- i la intranscendència dels resultats per a Catalunya.  I és que quedi la cosa com quedi, per a nosaltres no canviarà res, absolutament res del que hem anat vivint les legislatures passades:  mentides, humiliació i opressió.  Amb més o menys diàleg, amb més o menys bones maneres, però el mateix de sempre.  Ja sabem de quin cantó carrega cadascú.

En aquesta ocasió, a més, no hi haurà ni aquella vella esperança de ser decisius per apuntalar un govern a canvi de quatre molles.  Ara, el paper de les formacions catalanes, amb independència de si guanyen o perden un diputat, serà irrellevant.  Per tant, encarem una legislatura espanyola on no hi pintarem res.  Mireu si hi pintarem poc que fins i tot, la Junta Electoral, tan dura amb el vot exterior fa uns mesos, quan havíem de votar nosaltres, ara obre la mà per facilitar que ho facin els espanyols que volten pel món.  Aquest és el respecte que podem esperar de les institucions d’aquest estat.

Aniria sent hora que qui en té responsabilitat entengui que els nostres problemes, en primer lloc, els hem de resoldre nosaltres.  I lamentablement, no sembla que les coses pintin gaire bé, en aquest sentit.  De moment, pressupostos prorrogats, Govern en funcions i Parlament paralitzat.  Segur que el nostre problema és qui guanyi a Madrid?  Reflexionem-hi.

Des 182015
 

Ahir, debat electoral a TV3.  Francament, ens l’haurien pogut estalviar tots plegats.  Admeto que no acostumo a veure aquests debats, però ahir vaig tenir la temptació de fer-hi un cop d’ull a estones, experiència que em va servir per ratificar-me en la meva idea que qualsevol altra activitat humana és més interessant que assistir a espectacles d’aquesta mena.

El que hi vaig veure, ben bé podria ser el reflex de la realitat política actual:  una olla de grills on cadascú busca el seu minut (o la seva mitja hora en alguns casos) de glòria, la seva quota de pantalla i, si hi ha sort, el titular de l’endemà.  Això sí, sense el més mínim respecte cap a un espectador que busca respostes d’aquells que estan cridats a dirigir el país, i que es veu perdut en un guirigall de veus sobreposades que, per la ràdio (el debat també s’emetia per Catalunya Ràdio) ja eren impossibles de distingir.

Un cop més, l’evidència que la classe política va a la seva, sense cap interès per la societat en general, pels espectadors en aquest cas.  Avui, cadascú dirà la seva, recordarà les paraules suposadament brillants i eloqüents del seu candidat preferit i carregarà contra la resta.  Que periodistes i tertulians diguin el que vulguin.  El debat d’ahir va deixar a l’aire les vergonyes -i la manca de vergonya- de tota la classe política catalana, la vella i la nova, la seva pèssima educació i el seu absolut menyspreu cap a aquells de qui aspiren a obtenir el vot.

Crec que és urgent la reflexió de si val la pena mantenir aquests espectacles llastimosos en pantalla.  Ahir, em vaig estimar més anar saltant del suposat debat a un refregit de programa d’humor que ja havia vist, per prendre una mica d’aire i, prou d’hora, anar-me a dormir, amb el convenciment que decidir un vot per diumenge és tot un desafiament a la intel.ligència, i no per la profunditat dels diferents arguments precisament.

Des 172015
 

Durant aquesta campanya electoral a la qual, gràcies a déu i al calendari, ja li queda poca vida, ens hem fet un tip d’escoltar i llegir allò d'”el problema és…” o “jo puc solucionar el seu problema”.  Res de nou.  Però jo em demano: realment saben quin és el problema i el volen o poden resoldre?  O només s’han fixat en alguna de les manifestacions del tal problema i amb això ja es pensen que ens fan contents i que tenen el nostre vot garantit?

Per exemple:  el problema és que els joves ben preparats marxin?  O potser ho és una pèssima política econòmica que prima la mà d’obra barata com a suposat factor de productivitat i menysprea la formació?  El problema és que ens tallin la llum, o és una política de facturació energètica (i de preus) profundament injusta? El problema són els desnonaments, o la manca absoluta de polítiques de protecció a les persones?  El problema és l’independentisme o la humiliació constant?  I així podríem anar posant exemples en tots els àmbits.  És prou senzill.  Proveu-ho.  Mirem qualsevol dels grans mals que patim i busquem la seva causa real.

Però és clar, confondre la manifestació del problema amb el problema mateix permet solucions aparentment útils que no fan sinó eternitzar el problema en qüestió, o si voleu, el dèficit democràtic de la nostra societat.  Que els joves marxen? doncs en diem emprenedors i ens felicitem per l’experiència que adquiriran;  que ens tallen la llum? mirem que alguna ONG es faci càrrec de la factura;  que hi ha desnonaments? cridem al suport dels familiars mentre reneguem dels bancs;  que els catalans volen ser independents? doncs jutges i policia a dojo.  Una mica hipòcrita tot plegat, no?  Doncs aquests són alguns dels grans arguments i de les grans solucions d’aquesta colla que ens governa o que aspira a fer-ho.  De propostes de fons i respostes als problemes reals, cap ni una, no fos cas que els trontollessin els privilegis.

Des 162015
 

La nostra memòria és tan àgil i tan ràpida que acostuma a oblidar a velocitat meteòrica coses que caldria retenir per evitar que es repeteixin.  Per aquest motiu, que algú ens plantifiqui al davant, com una autèntica bufetada a la consciència, alguna imatge sorprenent i inesperada, sempre és d’agrair.

Justament això és el que han fet els responsables de l’església de San Antón, de Madrid, amb un pessebre contundent, colpidor i dur, que ens recorda, amb tota cruesa, la realitat del món en què vivim i la necessitat de recuperar l’autèntica essència d’un Nadal soterrat sota tones de regals i llums de colors que, massa sovint, no ens aporten res més que desmemòria i el compliment mecànic de determinades convencions socials.

En el temps que corren, presidits per la potència de la imatge, què millor que una imatge prou contundent, per recordar-nos què som i què som capaços de fer en nom de ves a saber quins principis i quines ideologies.  Avui, des d’una església de barri, se’ns retorna, amb tota cruesa, la manca d’hospitalitat que intentem ignorar, quan no amagar, i l’autèntic pessebre del segle XXI, sense gaires àngels i amb massa caganers.

Des 152015
 

El dia de Nadal d’enguany ens té reservada una sorpresa prou especial:  una lluna plena, un fet que no es produïa des de 1977 i que no tornarem a veure fins el 2034.  Serà bonic de veure, si la boira ens ho permet, és clar.

No ens enganyem, si hi ha alguna cosa capaç de fer-nos badar i somiar, aquesta és la lluna plena.  Qui no se l’ha estat mirant mai una bona estona?  Qui no ha volgut capturar-la en una fotografia?  Qui no ha sentit la secreta temptació de demanar-li un desig amb l’esperança de veure’l fet realitat?  Doncs enguany, tot aquest misteri de la lluna se sumarà al propi d’una de les nits més especials i més íntimes del calendari, la de Nadal.

Diuen les creences antigues que la lluna plena representa la totalitat, la plenitud, el poder espiritual i la feminitat pròpia de la lluna, en el seu grau màxim.  En contrapartida, la lluna plena també va associada a la pèrdua de la cordura, a l’aforament dels instints més primaris, a la manifestació dels homes llop, fins i tot.

Sigui com sigui, temps hi haurà per trobar explicacions i auguris per tots els gustos a partir d’aquesta curiosa coincidència.  Cal desitjar que algun d’aquests missatges del destí escrits amb llum de lluna una nit de Nadal, siguin positius i ens deixin alguna cosa bona, si més no perquè puguem recordar de forma amable aquesta fantàstica nit de finals de desembre.

Des 142015
 

En política, la mentida és tot un argument electoral de primeríssim ordre.  Això ja ho sabem i ja ho tenim, fins i tot, assumit.  De tota manera, hi ha formacions que històricament han demostrat una absoluta manca d’escrúpols a l’hora de mentir, per tal d’esgarrapar els vots que els permetin perpetuar-se al poder.  Aquest és el cas, per exemple, del PP (o els del famós apoyaré, per si cal un altre exemple), que va intentar mentir amb els atemptats d’Atocha, fa uns anys, tot i que amb tant poca traça que un parell de dies van ser més que suficients per girar una expectativa electoral clara, i que ara ho intenta repetir amb l’atemptat a l’ambaixada espanyola a Kabul.

Van arribant relats de persones que van viure en primera persona aquest atemptat i va quedant en evidència el candidat a repetir com a president, Mariano Rajoy, que des del primer moment va intentar fer allò que tant li agrada: treure ferro a les coses que li resulten incòmodes i fer com si no anessin amb ell.  De tota manera, en hores, aquesta actitud es va haver de rectificar, per part del govern en funcions, perquè no es podia seguir negant l’evidència.  I tal i com van passant més hores i van arribant més notícies, més clara es fa la incompetència, o la ineptitud, fins i tot per mentir, del que vol ser de nou president.

Sí, va haver un atac a una ambaixada espanyola.  I negar-ho és estúpid, tan estúpid com anar mirant de guanyar temps abans de donar suport a les forces occidentals en guerra a Síria -cosa que veurem passades les eleccions- o com intentar fer com si no passés res.  Ara que, ben mirat, els morts, en aquesta ocasió, van ser un parell de policies que es troben a molta distància i sense imatges -si més no de moment-, no una pila de ciutadans amb les televisions connectades permanentment.  Aquesta, de fet, és la gran diferència amb els trens d’Atocha.  Aquesta i que ara no poden cridar als quatre vents que ha estat ETA.  La resta, el mateix que ja coneixem: la mentida com a argument electoral.

Des 132015
 

Ja hi tornem a ser.  La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio.  Nou debat, més o menys soterrat per una allau d’activitats arreu del país, sobre si aquestes grans accions solidàries tenen sentit o si han de ser els governs els que garanteixin qüestions tan importants com ara la investigació mèdica.  Segurament que tothom té la seva part de raó i que els governs que tenen competències sobre la dotació pressupostària dels projectes d’investigació són els únics responsables que els investigadors (aquests no fallen mai) puguin fer la seva feina és un fet indiscutible. I aquí rau la causa de tots els mals, convé no oblidar-ho.

Però davant d’aquest panorama d’abandonament progressiu, el nostre país, la gent del carrer que des de fa dies està mobilitzada, a iniciativa dels mitjans de comunicació públics que algú voldria tancats, va decidir que allà on no arriba la política, arribarà la societat, amb imaginació, amb dedicació i amb il.lusió.  I aquí tornem a ser, amb una nova edició que vol recollir fons per ajudar a tirar endavant projectes d’investigació sobre la diabetis i l’obesitat.

Avui toca moure’ns i gratar-nos una mica la butxaca.  Així és que cal no perdre de vista el 905115050 o, si sou de Lleida o voltants, aquí teniu una alternativa diferent i única per col.laborar-hi en directe.

Des 122015
 

Els dies en què la boira dificulta la visió i treu les ganes de seguir escoltant una colla de venedors de fum intentant comprar el nostre vot, està bé repescar informacions que sovint passen desapercebudes, tan desapercebudes com les seves protagonistes, que ben bé semblarien ombres mig invisibles enmig d’una altra boira.

Em refereixo a les monges que han abandonat els hàbits per treballar, en primeríssima línia, contra el tràfic de dones, i de nenes, víctimes d’explotació sexual.  Llegir aquest breu article ens endinsa en un món invisible o que no volem veure, potser, però ben real.  Terriblement real.  Encara que el més  terrible, a banda de l’explotació de les dones evidentment, sigui que aquestes monges (potser tindria més sentit dir-ne àngels de la guarda, i no pas com aquell que li busca aparcament al ministre) s’han decidit a sortir de la comoditat del convent perquè saben que no poden confiar ni en els governants ni en els els clergues homes per dur a terme aquesta missió.  I remarco tot el sentit de la paraula “missió”.

Hi ha altres mons en aquest món nostre, però de vegades se’ns escapen enmig de la boira, o de la indiferència.  O es tapen amb una bonica banderola electoral.

css.php