Des 112015
 

Les advocacions a la divinitat per demanar la seva intervenció per resoldre problemes ben humans no és nova.  Ni en política tampoc.  Qui no recorda algun que altre conseller autoproclamat no creient adreçant-se a la Verge de Montserrat perquè fes ploure, per exemple?

Però el cas més curiós, per no dir extrem, el tenim en el ministre Fernández Díaz que, si no va tenir prou condecorant alguna que altra mare de déu amb distincions policials, ara ens explica que té un àngel de la guarda, que es veu que atén al nom de Marcelo i que l’ajuda a trobar aparcament.  Àngel de la guarda, dolça companyia…

M’agradaria molt pensar que aquestes declaracions es van fer en un moment d’ofuscació natural o artificial, tant em fa, i que va confondre el seu xofer amb aquest ésser immaterial.  Però no és el cas.  Aquestes paraules no són altra cosa que una nova expressió d’un fanatisme religiós que practica i reconeix i que, malgrat tot, no l’impedeix criticar el mateix fanatisme en unes altres religions.  És el que té saber-se posseïdor de la vera fe.

Tota una anècdota, si no fos que qui les fa és el comandament suprem de la policia i màxim responsable de la seguretat pública, i que aspira a repetir en un nou govern.  Ja sabem que quan integrisme religiós i armes van de la ma, la cosa pot acabar esdevenint complicada, per dir-ho d’una manera amable.  Aleshores, els àngels ja no ajuden a trobar aparcament, sinó que més aviat esdevenen àngels caiguts o, directament, exterminadors.  Repassem la història antiga o ben recent i ens en sobraran els exemples.

Des 102015
 

Ja deu ser veritat aquella dita que diu que un clau treu un altre clau.  O en versió moderna, que una notícia tapa una altra.  I és que fa quatre dies que semblava que no hi havia altre tema que els camins de mitja Europa plens de refugiats que buscaven un lloc on viure en pau i ara, gairebé, ni se’n parla.  Que lluny ens queden les imatges de les platges amb nens ofegats que tant ens van commoure.  Ahir vaig escoltar una informació sobre un poliesportiu convertit en refugi, a Berlín.  Un terç de les persones que s’hi estan són nens.

A casa nostra, després de les grans declaracions, viatges i preparatius diversos, seguim sense acollir cap refugiat.  Seguim girant l’esquena a la gent que ens necessita, de fet.   Tothom sap que són una colla de terroristes en potència, no?  Imagino que la canalla i els més vells també.  Així són les coses i així són les polítiques exterior i de seguretat espanyoles, ja que són ells qui han de negociar la qüestió, que per a això tenen el poder de l’estat.

Aquí, la notícia ja no són ni les negociacions pel futur govern, ni res d’allò que tant ens amoïnava no fa gaire.  Ara hi ha eleccions a la vista, debats, promeses i tot plegat.  I encara amb la ressaca dels resultats del dia 20, Nadal, Cap d’Any i Reis, i d’aquí a un mes en tornem a parlar, o oblidem definitivament tot allò que no ens agrada gaire recordar.

Ja és ben cert que tot passa.  Potser massa i tot.

Des 092015
 

Una de les grans imatges que ens deixa aquesta arrencada de desembre, és la del Papa Francesc obrint la porta santa de la basílica de Sant Pere, amb motiu del jubileu extraordinari de la misericòrdia que va convocar fa uns mesos.

Però més enllà d’aquesta imatge ja prevista en el protocol vaticà i tan carregada de simbolisme (això d’obrir portes sempre tancades té una força evident, i més en els temps que corren) hi ha una altra d’impensable no fa gaire temps, la de dos papes, un en actiu i un altre que va plegar per voluntat pròpia, coexistint sense cap problema en el si de l’església.  I és que res no pot passar fins que un dia passa.

L’any jubilar que va obrir el Papa Francesc va dedicat a la misericòrdia, al perdó i a la misericòrdia, en paraules seves.   I amb els temps que corren, potser no és tan mala idea posar sobre la taula, uns quants mesos, aquesta idea tan arraconada per l’ànsia de triomf a qualsevol preu, de menys preu, o de revenja, perquè també en qüestions ben mundanals i quotidianes on sovint es troba a faltar una una mica de misericòrdia, o molta, les coses tampoc no passen fins que un dia passen.  I aniria bé que anessin passant.

Farien bé els governants d’arreu -també els d’aquí a la vora- a aprendre i assimilar que tot és possible i que les coses passen, un dia i sense que sapiguem massa per què.  Mirem el Vaticà i els seus dos papes, que no es fan cap nosa.  O recordem què vol dir això de la misericòrdia, que ens sona tan antic.

Des 082015
 

8 de desembre.  La Puríssima.  Segurament no cal recordar-ho, però la festivitat d’avui fa referència al dogma afirmat pel Papa Pius IX, el 8 de desembre de 1854, que afirma que Maria va ser preservada per Déu del pecat original quan va ser concebuda i que això li va permetre viure una vida lliure de pecat i amb gràcia de santedat.  Fins aquí la doctrina del catolicisme.

El 8 de desembre, però, també és el dia en què s’acostuma (o s’acostumava) a posar el tió de Nadal a les cases, se’l tapa amb una manta perquè no passi fred i se’l comença a alimentar a diari, per tenir-lo ben a punt per a la nit de Nadal.  La data del 8 de desembre no té per què ser exacta, ni falta que fa, però per aquí va la cosa, si volem garantir un bon resultat.

Finalment, el 8 de desembre és una festivitat religiosa que, en connivència amb una de civil, la de la Constitució (sempre la mateixa parella de ball…), cada any ens deixa un discutit i intocable pont de dies festius, tota una garantia d’èxode de les grans ciutats i de viatges a tort i a dret.

Déu n’hi do, amb la data.  Qui no li sàpiga trobar la gràcia, que s’ho faci mirar, perquè, a fe de Déu (o de la Mare de Déu, en aquest cas), té propostes per a tots els gustos i sensibilitats.  Enguany, a més, festiu en campanya electoral.  Quina mandra.  Millor apostar per qualsevol de les tres altres tradicions que per aquest lamentable ritual de candidats en romeria per carrers, places, mercats i platós.

Des 072015
 

Si tots els indicis són certs, i fan tota la pinta, l’extrema dreta haurà guanyat la primera volta de les eleccions regionals franceses.  Es veia a venir.  De tota manera, encara hi ha una altra dada tant o més preocupant:  el segon partit, a poca distància del primer, és la dreta (la no extrema).  L’esquerra quedaria en tercer lloc, però ja despenjada.  La setmana que ve, segona volta, però tot apunta a un duel dreta – extrema dreta.

D’aquí a quinze dies mal comptats hi haurà eleccions a Espanya, i la cosa no pinta massa diferent:  els dos partits que s’apunten com a primer i segon són dreta i extrema dreta (que cadascú assigni les sigles com millor li sembli).

La pregunta òbvia és senzilla:  què ha passat amb les esquerres, que fa quatre dies ho governaven tot?  La resposta és molt complexa i caldria anar a buscar la crisi ideològica de la caiguda del Mur de Berlín, fins i tot.  Però així, darrerament, crec que hi ha una explicació més simple, però prou il.lustrativa.  L’esquerra, en el cas espanyol el PSOE, a falta de propostes pròpies prou atractives, ha intentat competir amb el PP en el seu terreny, en el terreny ideològic de la dreta més unionista, més identitària i més immobilista.  I és clar, competir amb algú al seu camp sempre és complicat, i és molt fàcil perdre.

Si mirem França, quina ha estat la resposta socialista als atemptats de fa uns dies?  Doncs la mateixa, o encara més contundent, que la que hauria pogut proposar el Front Nacional si hagués governat.  Conclusió?  Les mesures de la dreta més extrema són les correctes, tant que fins i tot les esquerres les comparteixen.  Per tant, votem extrema dreta.  I el cas espanyol és si fa no fa el mateix, em temo.  Si l’alternativa a la dreta és més dreta, votem dretes, i com més dretanes millor.

De moment, a Catalunya, malgrat l’ascens de Ciutadans, la cosa és prou diferent.  Que no s’esguerri.

 

Des 062015
 

Dies de pont.  Sempre discutit, aquest pont de desembre, en aquesta ocasió se’ns ha quedat una mica curt.  Els ponts ja ho tenen, això, hi ha ponts petits, que creuen rierols, pots enormes i, fins i tot, ponts que ens duen d’una casella a una altra, al joc de l’oca.  I també hi ha ponts en el calendari, com aquest de la Constitució i la Puríssima.  Per cert, els amants dels estudis sociològics, podrien demanar a la gent què és la Puríssima, i potser constaríem que els temps han canviat molt més del que alguns s’entesten a sostenir.  La Constitució és tota una altra història, que darrerament va tant en boca de tothom que més aviat sembla un acudit dolent que allò que ens volen fer creure que és.

Però sigui com sigui, els ponts, per a aquells que encara els podem fer (els comerciants -especialment els assalariats- deuen estar encantats, aquests dies de suposada festa) són molt agraïts.  Són una excepcionalitat enmig de la rutina que trenca el ritme de la monotonia i ens convida a fer alguna d’aquelles coses que mai no podem fer.  Cadascú se’n sap la seva.  Des de marxar de viatge fins a voltar botigues i més botigues en una primera aproximació a les compres nadalenques.  Tot s’hi val i tot ens fa profit, no ens enganyem.

De fet, la gent del carrer som prou agraïts.  Només ens cal un dia de festa mig despistat, situat estratègicament, per fer-nos somiar i aconseguir que ens llancem a la gran aventura de fer alguna cosa extraordinària, diferent i, d’una manera o altra, il.lusionant.  Malgrat que la Constitució i la Puríssima potser viuen hores baixes, aquest pont, mig desmanegat enguany, ajuda a passar una mica millor els dies, els primers freds i les boires que tot ho difuminen.  Tant de bo aquests dies siguin profitosos per a tothom, i per a cadascú a la seva manera (tant si la tria com si li toca).

Des 052015
 

No ho tinc del tot clar, però potser arribarà un dia en què la política i la gent siguin una mica més a prop.  De moment, la lògica  dels partits i les necessitats i esperances de la gent són dues realitats que conviuen en mons paral.lels, per més que els candidats de torn facin cap al mercat, de tant en tant, per demanar-nos el vot, o la perpetuació dels seus privilegis, que ve a ser el mateix.  I enguany hem tingut ocasió de constatar-ho abastament.

Que sembla excessiu el que dic?  Potser sí;  però, sense anar més lluny, les negociacions per formar govern a Catalunya en són un bon exemple.  A qui li està important, realment, el que els ciutadans necessitem?  A la vista dels fets, a ningú dels que s’asseuen a la mesa de negociacions.  El primer és la seva coherència interna (aquí no hi pintem res), després el nom del cap visible (aquí tampoc), tot seguit, unes quantes mesures que o bé arribaran tard, o bé patiran bloqueig legal o bé necessiten, directament, una capacitat normativa que no tenim (seguim al marge) i finalment, en el millor dels casos, la foto (de la qual també hi serem absents).  I per acabar-ho d’adobar, amb la santa barra de forçar la negociació enmig d’una campanya electoral on uns no hi participen i els altres dos competeixen.  Això sí que és facilitar les coses i anar per feina.

Francament, si amb aquest panorama algú es pensa que podem fer una república, per més que aquells que aspiren a manar s’hagin llegit El Secret i pensin que “fer com si…” és el primer pas per assolir alguna cosa, em sembla que va molt equivocat.  De moment, la política, també a casa nostra, no passa de ser una qüestió de gestos i de paraules boniques, ben allunyada de les necessitats reals (i aquí podem parlar des de la pobresa fins a la manca d’oportunitats, dels impagaments fins al dèficit en infraestructures, o de la cada cop pitjor educació i els morts per manca d’atenció).  Això sí, a fer campanya, a fer volar coloms i nosaltres a creure, a votar i a callar, fins que decideixin que els tornem a fer falta.

Potser sí que cal una autèntica regeneració.  Però no és només qüestió de noms o de populisme.  És alguna cosa molt més profunda i molt més senzilla:  aprendre a escoltar i a actuar en conseqüència.  I això no es pot fer a cop de declaracions als mitjans ni amb una allau de piulades.  Com diuen les padrines, de ruc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Des 042015
 

Ja hi tornem a ser.  Campanya electoral en marxa.  Enguany, els catalans no en sortim d’una i ja estem embolicats en una altra.  I espera que no en viem de més grosses.  Que sigui a fi de bé, que diuen, tot i que ho dubto.

Diuen els savis que aquestes eleccions dibuixaran un nou mapa electoral espanyol i potser fins i tot, l’adveniment d’una nova política.  Ves tu a saber…  Potser acabem en allò de roda món i torna al Born o, si voleu, en allò altre de canviar-ho tot per no canviar res.  El temps ho dirà.

De moment, sembla que la imatge de la galleda de cola i l’escombra en l’enganxada de cartells comença a ser història.  Els líders han canviat el carrer pels platós de televisió, molt més confortables -en tots els sentits- i més moderns, sense cap dubte.  I posats a avançar, els proposaria de fer una campanya júnior, o kid, o que li diguin com vulguin, en què els cadells més menuts de les seves formacions plantegessin les seves propostes i exhibissin les seves habilitats dialèctiques, com si de qualsevol aspirant a xef o a cantant es tractés.  Al capdavall, ja sabem que la canalla tampoc té cap vergonya de res i una llagrimeta seva a temps pot ser més efectiva que una dotzena de vídeos de gatets al facebook.  Nous temps, noves alternatives.  No era això?  Després de cantar, ballar, muntar en globus o fer de cuinetes, per força cal passar a un nou nivell, no?  I un gatet com a imatge de campanya?  Sempre queda bé a les fotos.

De tota manera, i com deien les padrines, que tinguem una hora curta, encara que la immensa majoria de candidats a alguna cosa segueixen sent mascles.

Des 032015
 

Ahir, nova sentència del Tribunal Constitucional anul.lant una declaració del Parlament, noves declaracions de representants del Govern dient que el text anul.lat segueix políticament viu, noves declaracions de les autoritats espanyoles dient que tot plegat queda sense efectes, i novament sensació que tot això ja ho hem viscut abans.

De fet,  aquesta dinàmica de cosa aprovada al Parlament, recurs del govern de Madrid, sentència del Constitucional, declaracions d’aquí dient que no passa res i declaracions d’allà afirmant que no consentiran res, ja la coneixem i, lamentablement, ja ens hi hem acostumat.

Però els ciutadans del carrer, que no hi pintem res, en aquest bucle, mirem estorats com va passant el temps -els anys- i segui si fa no fa al mateix lloc on érem, amb un determinat i canviant equilibri de forces polítiques, però al mateix lloc on érem.

No sé si es pot o no, però caldria anar una mica més enllà de l’absurda dinàmica d’acció – reacció – declaració – contradeclaració i sant tornem-hi.  I si no pot ser, caldria no marejar la perdiu i el país amb un bucle que dóna titulars i hores als informatius, però que acaba no servint per a res.  Ara que, ben mirat, per anar una mica més enllà calen un Govern i un Parlament sòlids.  I aquí també seguim fent tombs en un bucle ideològic, per dir-ne d’alguna manera, infinit.

Des 022015
 

Ahir, finalment, les falles van se declarades per la UNESCO patrimoni immaterial de la humanitat.  I ho han estat, justament, les falles del Pirineu, no des de tal o tal altre lloc.  Sempre fa goig que els organismes internacionals reconeguin alguna cosa tan particular, com ara les falles, com a bé d’interès comú, com a patrimoni de tots, que cal respectar i conservar.

Ahir es va tornar a demostrar que, com ja afirmava Verdaguer -i com acostumem a oblidar-, el Pirineu és columna vertebral, espina dorsal i no barrera.  Falles a banda i banda, diferents noms, diferents idiomes, diferents identitats, diferents estats, diferents administracions, però una mateixa tradició, una mateixa festa, un mateix ritual de foc que han sabut perpetuar segles i segles.  Avui, les comarques del Pirineu comparteixen reconeixement, igual com històricament han compartit pastures, acords de pau, aigües o recursos forestals, perquè sempre han sabut, a cada moment, què són, què els cal i què val la pena no oblidar.

Aquesta és la realitat d’una civilització, d’una cultura, més enllà de fronteres i de documents d’identitat.  La geografia -la terra, si voleu- sempre acaba imposant la seva llei, malgrat tots aquells que al llarg dels segles han volgut fragmentar i tirar línies invisibles en nom d’imperis, monarques o revolucions.

Avui, el Pirineu i la gent que hi viu, adquireixen el deure de preservar-se en el temps, igual com han sabut fer fins ara i recordar-nos, amb les seves falles a l’espatlla que som el que som i que no volem deixar de ser-ho, per més que evolucionem, per més idees que importem i per més ratlles que dibuixin sobre el nostre país.  Les falles en són testimoni.

css.php