des. 212012
 

La nostra és una autèntica generació de supervivents, encara que sovint es digui de nosaltres que hem tingut una vida més o menys còmoda i que hem gaudit de tota mena de privilegis socials, laborals, econòmics…  Si penseu que estic exagerant, repassem les fites més importants d’aquesta aventura de supervivència:

– Vam sobreviure al Y2K.  O potser heu oblidat que l’1 de gener de 2.000 el caos electrònic i informàtic havia de col.lapsar el món?

– Vam sobreviure al 20/02/2002, una altra data mítica.

– Vam sobreviure al 06/06/06.  El dia de la bèstia!

– Van sobreviure al 12/12/12 (i a l’11/11/11, i al 10/10/10, i a unes quantes combinacions més).

– I sobretot, avui ens toca sobreviure a la profecia dels maies.  A la fi del món, directament.

A la vista d’aquest historial i de com ens ha curtit la vida, algú encara té dubtes que sobreviurem també a la crisi?  Bé, potser això ens costarà una mica més que esquivar tots els suposats mals que ens depara el calendari… però no serà per culpa nostra, no ho oblidem mai.

des. 202012
 

Em comença a resultar francament irrespirable el tuf de ranci i caspós que fan determinats programes de televisió, suposadament generadors d’opinió assenyada i d’una determinada moral, com ara el que condueix Josep Cuní a 8TV.

El darrer episodi d’aquesta mena de descens als abismes de la caspa i del masclisme el vaig trobar dimarts, a propòsit de la notícia de la condemna a 10 anys de presó per al responsable del robatori i difusió d’unes fotos d’Scarlett Johansson.  En un moment del comentari que es va fer d’aquesta notícia, Cuní va arribar a qüestionar si era condemnable l’actuació del responsable de la filtració d’imatges, atès que l’actriu ja ha aparegut nua en algunes pel.lícules, però cobrant.  Un cop més, la víctima (sempre dona) perd aquesta condició i passa a la categoria de culpable.

Confondre l’esfera professional i la privada és greu i molt perillós, perquè legitima tota mena d’abusos, curiosament tot sovint contra les dones.  Que aquesta confusió la promogui un periodista com Josep Cuní, em sembla absolutament deplorable.  Per cert, vergonyosa la presència constant de les imatges robades durant la tertúlia, tenint en compte que són l’objecte d’un delicte ja sentenciat i condemnat.

Els raonaments que es van presentar durant aquest programa són massa a prop d’altres casos memorables com la trista sentència de la minifaldilla (en què un jutge de Lleida va arribar a deixar sense càstig una violació perquè la víctima duia aquesta prenda de vestir) i cal no banalitzar-los, perquè neguen el dret a les dones a dir “sí” o “no” (no a la imatge pública, com s’arriba a afirmar en el programa), i quan aquest dret es nega, entrem en el terreny de l’abús, de la violació.  Fer-ne apologia, o voler-ho justificar, ni que sigui rere arguments suposadament periodístics, hauria de ser considerat delicte, i més si s’utilitza un mitjà tan potent com la televisió per difondre’ls.

 

 

des. 192012
 

La tecnologia és un magnífic aliat per a multitud d’actuacions, iniciatives, idees… però també pot ser l’eina perfecta per actuar des de l’anonimat més absolut i des de la impersonalitat que atorga l’absència de contacte personal.

No he pogut evitar el record d’Up in the air, la pel.lícula de 2009, protagonitzada per un George Clooney que interpretava un professional dels recursos humans dedicat a despatxar treballadors arreu del país, quan he llegit que Ràdio 9 s’afegeix a la tendència que ja havia fet servir El País, per exemple, d’acomiadar  per correu electrònic.  Realment, el paper de Clooney queda difuminat, amorosit fins i tot, per la crueldat i la fredor del correu electrònic.

Quin tipus de ment covarda, misserable i perversa és la que decideix que la millor manera d’acomiadar treballadors és l’anonimat d’un correu?  Quina poca (nul.la) qualitat humana cal per decidir el futur de les persones sense atrevir-se a mirar-les a la cara?  M’agradaria escoltar la resposat dels responsables d’El País o de Ràdio 9.

Vivim temps de canvis en les relacions interpersonals.  D’això no hi ha cap dubte.  Però reduir les relacions socials, laborals o personals a aquests nivells de covardia i de mesquinesa és una altra història.  De moment, em temo que caldrà esperar perquè el cinema retrati la nova realitat.  Només és qüestió de temps, però.  I és que, un cop més, com acostuma a passar, la realitat supera la ficció.

des. 182012
 

Tradicionalment havíem assistit al debat entre ciència i religió, un debat encara prou viu en molts àmbits, però que està deixant pas a un altre de més transcendental:  el de la investigació (ciència) i la política.

Quan la política es vol posar el vestit de modernitat, de solvència i de no sé quantes coses més, inverteix en investigació (poc, però hi inverteix), però així que les prioritats de la classe política passen a ser qualsevol altra qüestió amb més rèdit electoral possible -cosa prou habitual-, les coses canvien;  i si es pateixen temps de crisi, la catàstrofe és a tocar.  Dos exemples:

Primer:  la Gala de la Ciencia Española, durant la qual es va premiar un investigador que veurà com el seu contracte desapareix del mapa en el termini de quinze dies.  Premiar aquell que es despatxa és tota una evidència de la importància que realment es dóna al seu treball, més enllà de les gales solemnes.

Segon:  La Marató de TV3 supera els deu milions d’euros recollits.  Impressionant, un cop més, l’esforç d’un país davant un projecte comú.  Aquest sí que és un projecte (una estructura) de país (o d’estat).  Caldria demanar, però, a qualsevol dels polítics que es van posar a atendre trucades mentre tenien les càmeres al davant si no es veuen amb cor d’estirar deu milions de qualsevol dels departaments del Govern, o ajuntament prou gros.  Segur que sí i, si s’hi apliquen, sense gaire impacte sobre la ciutadania.  Un atreviu a fer matemàtiques ficció i imaginar com es podria multiplicar la xifra de La Marató?

De moment, la investigació (el futur) segueix sent alguna cosa prou important per a les persones anònimes, que tenen ganes de dedicar-s’hi o de 0ferir-hi els seus diners i, diguem-ho clarament, molt relativa per a la classe política, només preocupada pel present més immediat.  Així, la societat s’enforteix, però el país s’ensorra.  Qui pugui, que comenci a prendre mesures, perquè a la gent ja no se li pot demanar més, ans al contrari, i si el futur només passa per nosaltres, els governants, i la seva funció (utilitat), s’ho hauran d’anar fent mirar.

 

des. 172012
 

O tempora, o mores! (“Oh temps, oh costums!”, en traducció més o menys acurada) és una frase pronunciada per Ciceró per deplorar la perfídia i la corrupció dels seus temps.  Aquesta locució, que ha fet fortuna al llarg dels segles, ben bé es pot aplicar als temps que ens toca viure i a la necessitat urgent de començar a modificar alguns costums i determinades pautes de conducta fins ara prou ben consolidades, potser massa cegament.

Fa uns dies, Quim Arrufat, futur diputat per les CUP, es va negar a respondre en espanyol les respostes del periodistes que li ho havien demanat.  Polèmica servida, però actitud impecable.

La Constitució Espanyola, aquesta arma que esgrimeixen a tort i a dret els nacionalistes espanyols, afirma que tots els espanyols tenen el deure de coneixer-la i el dret a usar-la (la llengua espanyola).  Com que segons la mateixa lògica legal, Quim Arrufat és ciutadà espanyol, deixa ben clar que coneix aquella llengua, en tant que respon la pregunta que li formulen però, i aquí ve la novetat, acollint-se, de fet, al seu dret constitucional a no utilitzar-la.

Potser va sent hora que comencem a bastir una primera i fonamental estructura d’estat:  l’ús de la llengua catalana sempre i només, i molt especialment en les declaracions públiques dels nostres representants polítics.  Aquesta fóra, sense cap dubte, la millor demostració de la nostra postura respecte a les llengües i, de passada, obligaria els mitjans a un petit esforç de traducció (i de comprensió), i no a nosaltres, com sempre, els únics realment plurilíngües.

Gran lliçó de les CUP, i encara no s’ha constituït el Parlament (bé, ja és qüestió d’hores).  La legislatura promet i s’endevinen vents de canvi.

 

des. 132012
 

Aquesta és la situació:  tenim en peu de guerra l’escola, la sanitat i la justícia, les entitats socials i els autònoms que no cobren, els treballadors públics en precari i sense paga  i el comerç tremolant perquè no es ven res de res i a la campanya de Nadal pinten bastos.

No està gens malament, oi?  I encara hi ha qui s’entesta a parlar de mantenir l’estat del benestar.  Si us plau, podrien definir “estat del benestar”? Més que res per saber si encara queda alguna cosa per mantenir.

Però el problema és saber si tindrem govern o no, o si tindrem oposició  o no, o quants mesos abans o després farem una consulta.

Si us plau, posin-se d’acord  ràpidament i de debò i, ni que sigui només per un cop, deixin de banda els tacticismes partidistes, perquè el país necessita solucions i sí, sobretot, també un referèndum que ens allunyi definitivament d’Espanya, abans no ens acabi d’enfonsar en la missèria, perquè mentre vostès discuteixen, ells ens ensorren, i pot passar que quan arribin a algun acord, ja sigui massa tard, com en la faula d’Iriarte, aquella dels llebrers i els conillers.

des. 122012
 

Ben segur que és pura casualitat i no cap altra cosa que una mera coincidència temporal, però resulta sorprenent que al cap de poques hores d’emetre’s el programa “Salvados” dedicat a la quantitat d’aliments que es fan malbé, i al llarg del qual es feia esment de Mercadona com a empresa refractària a contribuir a la feina del Banc dels Aliments, trobem la notícia que aquesta cadena de distribució acaba de signar un conveni de col.laboració, justament, amb la Federació Espanyola de Bancs dels Aliments.

Un servidor, que ja té una edat per no creure en segons quines coincidències, no puc més que alegrar-me que la televisió, aquesta denostada capsa tonta, sigui realment una eina útil per fer una societat una mica millor, més enllà de les cadenes monotemàtiques, dedicades gairebé de manera exclusiva a servir d’altaveu de determinades forces polítiques, no ja de dretes, sinó tot sovint extraparlamentaries, a través de les quals poden promoure uns ideals clarament colpistes i xenòfobs  i, per a més inri, sovint sota el paraigua (o potser pal.li) de l’església catòlica.

Tot plegat ens confirma que la televisió és només un mitjà, molt potent, però només un mitjà, que tant pot servir a les millors causes, com a les més denostables.  A les nostres mans (i als nostres comandaments) hi ha el poder de decidir què ens estimem més.  D’aquí a uns pocs dies tindrem un bon exemple des de casa nostra d’aquest poder benèfic de la televisió ben entesa com a servei públic.

De moment, felicitats Jordi Évole, per la part que et correspon en el fitxatge de Mercadona per a una tasca tan lloable, i tristament tan necessària, com és la del Banc dels Aliments.

 

des. 112012
 

La política, de vegades, fa una estranya, gairebé imperceptible olor, malgrat la seva immaterialitat.  D’un temps ençà, percebo una estranya sentor barreja de corrupció, impotència i esperança, a Catalunya, segons el dia, el moment fins i tot, o l’humor que tingui.  Pel que fa a Espanya, però, ja fa temps que només m’hi arriba una olor, cada cop més intensa:  l’olor de ranci.

Ahir, manifestacions en defensa de l’escola en català, un projecte consolidat al llarg de tres dècades d’alumnes i avalat per tota la comunitat educativa internacional i que ara, tot d’una, se’n pot anar en orris pels afanys involucionistes d’aquells que van votar en contra d’una constitució que ara santifiquen.

Veure la Norma, aquell personatge de la primera campanya de normalització lingüística de nou, però ara enfadada i amb un missatge a la defensiva em fa una engúnia terrible.  Potser algú, per la lògica de l’edat, pot pensar que cal revindicar alguna cosa que ja hem tingut durant molt de temps, però a mi no m’agrada gens haver de tornar a sortir al carrer a exigir el mateix que fa trenta anys, perquè jo no parlo d’oïdes (o de llegides) sinó que jo hi era quan s’avançava, lentament però amb fermesa, cap a una escola catalana i en català i no vull, per res, tornar-hi.

No ens deixem enrossegar per l’embriagador tuf d’allò que és tan ranci.  Ni un pas enrere en tot el que hem guanyat i, si aquest país de naftalina ens vol prendre allò que és ben nostre, obrim les portes i finestres de bat a bat i anem fent via, cap a fora, perquè el llibre de la història només es pot passar cap endavant.

des. 102012
 

No és el primer cop que el premi Nobel de la pau s’atorga enmig de la polèmica, però el que es lliura avui és més que qüestionable, per més que es vulgui argumentar.  Em refereixo al Nobel de la pau que rebrà la Unió Europea.

No dubto que la Unió és una institució que es va crear per a unes finalitats prou lloables, però avui, justament avui que és la responable d’unes mesures econòmiques que adquireixen caràcter d’autèntica guerra contra els més febles i en defensa dels poderosos:  la banca, les grans companyies… aquest premi grinyola.

Una organització responsable de desnonaments, de condemnar a la missèria a milions de persones, de permetre unes taxes d’atur d’autèntic escàndol i, paral.lelament, d’atorgar ajuts indecents a la banca, a la qual rescaten, malgrat tots els seus excessos i els dels seus directius, o de la permissivitat (quan no connivència) amb l’especulació més salvatge, mai no pot rebre cap premi de la pau.  Mai.  I això sense recordar el seu lamentable, per qualificar-lo d’alguna manera, paper durant el conflicte dels Balcans.

Avui contemplarem una sinistra desfilada de personatges com Angela Merkel o Mariano Rajoy, directament responsables de bona part de totes aquestes propostes econòmiques tan “pacífiques” que estem patint gràcies a la seva gens pacífica gestió, amb el rostre amable de la hipocresia per bandera.

I per acabar de reblar el clau, els líders europeus diuen que destinaran la dotació econòmica del premi a programes d’ajuda a nens víctima de les guerres a diferents països del món, una finalitat tan necessària com hipòcrita, quan amb una mà es donen diners solidaris i amb l’altra es condemna a la pobresa absoluta a tants conciutadans europeus, en una clara concreció del significat modern de la paraula “guerra”.

 

 

des. 092012
 

La memòria és una de le facultats humanes que ens pot proporcionar els més grans plaers i, per contra, un dolor més intens.  I és que tenim la capacitat de recordar, d’evocar moments viscuts, i de fer-ho, fins i tot, a partir de fets puntuals, d’imatges aparentment insignificants o de sensacions que ens retornen a algun paisatge on ja hem estat o que hem pogut compartir amb algú.

De vegades, un determinat sabor, ja sigui de manera inconscient, o buscat amb insistència, ens ofereix una autèntica allau de sensacions que donàvem per perdudes o que volíem retrobar.  És llavors que ens beben a glops el passat o que devorem amb delectança un futur encara per descobrir.  És llavors que gaudim plenament del sabor de la memòria.

Ser lluny, despertar tots els racons de la memòria amb un gust determinat i traslladar-los allà on el record se’ns fa més plaent, és una experiència que val la pena poder tastar de tant en tant, perquè ens ajuda a valorar tot el que tenim, tot el que hem viscut i tot allò que realment més ens complau, ni que sigui a partir del gust acollidor i humil d’un croissant de mantega acabat de fornejar, amb aroma d’amor compartit, amb sabor a llar.

css.php