des. 082012
 

Vivim en una societat egoista, on la irresponsabilitat de les accions, en pro de la competitivitat o de l’èxit de qualsevol tipus, va deixant víctimes a les voreres, un lloc imaginari on es troben els enganyats pels bancs, les persones desateses o les víctimes de la frivolitat, entre molts d’altres, en una mena d’estrany cementiri d’innocents cada cop més concorregut.

Només cal posar gairebé qualsevol ràdio, per exemple, per comprovar com és de fàcil fer un programa d’humor a partir de la burla o de l’engany.  Poc importen els sentiments de la persona enganyada ni les conseqüències de l’acció;  l’únic que compta és si pot servir per incrementar una mica l’audiència (és a dir, els beneficis) i, de passada, el prestigi professional dels seus responsables.

Reconec que mai no m’ha agradat la gent que juga amb les emocions i els sentiments aliens en benefici propi.  És més, entenc que una persona, un professional, només ho és, si assoleix aquesta condició d’una manera integral.  Igual com no admeto com a bon professor o bon metge aquell que em tracta malament, ni com a bon polític qui em menteix, tampoc no incloc en el grup de bones persones les que juguen amb els altres, ni en el de bons humoristes els que fan mal des de la trinxera d’una ràdio.

No sé si Jacintha Saldanha s’ha suïcidat o no, ni si això té a veure amb la broma radiofònica que va patir i, de fet, potser no ho sabrem mai, però que aquesta dramàtica notícia reobri el debat sobre els límits de determinats professionals, em sembla ja prou indicatiu.

Crec que va sent hora de jutjar i condemnar sense cap mena de pietat tots aquells que juguen amb la innocència, perquè poden matar. La innocència és un d’quells valors que cal preservar a qualsevol preu, davant d’aquests autèntics monstres que fan la seva carrera, la seva vida, trepitjant i humiliant qui sigui.

des. 052012
 

Era només qüestió de temps.  Ja fa anys que el català és al punt de mira de l’espanyolisme més ranci i, tard o d’hora s’havia de fer l’ofensiva final contra el nostre sistema educatiu.

Fem una mica de memòria:  sentències del Tribunal Constitucional i del Suprem, menyspreu al català a l’Aragó, atacs constants a les televisions que emeten en català i prohibició de rebre-les fora de la comunitat (TV3 al País Valencià, Canal 9 i IB3 a Catalunya…), normatives educatives castellanitzadores a València, ofensiva contra la llengua a les Illes… i, finalment, el trofeu de caça major:  la immersió lingüística a Catalunya.

Tinc curiositat per veure el posicionament dels difernts partits de casa nostra.  Mentrestant, no he pogut evitar que em vinguin al cap les paraules de Martin Niemöller:

«Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.»

I és que la història sempre es repeteix, també amb la llengua.  La bèstia, sempre és la bèstia, per més que es vulgui vestir de llei, i ara és l’hora de la insubmissió, sense fissures, i no només en aquesta qüestió.

des. 042012
 

Des de temps immemorals, exèrcits de tota mena han practicat la tàctica de deixar la terra cremada al seu pas, una terra que triga anys i panys a tornar a ser productiva, amb la qual cosa, al càstig de la derrota militar s’hi afegia el de la destrucció total.

Avui dia, en aquest petit tros de món en què ens ha tocat viure, les guerres són diferents i responen al nom d’especulació o, fins i tot, d’eleccions, els dos grans mecanismes que permeten que uns pocs puguin viure còmodament i gaudir d’un poder gairebé absolut, mentre la major part de la població passa penúries.  De fet, com en qualsevol guerra, diguem-ne, convencional.

I és que exactament igual com amb les guerres de sempre, algú guanya (el més fort) i algú perd;  i el fort acostuma a tenir aliats també poderosos, als quals cal recompensar i si de passada la recompensa serveix per enfonsar més l’enemic, molt millor encara.  Això és justament el que va fer divendres el govern del PP establint un impost, amb un import zero,  sobre els dipòsits bancaris.  Per què un impost que no recapta?  Doncs molt senzill, perquè, d’una banda, blinda la banca (el seu gran i poderós aliat) contra aquest impost , que també podrien imposar, posem per cas, les comunitats autònomes i, d’una altra, perquè bloqueja una possibles via de finançament autonòmic ja que no es poden carregar dos impostos pel mateix concepte.

Per si algú tenia dubtes, ja tenim una altra mostra de qui protegeix el PP:  l’església catòlica, la corona i la banca.  I també sabem qui paga les batalles:  els joves, amb un atur indecent, els jubilats, amb pensions ridícules i retallades, i les classes mitjanes, amb baixades de sou, treball precari i augments d’impostos.  Per completar la imatge, també sabem qui és l’enemic, ara mateix:  les comunitats autònomes, i molt especialment la díscola Catalunya, a la qual cal ofegar econòmicament, amb una autèntica política de terra cremada, perquè saben que mai la podran aconseguir i, per tant, cal sotmetre-la o assolar-la.

Ja tenim experiència d’altres governs, també aquí, que han aplicat l’estratègia de la terra cremada, i per això som on som, en bona part.  Però sempre val la pena ser-ne conscients, perquè estem vivint una autèntica guerra, en el sentit més modern de la paraula, encara que no sigui tan diferent de les de l’edat mitjana, posem per cas, si hi redefinim els camps de batalla i les armes.  Els aliats i les víctimes són els de sempre.

des. 032012
 

Avui fas anys.  Un bon grapat.  Una xifra rodona;  d’aquelles que fan de bon recordar i celebrar com cal, perquè continuar fent anys, d’entrada, és senyal de vida, de memòria, d’experiències i de records.

Avui, justament per això, m’ha vingut de gust parar-me a recordar la barbaritat de moments que he tingut el privilegi de compartir amb tu i la pila de llocs que hem descoberts plegats.  I me n’he adonat que tots tenim la nostra història petita, aquella minúscula dosi de màgia que el pas del temps fa esdevenir, encara, més brillant.  I em demano si la vida, la felicitat, en el fons, no són res més que això:  poder descobrir el món, dia a dia, a la vora d’algú prou especial, capaç de fer que tot sigui diferent i encisador.

Per tots aquests instants i per tots aquests espais, et desitjo que puguis fer molts anys més i, des del meu egoïsme, que jo pugi seguir compartint-los amb tu, descobrint mons que ara mateix tot just podem imaginar.

Avui fas anys, i cal celebrar-ho, amb tota l’energia del món i amb un enorme somriure.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3LhizYTDkRM&feature=related[/youtube]

des. 022012
 

Avui és un d’aquests dies que em sento francament orgullós de formar part d’aquest petit país.  Aquests dos darrers dies, els catalans hem donat una bona mostra de solidaritat, contribuint a l’èxit del gran recapte que ha organitzat el Banc dels Aliments, i avui es posa a la venda el disc de La Marató de TV3 (sí, sí, aquella televisió que volen tancar per no sé quantes perversitats) amb un més que segur èxit de vendes, que obrirà oficialment la porta a La Marató pròpiament dita.

Potser sí que tenen raó aquells que diuen que els catalans som molt nostres (son muy suyos, diuen), perquè no crec que es puguin trobar, en el nostre entorn, mostres de solidaritat i de resposta massiva a crides solidàries com les que es fan periòdicament a Catalunya.  Recordem que aquest any haurem tirat endavant un parell de grans recaptes i dues maratons.  I respondrem amb contundència tants cops com calgui.

A veure quin serà el dia que els nostres responsables polítics i els banquers vegin que, amb molt poc esforç, poden fer una gran feina de redistribució de la riquesa, perquè no calguin ni recaptes ni maratons.  Mentrestant, seguirem sent nosaltres qui, amb el poc o molt que tenim, direm ben alt que no volem més missèria, ni que ningú passi gana, en un aposta pel present digne tota persona mereix, i que cal promoure per la investigació, com a camí a un futur millor.

des. 012012
 

Des de fa uns dies correu per Internet un vídeo en què militants de base del PSOE demanen perdó per les nefastes polítiques de Zapatero.  Aparentment podria semblar una bona iniciativa, això d’assumir errors i demanar públicament disculpes, però molt em temo que no és ben bé el cas.

Personalment, em resulta molt trist escoltar militants que no tenen, ni han tingut, cap responsabilitat de govern demanant perdó per les accions de personatges que seguixen impertèrrits amb la seva plàcida activitat parlamentària, o que s’han sabut reservar jubilacions de luxe en els consells d’administració de diferents multinacionals, amb sous indecents i amb feines poc més que nul.les.

Què voleu que us digui.  A mi, aquest vídeo em desperta la repulsa més absoluta perquè, o bé té al darrera la cúpula socialista que intenta rentar consciències (i atreure votants) amb una acció purament cosmètica, o bé, pitjor encara,  aquesta formació segueix muntada en la mateixa prepotència que quan governava i només algun militant de base és capaç d’assumir la seva inexistent quota de responsabilitat, i fer-ho públicament, en una acció, molt em temo, absolutament inútil si del que es tracta és de restituir la imatge del partit al qual militen, perquè la responsabilitat (la culpa, fins i tot) és exclusiva dels governants.

Més enllà de la bona intenció que puguin tenir els responsables del vídeo, ja n’hi ha un tip d’això de «Lo siento mucho.  Me he equivocado.  No volverá a ocurrir«, perquè frases com aquesta són patrimoni del més poderosos, no del comú dels ciutadans que patim les consequències de les seves pèssimes polítiques.  A nosaltres, ningú no ens perdona res.  I si no, que els ho demanin als pensionistes que ja només poden esperar disculpes futures de membres de Noves Generacions.

css.php