Abr 202016
 

Admetem-ho, no sempre fem servir la mateixa vara per mesurar segons què o segons quins comportaments.  Serà que som humans, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, però és així.  Un parell d’exemples recents:

Un de frívol.  L’actual entrenador del Barça, Luis Enrique, un home que sembla que ha oblidat tot el català que va aprendre en el seu moment, acostuma a exhibir una actitud dura, poc amable, durant les rodes de premsa, i molt especialment amb determinats periodistes que no són sants de la seva devoció.  Però tendim a ser condescendents i el veiem com una persona exigent i tan centrada en la seva feina d’entrenador que li costa relacionar-se amb la premsa. Podríem recordar altres entrenadors, en altres equips, amb comportaments i ocurrències igual de desagradables.  Aleshores, no vam tenir cap mirament per satanitzar-los.  És clar, eren d’els altres, no dels nostres.

Un de seriós.  Tots hem rigut amb el mal ús d’un idioma per part de determinats polítics.  El cas més exagerat, sense dubte, l’anglès de diferents membres de la família Aznar-Botella.  Fa no gaires dies, el president Puigdemont era entrevistat per Anna Pastor, en espanyol, i va deixar anar unes quantes catalanades més pròpies d’un tema clàssic de La Trinca que altra cosa.  En el primer cas, vam fer tota la sang que vam poder.  En el segon, callem discretament i mirem cap a una altra banda.

Potser aniria sent hora que tots plegats pugem el nivell d’exigència amb nosaltres mateixos.  Que ens comencem a mesurar, també amb la vara de l’excel.lència i que demanem dels nostres líders (esportius, polítics, o de qualsevol àmbit), la perfecció que ens tant ens agradaria trobar-hi.  Luis Enrique és un gran entrenador que ha aportat molt a un equip acostumat a guanyar, i el president Puigdemont, un polític de fermes conviccions i amb el valor que cal en moments crítics com els que vivim.  El pas al nivell màxim en cada àmbit és petit, però imprescindible.  Si no el fem, si no l’exigim, flac favor ens estarem fent tots plegats.

Abr 192016
 

Una de les diferències entre un sistema i una estructura política essencialment corruptes i un altre on hi ha corrupció és la manera com es tracten les situacions de vulneració de la llei i com la gent se les empassa, o no.

Aquests dies hem sabut que el totpoderós Rodrigo Rato, mentre exercia de guru econòmic, de defensor del compliment dels deures amb la hisenda pública, es passejava pel món com a càrrec de l’FMI, o exercia de banquer gairebé màgic, evadia impostos a paradisos fiscals.  Així, tan senzill com això.  Qui podria desconfiar de la rectitud moral d’aquest gairebé artífex del miracle econòmic de l’època Aznar?

I ja que he esmentat Aznar, un altre que mentre anava donant lliçons de tot a tothom, però que tampoc no complia amb els seus deures tributaris, cosa que finalment s’ha sabut i sancionat, malgrat les seves visites al ministre del ram, a domicili (detall gens menor), imagino que per parlar de futbol, perquè es veu que d’aquests afers, ni mitja paraula.  O això diuen.

Tots els informatius han dedicat l’espai just a donar les notícies, quatre comentaris a les tertúlies i girem pàgina, que aquestes coses passen.  Bé, passen allà, perquè el tractament del cas Pujol i els seus diners a Andorra van tenir un impacte i unes conseqüències ben diferent i van obrir la porta a una complexa i exemplar comissió parlamentària, a la investigació dels negocis familiars i a la retirada d’honors de l’expresident.

Veurem comissions parlamentàries o investigacions de l’entorn d’Aznar o de Rato?  Els veurem perdre els honors dels seus antics càrrecs? Evidentment que no.  El que en alguns llocs és delicte i vergonya, en altres una mala pràctica que s’ha descobert.  Res més.  Els agradi o no, encara hi ha diferències, fins i tot en el moment de mentir.  O d’assumir la mentida com a fet normal i part del negoci de la política.

Abr 182016
 

Aquesta setmana passada vam saber que el Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística oferia l’accés als prop de 350 articles de diferents diaris publicats arran del manifest Koiné.  Déu n’hi do, si dóna de si la cosa de la llengua.  Gairebé 350 articles en quatre dies, com aquell que diu.  Alguna cosa no gira rodona.

Aquest intens i en molts moment agre i tendenciós debat evidencia que el tema del català a Catalunya és una qüestió no resolta i, en molts moments, amb pinta de seguir aturada en el passat sense gosar avançar ni una mica.  Ahir, diumenge, el diari Ara regalava un curiós i vintage adhesiu amb el lema “En català, si us plau”.  Als que tenim una certa edat i vam conèixer el món sense internet, ens serà fàcil recordar aquest mateix element publicitari, però en la seva versió original, de fa unes dècades.  Però la cosa no queda aquí.  No fa gaire, amb motiu dels atacs a la immersió lingüística, va ressuscitar la Norma, una nena amb granota texana que en temps d’una Generalitat tot just recuperada, ens convidava a aprendre el català.  Ara tornava per cridar que el català no es toca.  Aquesta ofensiva contra la immersió també va propiciar el retorn d’altres imatges icòniques, com la del nen amb bata reclamant l’escola en català.

A mi m’ho sembla, o al pas que anem aviat tornarem a enganxar al cotxe allò d'”el català, cosa de tots” que lluïa, tota ufana també la Norma?  No deixa de ser sorprenent que mentre un important grup d’estudiosos  de la llengua, prou solvents i reconeguts, enceten el debat sobre el futur del català, la resta de mortals girem els ulls cap al passat per recuperar-lo, com si qualsevol temps passat hagués estat millor.  Una absoluta mentida, per cert.

Costa parlar seriosament de futur de la nostra llengua amb imatges, rutines i maneres de fer que només van a retrobar el passat, com una mena de garantia de no sé què i repetint una lletania de dades tan conegudes com inútils i tòpiques.  No aconseguim sortir d’una macabra roda de tòpics sobre justícia, cinema, educació, lleure i empresa, sense cap replantejament seriós de la realitat ni de què cal fer per canviar-la, més enllà d’entestar-se a veure mig ple un got cada cop més buit.  Així costa molt avançar.  Massa.

Abr 172016
 

Si mirem el diccionari, la primera definició que ens dóna de “caminar” és “traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”.  És a dir, desplaçar-se, moure’s per arribar a algun lloc.  Tradicionalment, és el que ha fet l’home, especialment abans d’ajudar-se d’animals o de màquines.  I també és el que fa quan no té altre remei o quan busca un contacte ben directe amb el lloc per on es desplaça.

Però més enllà d’anar d’un punt a un altre per qualsevol motiu, caminar també és descobrir o retrobar, segons si l’espai per on passa el camí és nou o ja conegut.  Caminant descobrim llocs, persones, paisatges, sensacions… o, si és el cas, retrobem moments, imatges, paraules, sentiments viscuts que ens agrada recordar o que ens porten dolor o enyorança.

Caminar, però, sempre és avançar.  Avançar per un camí i avançar amb els altres o amb un mateix.  Caminar és, deixar que les coses, les sensacions, els afectes, flueixin, avancin i facin la seva via gairebé com fem nosaltres, pas rere pas.  Així ho apunta una altra de les definicions que ens ofereix el diccionari:  “fer el seu camí alguna cosa”.

Caminem, sols o en companyia, i deixem que tot faci el seu curs, que avanci amb nosaltres, o que ens empenyi a no aturar-nos.  Quan arribarem a destí, per lluny o a prop que sigui, alguna cosa haurà canviat.

Abr 162016
 

Diu la dita que una oreneta no fa estiu.  Segur que no.  Però, quantes orenetes calen, aleshores?  D’acord, la pregunta és difícil de respondre, perquè és evident que l’estiu no es pot mesurar per la quantitat d’orenetes que el poblen.  De tota manera, això de preguntar quants individus calen perquè pugem parlar d’alguna cosa com a conseqüècia és una pregunta prou antiga.  Sense anar més lluny, l’any 1962, Bob Dylan va escriure la seva cèlebre Blowin’in the wind, on ja es planejava aquest tipus de qüestions, tot esperant que fos el vent qui li tornés resposta.  I molt em temo que encara l’espera.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap pensant quants delinqüents calen per tenir una banda, o quants corruptes per fer un sistema corrupte.  Potser la pregunta tampoc no té resposta.  Però plantegem-la d’una altra manera:  quants terroristes calen per poder parlar de banda terrorista?  Que no és ben bé el mateix?  Potser no, però en el fons s’hi assembla.  Algú va dir que el verí és la dosi.  Mirem la dosi, doncs.

Fa dies  que anem rebent, gairebé com un fet rutinari, les notícies de més i més personatges vinculats al PP, un partit que ha governat durant anys gairebé arreu, que van desfilant per tota mena de tribunals per suposats delictes, enganys, fraus i corrupteles diverses.  Fets aïllats, diuen.  Potser sí.  Però igual com sabem quants assassins fan una banda criminal, aniria bé anar pensant quants delinqüents fan un partit delinqüent.

Lluís Llach cantava que, al Vallès, cinc turons fan una serra i quatre pins un bosc espès.  Ja és una referència.  Bob Dylan esperava, fa més de cinquanta anys, que el vent li tornés contesta.  Podem confiar nosaltres en rebre respostes d’algú o d’algun lloc?  O haurem de seguir confiant que un cop d’aire capriciós esvaeixi tanta boira?  De moment, no passa res, encara que passi de tot.  I la boira no escampa.

Abr 152016
 

Serà perquè els temps canvien, perquè finalment anem aprenent alguna cosa, o perquè som així de moderns, però diuen els entesos que, especialment els més joves, cada cop més prefereixen gastar els seus estalvis en sentir experiències que en comprar coses.  Es veu que tenir cotxe nou ja no és prioritari, ni endeutar-se fins a les celles i la jubilació per tenir un pis.  Ara, es veu que la prioritat és viatjar, sentir, viure experiències i descobrir sensacions més enriquidores que la mera possessió de coses i més coses.

Això és el que explica prou bé aquest interessant article.  Sembla que cada ens estimem més sentir que tenir.  I això, d’entrada, és tot un avenç.  Però com que un té la mania de buscar tres peus al gat, em demano si aquest canvi no fa dies que l’han vist els fabricants de coses i, fins i tot, se’ns han avançat, un cop més.  Recordeu aquell anunci de cotxes amb el lema “t’agrada conduir?” suposadament, ens volia vendre una sensació, una experiència, però en realitat ens encolomava un cotxe.  Us heu fixat que una nit d’hotel ja és una experiència romàntica, o rural, o cosmopolita?  i la compra i consumició d’un vi una experiència sensorial?  Que la roba nova és gairebé una experiència vital al ritme del temps de cada temporada?  O que una mà d’andròmines interconnectades és poder sentir-se en comunicació amb el món?

De ben segur que val la pena apostar més per la sensacions que per les possessions.  De ben segur que resulta molt més gratificant un viatge i tot el que s’hi pot arribar a descobrir que renovar l’armari.  Però atenció, que aquells que mirem d’evitar saben que estem tips de comprar de tot per res, i també saben molt bé què com no perdre’ns.  Si cal, fins i tot, poden fer que la temptació tingui forma de poma, com des del principi dels temps.

Abr 142016
 

Quin respecte pot merèixer un corpus legislatiu que condemna centenars de famílies a la misèria energètica?  Quin respecte pot merèixer un govern que l’empara?  Quin, un estat on això és normal, legal i just?  Al meu modest parer, cap.

Doncs aquesta és la realitat.  Aquesta és la sentència del Tribunal Constitucional contra la legislació catalana que intentava evitar els talls dels subministraments energètics bàsics en casos de pobresa.  Però no patim, no passa res.  Bé, no passa res fins que una escriptora gosa fer crítica satírica cremant fulls d’un llibre que simulava ser la Constitució com a mitjà per escalfar-se.  Quan la crítica i la sàtira fan acte de presència, surten del seu cau totes les fures per llançar-se-li a sobre.

Això és el que li ha passat a l’Empar Molier arran de la seva acció televisiva.  Recomano la lectura de l’editorial d’ahir de Vilaweb, on Vicent Partal reflexiona sobre els fets amb una precisió tal que no deixa marge a dir gran cosa més.  De moment, la reacció de TV3 ha estat retirar el vídeo i la del CAC obrir una investigació d’ofici (esperem que no d’ofici de difunts mediàtics).  Malament rai quan aspirem a tenir estructures d’estat i, de primer moment, tirem de censura, igual com els veïns més irracionals.

Aquest és el país que tenim, amb totes les seves llums i totes les seves ombres, sempre i quan els que tallen el bacallà (i els subministraments) a Madrid i la seva peculiar legislació no ens deixin definitivament a fosques.

Abr 132016
 

Qui no s’ha trobat mai amb un bon professional (metge, llauner, professor o futbolista, posem per cas) de qui ha pensat, “quina pena, perquè mira que és bo, però mala persona”.  Segur que tots trobaríem casos en diferents àmbits.  Qui no recorda aquell metge malcarat i poc respectuós que un dia ens va tractar, o aquell professor amb excel.lent reputació i pèssim tracte.

Doncs fa un parell de dies que vaig ensopegar amb aquest article on, entre moltes altres coses a propòsit de les diferents classes d’intel.ligència i de com aprofitar-les, s’afirma que no es pot ser bon professional i mala persona.  Mira que m’ho pensava.  Però com que sempre ha primat l’aspecte tècnic, l’habilitat, per damunt de l’atenció i l’empatia, ens hem anat acostumant a rebre i callar, per tal que ens resolguin (o ens ho facin creure) la nostra necessitat.

Prenem nota;  “no es pot ser bon professional i mala persona”.  Un bon professional, un professional excel.lent, ho ha de ser en tot, en totes les seves habilitats, inclosa la capacitat de relacionar-se i comunicar-se amb els altres.  I no permetem que ningú, mai més, ens maltracti a canvi d’un suposat bon servei.  O potser compraríem un esportiu amb rodes de carretó?  Doncs amb les persones, amb els professionals, el mateix.  O tot, o res.

Abr 122016
 

La vitalitat d’una llengua no es pot mesurar per la correcció ortogràfica dels seus usuaris.  Bé, no només, perquè és cert que la correcció, en qualsevol activitat humana, hauria de ser una condició prèvia per a tota manifestació pública.

En el cas de la llengua, de la catalana per a més senyes, el tema de la correcció es debat entre un ús públic, especialment oral que, en mans de polítics, tertulians, intel.lectuals  i comunicadors diversos, frega la catàstrofe, per no dir directament l’execució de tota norma i que genera models de llengua patètics.  A l’altra banda, tenim la proliferació de cursos, cursets i activitats paral.leles, com ara els dictats populars (darrerament apareixen com els bolets), en una dinàmica que sembla incapaç de superar els límits de la gramàtica i que posa l’accent en la regla, l’excepció i aquelles paraules que segurament mai ningú no farà servir, com a valor que distingeix els bons parlants.

Tant en un cas com en l’altre, s’intueix la tragèdia.  En el primer, per manca absoluta de respecte i dignitat i, en el segon, per un excés de cura que acaba encotillant la llengua i reduint-la a l’àmbit de l’aula com a expressió màxima de qualitat i fent-la ben poc atractiva per a un ús quotidià.

Per a quan la superació definitiva dels dictats?  Per a quan la irrupció a tot arreu d’iniciatives que facin servir realment i amb correcció la llengua, més enllà de la defensa estricta de la norma?  De què ens han servit tres dècades d’ensenyament en català, de televisió i de polítiques lingüístiques?

Fins que no siguem capaços de fer servir la llengua i de projectar-la en públic d’una manera més atractiva que incidint en l’observança cega de la gramàtica, malament rai.  I de moment, no acaba de semblar ben bé l’hora de superar determinades rutines antigues.  Molt antigues.  Què voleu que us digui, mai no m’han agradat els dictats, i no serà ara que en faré cap excepció.

Abr 112016
 

El cert és que ja ens ho imaginàvem, però ara la cosa es posa per escrit amb tota la seva cruesa.  La pobresa és hereditària.  Els nens pobres seran adolescents pobres i adults pobres, tot perpetuant una situació d’exclusió social que hauria d’avergonyir els seus responsables.

Ni ascensors socials  ni històries.  Misèria crida misèria i perpetua misèria.  Els nens més desafavorits -i les dades a Catalunya ja se situen per sobre del 20%- fracassaran a l’escola, perquè el sistema educatiu i les seves mancances no atenen com caldria aquests alumnes.  L’única esperança és superar el nivell de formació dels pares, creuar els dits i gairebé esperar un miracle.

Aquesta és la nostra societat del futur, la que estem construint -o destruint- avui mateix.  Que no ens venguin contes de fades.  O es dediquen els recursos que calen per educar els nens amb menys possibilitats, o seguirem generant bosses immenses de marginació social adolescent i adulta.  Però no sembla que aquesta sigui la prioritat.

Sempre és bo saber la realitat, per crua que resulti, si més no perquè no ens puguin enganyar amb tota mena de promeses i de xifres que només pretenen maquillar una realitat duríssima que sembla que no els importa gaire, als responsables polítics;  aquells que decideixen quan i on s’han de dedicar els diners i que tot sovint viuen d’esquena a allò que passa tot just a l’altra banda del carrer, refugiats en un autèntic món paral.lel, amb escoles, hospitals, feines, cases, barris… a banda, des d’on dissenyen un demà profundament injust.

css.php