Abr 102016
 

Sam.  Aquest és el nom d’un gosset de peluix que va protagonitzar una ascensió a l’estratosfera gràcies a un globus d’heli.  L’aventura espacial de l’animaló formava part d’un experiment científic d’una escola anglesa.  Un cop el globus va esclatar i la càmera i el pilot van iniciar un ràpid descens, van començar les tasques de recuperació de tot plegat.  La càmera es va trobar aviat, gràcies al GPS que portava, però de l’astronauta encara no se n’ha sabut res, raó per la qual s’ha posat en marxa una crida a través d’Internet per mirar de localitzar aquest petit heroi local.

No és el primer cop que un nino forma part d’un experiment científic escolar.  I segur que no serà l’últim tripulant d’un globus, perquè la ciència també té el seu component fantàstic, i perquè tot sovint, si volem que un bon experiment sigui prou reeixit, cal l’element animat o inanimat que li doni aquest plus de proximitat, d’humanitat fins i tot.

Mentre hagi professors capaços d’explicar els principis de la ciència amb imaginació i fantasia, mentre hagi alumnes amb ganes de fer seu un experiment científic afegint-li humanitat, i mentre la gent anònima i desconeguda sigui capaç de mobilitzar-ser per trobar un intrèpid gosset de peluix desaparegut, hi haurà esperança en un futur millor.

Seguim, doncs mirant al cel demanant-nos què hi ha i on són els límits, i mirant a  la terra per retrobar un aventurer perdut.  Una mica és el que sempre ha fet l’home al llarg de la història, encara que darrerament sembli que mirar els que tenim més a la vora, vinguin d’on vinguin -encara que no sigui de l’estratosfera- resulti una feina massa ingrata de fer, especialment per a aquells que tenen el deure de facilitar un demà més pròsper a tothom.

Abr 092016
 

Ja fa dies que se’n parla, d’això de la nova política.  De moment, poques evidències tangibles que sigui alguna cosa real, més enllà de formacions amb noms diferents dels fins ara habituals, però amb maneres sovint ben antigues.

Jo que em pensava que la nova política seria més una nova manera de fer, d’entendre la realitat i la professió i no un simple canvi de cares, més per raons cronològiques i generacionals que altra cosa.  De moment, l’únic exemple que tindria alguna cosa a veure amb una regeneració real va ser el “Desmuntant Polònia” de dijous.  Veure tota una colla de polítics de primeríssima línia parodiant-se a ells mateixos, al dictat d’un guió que traspassava constantment la frontera de l’absurd, per allò de la paròdia del personatge que cada setmana els parodia (paròdia sobre paròdia) diu molt del seu l’autèntic fons humà.

Compartir programa, actitud i humor, més enllà de les ideologies, és molt més que fer un esquetx.  Aquesta capacitat de riure’s d’un mateix i de fer-ho amb gràcia és tota una declaració de principis i, si em permeteu, una porta oberta a l’esperança d’alguna cosa que tingui una mica veure amb una nova manera de governar i de fer oposició basada més en les actituds que en els dogmes ideològics.

No sé jo quants països podrien enregistrar un programa de televisió com el de dijous, però dubto que gaires.  Mirant al nostre entorn, segurament cap.  Aquesta és una diferència important que caldria no perdre de vista.  Que només era un programa de televisió?  Efectivament, només era un programa de televisió, però mirem amb distància la llista de noms i la majoria parlamentària que fa que puguem tirar endavant i demanem-nos quants parlaments del nostre entorn serien capaços d’imitar-lo.  Qüestió d’actitud.  I d’alçada de mires.

Abr 082016
 

Què hem per dut el senderi, o què?  Que potser se’ns ha encomanat la intolerància visceral d’algun que altre veí?  Que ja som incapaços d’opinar i debatre sense utilitzar sistemàticament l’insult i la desqualificació?  Doncs això sembla, a la vista de les reaccions que ha provocat la publicació del manifest del Grup Koine.  Un manifest, per cert, que començo a pensar que bona part dels opinadors més viscerals no han llegit, ni en diagonal.

Una mica de sentit comú, si us plau.  El manifest en qüestió és només això, un manifest, un document declaratiu.  Ni una llei, ni un decret, ni un text articular, ni res de res que tingui cap valor ni cap aplicació més enllà d’encetar un debat, d’altra banda imprescindible, sobre el futur estatus lingüístic a Catalunya.  Res més.  Però es veu que hem perdut el do de la paraula sàvia i tots plegats, polítics, periodistes, tertulians i intel.lectuals, s’han passat al costat fosc de la dialèctica i de la raó.  I això passa l’any que recordem Llull, per a més ironia.

Malament rai quan un país perd la capacitat de debatre civilitzadament, com  ara.   Malament rai quan tot allò que no compartim ho interpretem com una agressió gairebé personal.  Malament rai perquè des de la vehemència i des de la frontera de la irracionalitat no es pot construir res.  Com a molt, es pot imposar, però mai construir.

Si aquesta és la reacció pública davant d’un debat tan necessari com és el nostre futur lingüístic, i tan important com vulguem, però amb el qual no ens juguem el pa de cada dia, què passarà quan calgui debatre qüestions on sí que ens anirà la salut, la vida mateixa, o el futur dels socialment més febles o més desafavorits?  Ara mateix, no ho vull ni imaginar.

Vergonya.  Vergonya és el que aquests dies sento llegint i escoltant la irracionalitat de moltes declaracions no només de polítics o periodistes i tertulians (contra les seves bajanades ja estic immunitzat) sinó també d’alguns d’aquells que es consideren i autoproclamen intel.lectuals, veus autoritzades, o experts en determinades matèries.  En aquest cas la llengua en sentit ampli i la sociolingüística en particular.

Abr 072016
 

Ara que diuen que venen temps de canvi al país és bo obrir debats que fa molts i molts anys que tenim pendents, perquè han de permetre donar respostes a qüestions cabdals per a aquest nou estat que es veu que construirem, perquè hi ha vida més enllà del text estricte de les lleis, dels equilibris dels partits i d’una hipotètica constitució.

Una d’aquestes qüestions, i no menor al meu parer, és la de la capitalitat.  A hores d’ara dubto que ningú plantegi una alternativa mínimament solvent a Barcelona.  Però la pregunta que em plantejo és si Barcelona té vocació de capital, o si ens trobem davant del risc d’acabar construint una ciutat estat i no un autèntic estat?

Si mirem amb una mica de perspectiva i amb un mínim de sentit crític, Barcelona i la seva àrea metropolitana han crescut (i no parlo d’urbanisme) d’esquena al país.  El seu comportament general ha estat més aviat el d’una metròpoli amb suburbis aptes per estades de platja o d’esquí i amb un rebost discretament amagat, que el de la capital d’un país.  I així ens va, amb tota mena de desequilibris en tots els àmbits.  Així hem arribat al país -per dir-ne d’alguna manera- que tenim.

Per construir la Catalunya del futur, no la Gran Barcelona del futur, caldrà plantejar què ha de ser i per a què ha de servir una capital, i valorar si Barcelona té el perfil que caldria.  El conjunt del país, i tots i cadascun dels seus ciutadans, visquem on visquem, mereixem aquesta reflexió i un projecte real de país que miri i vagi, sense por al desconegut ni curtedat de mires, molt més enllà dels límits de l’àrea metropolitana i dels tòpics on ens sentim tan còmodes.

Abr 062016
 

Una de les coses que més em molesta de l’activitat política és el costum de malbaratar temps i energies (quan no també recursos) en debats estèrils, en preses de posició que no duen enlloc i en dialèctica buida.  El cas del Parlament es veu que no és  cap excepció i ja tornem a tenir en portes l’aprovació d’una nova declaració pública de fe independentista, gràcies a un acord que es veu que hi entre la CUP i Junts pel Sí.  Doncs mira que ve.

Ja fa dies que dura aquesta exhibició d’independentisme nostrat i aquesta mena de pugna pueril per veure qui és més valent i qui desobeirà més, en una mena de combat inútil entre mascles -o femelles- alfa.  I tot plegat, per a què?  Per tornar a aprovar alguna cosa purament declarativa?  Perquè el Govern de Madrid la torni a dur al Tribunal Constitucional?  Perquè el Tribunal Constitucional la suspengui cautelarment mentre mira si encaixa o no a la Carta Magna?  Perquè no en fem ni cas i seguim a la nostra?  Aquesta pel.lícula ja l’hem vista uns quants cops i ja sabem com acaba.

No sóc diputat ni tinc formació política, però com a ciutadà començo a estar tip d’actes polítics reiteratius i gens efectius.  Potser ses senyories es pensen que amb això ens quedem contents i confortats en el nostre independentisme, i que els agraïm el valor exhibit?  Doncs no.  El que jo mateix, i penso que molts com jo, vull és que les nostres institucions facin les passes legals, jurídiques, administratives, socials… que calgui per donar realment resposta al que van dir les urnes, per construir un país millor i per abandonar, d’un cop per sempre, aquest joc de mirar de demostrar qui la fa més grossa, la consciència revolucionària.

Abr 052016
 

Una de les dicotomies socials més recurrents en la literatura, el cinema i,  no ens enganyem, també en la realitat, és la que divideix la gent entre rics i pobres.  Els exemples poden ser interminables.  Avui, però, m’agradaria fer servir l’exemple de com Disney, a través dels seus dibuixos, retrata aquesta realitat social, sovint dura i injusta.

Una bona aproximació al tema la tenim en aquest article.  Simplificant una mica, els rics tenen problemes i els pobres són feliços.  Una manera com una altra, però prou efectiva, de sembrar la resignació entre els que menys tenen, perquè segueixin en la seva situació sense més complicacions.  Al cap i a la fi, qui voldria viure envoltat de problemes?

La realitat, però, és una mica diferent.  Llegint els diaris veiem que els rics sí que de tant en tant tenen algun que altre problema.  Darrerament, els papers de Panamà sense anar més lluny.  Però això de la felicitat dels pobres, costa una mica més d’acceptar si mirem cap a Grècia i les piles de refugiats tractats com a bestiar que cal moure d’un lloc a un altre perquè no facin nosa.  Entre aquests refugiats, molts d’ells dones que res no tenen a veure amb la Ventafocs, no crec que hi hagi cap esperança, ni molt menys encara, cap príncep blau capitalista que les rescati del seu destí.

Un cop més, la realitat ve a tirar per terra els somni fantàstic que la novel.la de sempre, el cinema més edulcorat i fins i tot els dibuixos animats miren de crear per tal de fer-nos més agradable una realitat tan cruel com injusta.  Mai no tindrem, posem per cas, un Tintin a Idomeni.  Scrooge McDuck (el Tio Gilito pels que hem crescut en castellà amb ell) no ho permetria.

Abr 042016
 

No deixa de ser curiós que en uns temps tan digitalitzats com els que vivim, el terme “papers” segueixi sent útil per parlar de qualsevol document, especialment si serveis per evidenciar qualsevol fet delictiu.  Ahir ens arribava la notícia de la publicació dels “papers de Panamà”, un seguit de documents que demostrarien que un important bufet d’advocats d’aquell país oferien importants serveis de blanqueig de capitals i d’evasió fiscal a personatges d’arreu del món.

Immediatament, l’escàndol, la primera plana de tots els informatius, debats, opinions, tertúlies…  En resum, tota la parafernàlia informativa habitual quan hi ha alguna de grossa.  Cada mitjà posarà el focus en els personatges que més rendibles li resultin (o més odiosos) i endavant a tota màquina.  Molt bé, tothom es guanya la vida com pot, i els mitjans de comunicació també.  Només faltaria.  Però jo em demano:  on és la notícia?  Que tenim una nova evidència que els rics de tot el món evadeixen impostos i blanquegen diners de procedència poc clara?  Doncs quina novetat.

No som ànimes càndides i ja fa dies que sabem com funciona el món capitalista en què vivim.  Exclamar-nos ara per aquesta nova prova no serveix de res, absolutament de res, llevat, evidentment, que per vendre diaris, omplir hores i més hores d’espais informatius i, d’alguna manera o altra, per recordar-nos que nosaltres som honrats i que els lladres són els altres (només faltaria), que això sempre renta consciències.  O ens fa més hipòcrites.

Així funciona aquesta societat en què vivim.  A partir d’un cert nivell econòmic, el frau se sofistica, i ja no n’hi ha prou amb amagar algun que altre cobrament en negre o fer algun pagament sense IVA.  A partir d’un cert nivell, i d’un cert volum econòmic, la cosa passa per empreses  fantasma, per paradisos fiscals, per bufets d’advocats que juguen amb la legalitat i per bancs que a canvi d’importants ingressos ofereixen anonimat.  Així són les coses i dubto molt que cap dels responsables polítics o judicials del món tingui la menor intenció de canviar-les.  Demostrar sorpresa davant dels papers de Panamà és com no ser conscients que els dies tenen 24 hores o que ja som a la primavera.

Abr 032016
 

Començar sempre fa por.  Emprendre un camí que mai no has fet sempre genera incertesa i neguit, però també l’encant de la descoberta i el repte de la superació personal.  Qui no ha tingut mai por de començar una relació, o una nova feina, o un nou projecte, o un viatge?  Sempre és el mateix, sempre aquesta barreja excitant de por i d’il.lusió.

Ens agraden les coses noves.  Ens agrada tenir nous reptes i fer-ne front.  Ens manté vius; i això, al capdavall, sempre és el més important.  Així, quan la vida ens ofereix la possibilitat de fer un canvi important, d’un triple mortal endavant, agafem revolada i, amb els punys tancats i els ulls ben oberts, ens hi llancem de cap i, si hem estat conscients, si ens hem preparat com cal i si sabem valorar correctament les nostres autèntiques possibilitats, ens en sortim.  La satisfacció que segueix és indescriptible.

Aquests dies et toca a tu fer aquest triple mortal endavant.  Una nova demostració, sense dubtes la més important fins ara, que tot el que has fet, tot el que has après, totes les hores sense dormir, totes les llàgrimes, tenien sentit i han valgut la pena.  Mira el teu objectiu a la cara, respira, tensa cada múscul, pren revolada i salta amb totes les teves forces, que l’èxit, aquest cop, és a tocar i és teu.  Només teu.

Abr 022016
 

Imagino que a hores d’ara, qui més qui menys està al cas de la polèmica que va generar fa uns pocs dies la proposta de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, de canviar el nom del Valle de los Caidos per Valle de la Paz.  Costa de pair.  I costa especialment perquè ho diu una de les més notables representants d’allò que se’ns vol vendre com a nova polític i com a nova esquerra.  Anem ben servits.

El Valle de los Caidos és una de les mostres més evidents que el feixisme i el franquisme segueixen impunes.  És la demostració que els crims de la postguerra segueixen clamant justícia.  És la prova, escrita sobre pedra, que aquella tan lloada transició només va ser una llei de punt final de la repressió i de la dictadura, sense paral.lelismes, pel que fa al grau d’impunitat dels criminals, amb cap altra dictadura contemporània.

Diu Carmena que ningú no proposa de dinamitar aquell espai d’horror i vergonya.  Jo sí.  I tant que sí.  Abans, però, caldria retornar a les sepultures originals els milers de morts que hi van ser traslladats per força i amb la complicitat de les aleshores autoritats provincials, moltes de les quals avui encara es passegen arrogants per les nostres ciutats.  Abans, però, caldria admetre públicament i institucionalment que aquella monstruositat arquitectònica es va fer amb esclaus represaliats pels vencedors d’un cop d’estat contra un govern democràticament establert.   Abans, però, caldria dur davant la justícia alguns insignes criminals, encara protegits per governs de tot color, fins  i tot quan són reclamats per tribunals de fora d’Espanya.

Aleshores sí que es podria fer saltar pels aires, amb orgull i dignitat, tot el complex d’exaltació del feixisme i condemnar, pels segles dels segles, les restes dels seus grans ideòlegs, Franco i Primo de Rivera, a l’anonimat en algun racó oblidat d’una muntanya de runes, en justa correspondència amb els milers de morts encara avui oblidats a les cunetes, que els seus hereus segueixen negant-se a buscar.

No senyora Carmena, no.  Aquell espai indigne convertit en lloc de culte, més polític que religiós, mai no serà un espai de pau, per més que vostè o qualsevol altre, en nom de no sé jo quina modernor, ho digui, ni per més que es pensi que el nom fa la cosa i que, canviant-li el nom, canviada la significació.   El Valle de los Caidos, es digui com es digui, sempre serà, mentre segueixi en peu, un espai d’odi, d’humiliació i d’apologia feixista.

Abr 012016
 

La combinació polítics – acte cultural, sempre acostuma a ser una pèssima mescla, en la qual, tot sovint, tot sembla només orientat a aconseguir una foto (dels polítics de torn, que acostumen a anar en manada) al costat d’algú a qui se suposa que coneixen, entenen i admiren, que ompli espai a les planes del diaris.  La cultura, expressada a través del treball del creador, és totalment secundària, doncs.

Qui no ha tingut alguna experiència com la que plantejo?  Per entendre una mica millor la magnitud del drama que és la invasió de la cultura per part dels polítics, recomano la lectura d’aquest encertadíssim article, el títol del qual ja ho diu gairebé tot:  “I vostè què hi fa aquí? Els polítics i la cultura”.

Només una situació habitual, al fil del que exposa l’article que recomano:  una inauguració, posem per cas, d’una exposició.  Acostumen a parlar -no fos cas- una bona colla de representants polítics (de primera o segona, o tercera, fila, perquè la delegació per tal de sortir a la foto funciona de meravella) de les institucions que hi han col.laborat, o que es creuen amb el dret de fer-ho (parlar, no col.laborar).  Finalment, quan el poc públic assistent (qui vol anar a un espectacle tan absurd?), generalment fart d’haver d’aguantar xerrameca sense sentit, pot sentir les paraules de l’artista en qüestió, l’únic que realment interessava, ho fa tip de paraules buides i, amb una mica de sort, prèvia marxa d’algun dels polítics, que ha d’anar a dir la seva a qualsevol altre lloc.  Cultura?  De què.  Exhibicionisme impúdic de la ignorància cultural de la classe política.

Aniria sent hora que la nova política que diuen que ha arribat, o la gent (més difícil perquè té menys mitjans, però que així i tot és més provable) acabin fent fora aquest hàbit tan ranci de l’excés de presència política en actes culturals, amb dret a dir tota mena de generalitats sense sentit.  Aniria sent hora de deixar la cultura en mans dels seus creadors i del públic en general, i prou.  Aniria sent hora de fer fora aquells representants institucionals que no saben callar ni quan es convoca un minut de silenci en senyal de dol.  Es veu que ni els difunts mereixen el seu respecte i la seva discreció.  Com l’haurien de merèixer els creadors?

css.php