Gen 102015
 

Punt final (si més no de moment) als assassinats de França.  Tanquem dos episodis que han deixat una macabra nòmina de difunts, però sabem del cert que aquest tipus d’accions tornaran a passar.  A París o allà on sigui, però tornaran a passar.

Més enllà dels fets singulars que ens han commogut els darrers dies, hi ha el gravíssim perill de les seves conseqüències.  Marine Le Pen va estar molt ràpida a demanar un referèndum sobre la pena de mort, amb els primers morts encara calents.  A casa nostra, a Garcia Albiol, alcalde popular de Badalona, li va faltar temps per identificar immigració amb terrorisme i apuntar una política migratòria absolutament restrictiva.  Podem dir que són declaracions fetes en un moment de ràbia, si voleu.  Potser sí, però mirem algunes portades d’avui mateix, per veure que l’odi latent contra els que no pensen com nosaltres i l’ànsia de dominació per la força només esperen que s’obri una mínima escletxa per sortir amb tota virulència.

Només dos titulars de primera plana.  ABC:  “Francia venga a sus muertos“.  El Mundo:  “Acribillados los tres terroristas tras 54 horas de pánico en París“.  Aquest és l’estat d’ànim de bona part de la població europea, no ens enganyem.  Aquest també es el gran enemic que cal combatre, no ho oblidem mai, si no volem repetir errors gravíssims d’un passat cada dia més proper, perquè la incapacitat de resoldre políticament els conflictes només genera populisme, demagògia, odi i violència, molt sovint a l’ombra aquells que fan bandera de la democràcia i de les llibertats, però que realment només aspiren a imposar la seva raó i les seves veritats absolutes.  D’exemples passats i recents ens en sobren.

 

Gen 092015
 

No sé com acabarà tot això del procés, les eleccions i tot plegat.  A hores d’ara sóc incapaç d’aventurar res, més enllà que hi haurà eleccions anticipades, perquè cada dia que passa són més inevitables.  Els dubtes se’m plantegen quan em demano si serviran per altra cosa que per atomitzar més un parlament ja prou ingovernable, a hores d’ara.

Vivim en un país petit, amb una població reduïda, però amb una pila d’històries d’amors i d’odis massa recents i massa presents.  D’altra banda, la nostra classe política, si ens la mirem de prop, no ha canviat tant com caldria al llarg de les darreres dècades, més enllà del que obliguen el pas del temps i l’edat.

I així és molt difícil construir un país.  És molt complicat crear quan hi ha tants deutes i tants recels encara frescos.  Perquè no ens enganyem, els darrers anys (dècades, si voleu) de la nostra història s’han escrit en clau de pugnes personals, d’enfrontaments d’egos majúsculs i de pataletes gairebé de pati d’escola, com si  allò de “t’ajunto o no t’ajunto” fos un argument definitiu en el moment de trobar aliances.  I aquí ens trobem.

Ens calen cares noves, idees noves.  I, sobretot, ens cal gent nova, sense el llast dels greuges del passat ni de les rancúnies gairebé infantils.  Només així aconseguirem construir un nou país i un nou estat.  De moment, que vagin fent i desfent llistes, candidatures i propostes, a base de cops de colze més o menys mal dissimulats, que això no ens pot dur enlloc.

Veurem on es troba la intel.ligència, la generositat i l’autèntic sentit d’estat, si és que realment n’hi ha, ara que el temps comença a córrer en contra nostra i el risc de trencament entre la societat i uns partits massa ancorats en el passat es fa més i més evident cada dia que passa.

I és que és molt difícil construir res de nou amb eines velles.

Gen 082015
 

1977.  El mes de gener, l’autoanomenada Alianza Apostólica Anticomunista, grup d’ultradreta, ultracatòlic, d’inspiració feixista i d’activitat terrorista, assassinava cinc advocats laboralistes i en feria quatre al seu despatx del carrer Atocha, de Madrid.

Pocs mesos després, el setembre del mateix any, la revista satírica i humorística El Papus rebia un paquet bomba enviat per la mateixa Alianza Apostólica Anticomunista que, en esclatar, va deixar un mort i disset ferits.

Eren els anys foscos de les acaballes del franquisme, quan el règim dictatorial es resistia a perdre el monopoli del poder i quan dictadura i catolicisme mantenien uns límits tan difusos com durant tota la postguerra.  La seva paraula era dogma de fe i, per tant, es podia imposar amb qualsevol mitjà que es considerés necessari.  En l’àmbit de les veritats absolutes, tot s’hi val.  Ja ho sabem.

2015.  7 de gener a París.  Al crit d'”hem venjat el profeta”, uns fanàtics islamistes es prenen la justícia per la seva mà i assassinen 12 persones, en un atac contra el setmanari satíric Charlie Ebdo.  La causa?  Unes caricatures de fa més de vuit anys referides a Mahoma que algú va considerar ofensives i mereixedores de pena de mort.

Gairebé quaranta anys de diferència entre uns fets i l’altre, però massa elements en comú.  Sempre la defensa a ultrança d’una suposada veritat absoluta i l’empara ideològica d’una determinada religió;  l’argument més definitiu per justificar qualsevol cosa que es vulgui fer.

Un atemptat islamista en un país on l’extrema dreta xenòfoba pren més força cada dia que passa.  Més aliment per a la intransigència en una Europa cada cop més radicalitzada, on les proclames islamofòbiques i contra la immigració són massa habituals.  Ja és ben veritat que els extrems tendeixen a tocar-se, i a nodrir-se mútuament.   Mala peça al teler de la democràcia i de la convivència.

Que descansin el pau uns ninotaires que només aspiraven a exercir la seva feina en llibertat.  Un bé cada dia més preuat i més escàs, dit sigui de passada.

Gen 072015
 

Ja està.  S’ha acabat el Nadal.  La marxa dels Reis d’Orient marca la fi d’unes setmanes intenses i diferents, presidides per un curiós clima de pau, d’innocència, de bona voluntat, de consumisme, de retrobament, o del que vulgueu, però que, en qualsevol cas, trenquen una rutina que ara retrobem.

Però com que, en el fons, ens agrada més allò que és extraordinari a la grisor dels dies sempre iguals, ja comencem a pensar quina serà la propera estació del calendari,  la propera cita festiva.  De fet, quan encara no hem desat els guarniments nadalencs, ja comencem a pensar en carnaval, la celebració de la disbauxa i del transformisme per excel.lència.

En aquest període d’entrefestes, potser ens podem demanar si la classe política ha fet Nadal (i de quina mena) i si també està pensant en quina disfressa lluir pel carnaval, quan qui sap si estarem en ple cicle electoral, o a les portes d’unes eleccions municipals prou anunciades.  Sigui com sigui, penso que agrairíem, ni que només fos per un cop, una mica de claredat, de responsabilitat, de sentit de país (no sé si puc gosar a reclamar sentit d’estat), perquè la gent del carrer comencem a estar una mica tips d’espectacles tan mediàtics com lamentables, i comencem a exigir que se’ns escolti.  Bé, potser caldrà veure si els Reis Mags han fet cas a més d’una carta que anava en aquesta línia, o si la disfressa de carnaval seguirà marcant la pauta.

En el fons, no serà que ens agrada estar contents i enganyats, pensant que anem molt lluny quan gairebé ni ens movem?

Gen 062015
 

Ha tornat a passar.  Puntualment, com cada any, la nit de reis ens ha retornat a aquell territori amagat, oblidat, de la nostra infantesa, on records i il.lusions conviuen i se’ns tornen a mostrar cada gener, després d’aquella confessió, sempre present, de si ens hem portat molt o bastant bé, i si hem estat més o menys bons, els darrers dotze mesos.

Ens han tornat a visitar els Reis Mags, amb el seu carregament de fantasia, i amb les seves immenses ganes de fer realitat tots els nostres somnis infantils, o ja no tant i ara més adults.  Les primeres llums del dia ens descobriran un seguit de paquets de mil coloraines, farcits d’afecte i de ganes de fer feliços aquells que estimem.

La nit de Reis és el retrobament anual amb el nen que encara portem a dins, encara que sovint massa amagat en l’embolcall que la societat i la maduresa ens obliguen a posar-li perquè faci més goig.  Obrim els regals,  estripem amb ànsia els papers, llancem ben lluny les llaçades i deixem que la fantasia, la innocència, i les ganes de creure i confiar en aquests éssers màgics, vinguts de terres desconegudes, tornin a ser les úniques protagonistes de les nostres vides.  Deixem-nos enlluernar per la llum misteriosa de l’estel d’Orient, encara que només sigui per unes hores, i tornem a veure el món amb els ulls grossos de qui mira a través de la il.lusió i de l’esperança.

Bon viatge de tornada, majestats.  Gràcies per tot plegat, i fins l’any que ve.

 

Gen 052015
 

Si algú encara es pensava que vivim en una societat democràtica, on els ciutadans de cada país tenen dret a elegir els seus destins i els representants polítics que els ajudin a arribar-hi, ja pot anar deixant la innocència en un bagul a l’últim racó de les golfes, perquè els fets dels darrers mesos ens van presentant, amb tota la seva cruesa, la gran mentida en què vivim des de fa dècades.

Potser pensareu que em refereixo al procés català; a allò que en absència de violència es pot parlar de tot i al nostre reiteradament negat dret a decidir.  També, però no només.  Ja sabem de sobres que Espanya no és cap model de respecte a la llibertat, ni de democràcia.  Imagino que són massa segles de poder absolut.  Però el que motiva aquestes ratlles és la reacció europea, liderada per Alemanya i els seus màxim representants polítics (de les institucions econòmiques internacionals, millor ni parlar-ne) sobre una hipotètica victòria de Syriza a les eleccions gregues.

Ara ja és més que evident.  Podem votar cada 4 anys, o quan calgui, però sempre i quan el guanyador de les eleccions sigui alguna de les formacions polítiques tolerades per les autoritats internacionals (i pels poders fàctics).  Que aparegui algú de fora d’aquest mar de placidesa política -diguem-li Syriza, per exemple-, fa que els guardians de l’ordre (sobretot econòmic) disparin tota la seva artilleria en forma d’amenaces gens dissimulades.

Això passa avui a Grècia.  Potser d’aquí a uns mesos a Espanya?  O si em permeteu:  per què no passa a França, on l’ascens de l’extrema dreta sembla imparable?  Algú té encara dubtes que vivim en democràcies tutelades, on les diferències ideològiques que han marcat el ritme polític els darrers cinquanta o cent anys ja són només qüestió de matís, i que les seves diferències no inquieten ningú?  Això sí, que ningú no es mogui de l’ordre establert o es posarà en marxa l’apocalipsi política i econòmica, tant si es tracta de Grècia, i el seu resultat electoral, o de Catalunya, que encara aspira a poder votar en llibertat.

Gen 042015
 

Ja som dia 4 de gener i segueixo sense ser capaç de formular cap propòsit per a aquest nou any.  No tinc massa clar si és un excés d’autocomplaença, poca ambició, una mica massa de supèrbia, o que amb els anys m’estic tornant més i més insípid, o que el temps em va demostrant que massa coses no depenen de mi.  Però no hi ha manera.  No aconsegueixo plantejar-me cap compromís important per a aquests propers mesos.

A la vista de la situació, ja que els Reis són a tocar i com que no sembla fàcil que enguany ses majestats passin, per exemple, el 27 de novembre (i es que vist el que ens espera, estaria molt bé allargar el bucle nadalenc uns quants mesos) em temo que no tindré més remei que tirar endavant amb un any sense grans propòsits.

Així doncs, 2015 serà un any lliure de compromisos personals.  Hauré de mirar de passar-lo com sempre, sense pena ni glòria, mirant de no fer més nosa que la inevitable;  intentant que aquells que estimo sàpiguen que segueixo al seu costat, sempre i per a tot;  provant de descobrir coses noves, llocs nous, en la millor companyia; mirant d’adquirir paciència infinita amb tot allò que no m’agrada;  aprenent formes i maneres noves i millors de fer les coses…  En el fons, vivint.  Vivint de la millor manera possible en el meu petit univers personal i meravellós.

I per a tots els que teniu propòsits ferms, molta sort.  Que els pugueu tirar endavant com voleu, i que això faci que la vostra vida sigui una mica millor, una mica més amable, i molt més enriquidora.  Per la meva banda, i tot i que sense propòsits, no aspiro a res més.

Gen 032015
 

Ho admeto:  no vaig seguir el discurs de cap d’any del president.  Més encara, no he perdut ni un minut a seguir els dels diferents presidents autonòmics espanyols.  De tota manera, i malgrat la meva clara intenció d’ignorar aquests habitualment desafortunats espectacles nadalencs, no he pogut evitar saber que qui més qui menys, si parlem de presidents autonòmics, no s’ha estat de carregar contra Catalunya, les seves institucions i el nostre desig de decidir el futur.

No em consta que el president Mas digués res contra Extremadura, Andalusia o cap altre territori espanyol.  Potser és que no vaig seguir el seu discurs, però no em consta.  I de fet, no tinc cap dubte que, si ho hagués fet, la repercussió mediàtica hagués estat brutal.

Potser aquesta és una diferència més entre nosaltres i ells:  ells poden dir el que vulguin de nosaltres, amb absoluta impunitat, quan no amb complaença general, i nosaltres hem de callar, creure i entomar qualsevol mena de reprimenda a les nostres males accions que ens vulguin fer arribar els nostres entranyables protectors.  No oblidem que ho fan pel nostre bé.

Ara de debò:  us imagineu què passaria si un dia el president es posa a dir el que li vingui de gust contra Andalusia, Aragó, Extremadura, o Madrid, posem per cas?  Suposo que això també és poder.  Poder dir el que et vingui de gust sense que passi res.  I ja sabem qui el té i qui no.

Gen 022015
 

Margaret Hamilton.  Ho admeto, aquest nom no em diu res, absolutament res.  No em sona a cap cantant famosa, ni a cap model, ni a la dona de cap famós, ni a cap política.  De fet, fins que no vaig poder llegir aquest interesantissim article de fa uns dies no vaig saber qui era.

Ara sí.  Ara sí que ja tinc una petita idea de qui és Margaret Hamilton.  Ni més ni menys que una de les principals responsables que l’home arribés a la lluna, gràcies a la seva feina de desenvolupament del programari de Apolo 11.  Val a dir que també és la persona que va encunyar el concepte d’enginyeria del software, fent evolucionar una funció que en el seu moment era una aplicació més de la mecanografia a justament el que ara coneixem.  Doble mèrit si intentem imaginar com eren els sistemes informàtics de finals dels anys seixanta.

En els temps que corren, en què la dona, cada dia més, va retrocedint socialment cap a les funcions tradicionals de mare i esposa (quan no a simple cos bonic que exhibir), em sembla interessant redescobrir personatges que, des de l’anonimat, han contribuït, i de quina manera, a fer avançar el món.

Ara que anem estrenant any, potser caldria fer el propòsit de mirar recuperar entre tots la dignitat de la dona i de posar al dia el seu paper en el món, tot aprofitant que s’acabarà la campanya de Nadal, amb els seus infumables anuncis de colònies.  Tot i que em temo que aquest desig tindrà el mateix recorregut que la major part dels que es fan aquestes dates.

Gen 012015
 

Algú va dir (no sé qui, perquè he llegit la idea atribuïda a diferents escriptors) que sempre és millor que la inspiració ens agafi treballant.  Això és el que m’ha vingut al cap pensant en aquest any que tot just acabem d’encetar i en tots els bons desigs i millors propòsits que ens acostumem a plantejar.

D’acord que moltes coses, en la nostra vida, no depenen de nosaltres i que és molt difícil que puguem arribar-les a controlar (de canviar-les, millor ni en parlem).  Però també és cert que l’estat d’ànim, la predisposició o l’actitud, diguem-ne com vulgueu, ajuden.  Per tant, potser millor que tots aquests propòsits que ens fem i desigs que regalem als altres ens agafin ben posats en matèria, amb tot el que bonament puguem ben a punt.

Comencem l’any.  Fem-ho bé, doncs.  Amb el posat d’aquells que volen (no que esperen) que sigui millor que el passat, havent fet tota mena de sortilegis i havent seguit totes les tradicions hagudes i per haver, si voleu;  però, sobretot, amb la convicció que l’aposta mereix.  Per nosaltres que no quedi.

I si teniu el privilegi de compartir la vida amb algú que pensa d’aquesta manera (evidentment no parlo de cap escriptor de frases memorables), teniu bona part de la feina feta, perquè l’entusiasme s’encomana.

Bon any.

css.php