Feb 192016
 

Aquests dies ha fet 10 anys que TV3 va estrenar una sèrie d’humor sota el nom “Polònia”, tota una declaració de principis, si pensem que estava feta per i per als polacos.

Que un programa d’humor i de sàtira política aguanti 10 anys és, ara mateix, un autèntic miracle.  Ja n’hi ha hagut i i persistents- d’intents de tancar-lo, però mira tu, segueix.  De fet, m’atreviria a dir que avui és un programa molt més necessari que quan va començar.  I ho és, en primer lloc, perquè ens recorda que no hi ha res de prou seriós com perquè no es pugui prendre a broma;  en segon lloc, perquè ha humanitzat un bon grapat de polítics que sense un toc d’humor, poden resultar insuportables;  i en tercer lloc, perquè la realitat sempre supera la ficció, i l’actuació dels personatges reals tot sovint depassa la imaginació desfermada d’uns guionistes que, sentint-ho molt, encara s’ho han de treballar més, si no volen que les seves paròdies es quedin curtes al costat del que veiem cada dia, tot un espectacle que si no fos perquè ens afecta, i de quina manera, ens faria petar de riure.

En uns temps en què s’empresonen titellaires, s’atempta contra diaris satírics, la censura (imposada o autoimposada) campa com vol, i on les llibertats, sobretot la d’expressió, en nom de la seguretat, és només una paraula bonica, la resistència en forma d’humor, fins i tot de la sàtira més àcida, se’ns fa imprescindible.  Ja n’hi ha prou d’una correcció política que tot ho torna gris;  tan gris com aquells dibuixos animats en blanc i negre que, quan la televisió (només n’hi havia una) era tan grisa com els uniformes de la policia, també tancaven amb el mateix “koniek” amb què tanca avui “Polònia”.  Casualitat?  Coincidència?  O potser avís a navegants desmemoriats.

Feb 182016
 

És difícil definir amb exactitud què és una llengua.  Però més enllà de la precisió científica i de les puntualitzacions acadèmiques, podem coincidir si diem que una llengua és un sistema de comunicació propi d’una determinada comunitat humana.  És a dir, allò que permet als individus que la formen establir relacions interpersonals.

Per aquest motiu, perquè llengua i societat són inseparables, costa imaginar que hi hagi algú capaç de pensar que les llengües es poden imposar, eliminar, prohibir… i fer-ho com aquell que fa un favor a les persones afectades.  Tots hem nascut i crescut amb una o diverses llengües.  Són part de la nostra memòria, de la nostra experiència vital, del nostre descobriment del món i de la transmissió més íntima de l’afecte que hem rebut o que donem, fins i tot.  La nostra llengua és part de nosaltres, exactament igual com ho és un braç o una orella.  Reprimir la possibilitat d’expressar-nos a la nostra manera, en la nostra llengua, té molt més a veure amb una ferma voluntat d’extermini que amb cap altra cosa.  I parlo només des de la perspectiva individual i personal.  Si mirem quin és el paper de la llengua en la conformació de la cultura d’una societat determinada, la cosa encara adquireix tota una altra dimensió col.lectiva que convé no ignorar.

Per aquest motiu, perquè una llengua és el que és, em costa molt entendre que hi hagi gent com Arcadi Espasa (Ciutadans) que proclamin que el seu grup polític té l’obligació moral de reduir el nombre de llengües, o que gent com Mercedes Fernández, portaveu del Grup Popular a la Junta General del Principat d’Astúries  es congratuli d’haver aconseguit que el castellà sigui l’única llengua del parlament asturià, això sí, amb el suport del tàndem cada cop més habitual en determinats menesters de PSOE i Ciutadans.

Que no em parlin de lleis, aquesta gent.  Ni de respecte.  Amb la llei a la mà es van exterminar jueus, amb la llei a la mà es volen exterminar els palestins o els kurds, i amb la llei a la mà es volen exterminar llengües.  O es volen destruir pobles, identitats i cultures, que és el mateix.  Genocidi planificat?  I tant que sí.  Si més no, lingüístic.

Feb 172016
 

És molt difícil acabar decebut quan no s’espera res.  Aquesta sensació tan aplicable a molts moments de la vida és la que sento aquests dies davant de diferents fets que estan passant.

Em deixa indiferent el rebombori sobre el documental de Joan Carles I i les darrers paraules que li va dedicar Franco abans de morir.  Que potser acabem de descobrir que el monarca va ser l’hereu del llegat polític del dictador?  Que no tenim memòria?

Em deixa indiferent la possibilitat que hi hagi o no govern a Madrid.  Personalment, penso que s’acabaran posant d’acord les formacions més reaccionàries per assegurar que res no canviarà.  D’altra banda, fer bandera i trinxera d’una proposta que no pot tirar endavant de cap manera, perquè mai no sumarà prou voluntats, la del referèndum, és parlar mirant de reüll un electorat que potser farà falta d’aquí a quatre dies (o a quatre mesos).

Em deixa indiferent la passivitat política i judicial d’aquells que callen davant de l’apologia feixista, amb la seva indecent i impune exhibició de símbols, uniformes, banderes i himnes, i que corren a empresonar un parell de titellaires.  De fet, el que em deixa indiferent és aquest particular concepte de democràcia i de justícia.

Vivim temps estranys.  Potser temps de nou posicionament ideològic.  En tot cas, uns temps dels quals no puc esperar res, perquè només retornen el tuf ranci de l’Espanya secular.

Feb 162016
 

Qui no ha pronunciat mai la paraula més inadequada en el moment més inoportú?  Per contra -encara que menys habitual- qui no ha sentit mai la satisfacció de dir allò que tocava, justament quan calia?  És el que tenen de fascinant i de perillós les paraules, que no tenen marxa enrere.  Un cop dites, ja formen part de la realitat, i provoquen efectes o comporten conseqüències.

Ara, un professor d’Stanford proposa que aprenem a modular el nostre llenguatge per tal que la cosa ens vagi millor.  En aquest breu article podem trobar un parell d’exemples que van molt més enllà del clàssic manual d’autoajuda i que ens posen davant de l’escenari de canviar la nostra manera de dir per canviar, al capdavall, la nostra manera de pensar i de fer.

Paraules, paraules, paraules.  Mira que són senzilles de pronunciar i mira que en poden fer de mal, o de bé.  Potser sí que val la pena mirar què diem i per què, i buscar alternatives, si cal, perquè no acabem sent nosaltres mateixos els que ens tirem pedres a sobre, només perquè no sabem dir allò que realment voldríem expressar.

No sé si m’acaba de seduir això del “pensament de disseny”, però el que sí que és cert és que la paraula justa i precisa és un poderós instrument per resoldre conflictes.  I per crear-ne.

Feb 152016
 

Temps de negociar pressupostos i canvis, entre molts d’altres, a la cúpula de Cultura.  I com no podia ser de cap altra manera, torna la lletania eterna del ridícul pressupost que aquesta qüestió sempre ha tingut a casa nostra.  No m’entretindré a donar xifres.  No cal i em fa mandra.  Qui hi tingui interès, les trobarà fàcilment;  però en qualsevol cas, els pressupostos d’aquest departament menor i difícil de situar dins del govern sempre han estat ridículs per a un país que es vol culte i preparat.  Aquesta anormalitat pressupostària jo ho diu gairebé tot, sobre què és important i què no ho és.

No sé com quedaran els nous pressupostos de la Generalitat, però de ben segur que la part de pastís que ens pertocarà a tots plegats per a temes culturals serà justeta fins i tot com a tapa.  Res a veure amb allò que ens caldria per poder anar mínimament tips.  De tota manera, voldria recordar que no tot en aquesta vida són només diners.  Sabem prou bé, per experiència personal, familiar… que allò on no arriben els diners arriben la intel.ligència i la imaginació.  El problema, però, es quan aquestes dues virtuts tampoc són moneda institucional d’ús corrent.  I d’exemples ens en sobren.

Seguim definint polítiques culturals (per dir-ne d’alguna manera) basades exclusivament en termes econòmics.  I així ens va.  Potser aniria millor, ara que diuen que bufen vents de canvi, començar a repensar com volem la nostra cultura de país, dedicant-hi els diners que calen, però també la intel.ligència i la imaginació que sovint ja ni sabem trobar a faltar.  Això sí, si volem una cultura de país (de tot el país i de tothom del país), no d’una selecta minoria rica, plena, ufana i superba.

Ah!  per cert, dins del paquet de la cultura, encara que sovint oblidada rere monuments, teatres, sales de concert i museus, hi ha la llengua, un àmbit on el debat sobre el futur i la capacitat de deixar definitivament enrere les rutines de segles passats es fa imprescindible, si volem sobreviure en català.  Novament, diners, però sobretot imaginació i intel.ligència.

Feb 142016
 

La vida és breu.  Tan breu que mirem d’allargar les nostres experiències, evidentment les positives, amb la secreta ambició de fer-les més duradores, de manera que ocupin el màxim d’aquest temps incert de què disposem.

Així, tot el que vivim, el present si voleu, acostuma a anar precedit d’un temps més o menys llarg de preparació i d’un altre de record i de memòria.  D’aquesta manera fem que allò que hem viscut, allò que ens és agradable, comenci a ser realitat abans no ho visquem i que segueixi, d’alguna manera, sent real en els nostres records.  El present és massa breu, potser només un instant, i ja se’ns ha passat.  I a nosaltres ens cal alguna cosa més.

I així anem fent, barrejant projectes, enyorances i realitats de manera desordenada, però sempre en un intent continuat de fer complexa i agradable la nostra existència.  Avui mateix, si ens hi fixem una mica, segur que a banda del que viurem, teixirem una complexa xarxa feta d’il.lusions per allò que volem que passi i de records propers o remots que mantenen vius els moments que per qualsevol motiu van ser importants per a nosaltres.

La vida és lineal, i un dia segueix un altre, amb un ritme inexorable.  Però nosaltres, la nostra ment, ja no ho és tant i ens regala passos endavant i endarrere, en aquesta mena de dansa imprevisible i meravellosa.  Avui mateix, viurem intensament cada minut, recordarem el passat, i brindarem pel futur.  Què més es pot demanar?

Feb 132016
 

Suposem  per un moment que més enllà de l’ànsia de poder, de l’enriquiment personal i de la poltrona i les prebendes, la política fos alguna altra cosa per a alguns d’aquells que l’exerceixen.  Suposem per un moment, per exemple, que fos l’art de dialogar per garantir una vida millor als ciutadans.  Si això fos així, ahir vam tenir dues grans mostres de què no és política.

La primera, l’espantada de Xavier Garcia Albiol, que a mig discurs del president, durant la inauguració de la línia 9 del metro es va alçar i va marxar perquè no li agradava el que acabava de sentir.  Altres consideracions a banda, un gest de mala educació que retrata perfectament l’individu.  Si cada cop que un polític marxa quan no sent allò que vol sentir, ho tindríem clar, tots plegats, democràticament parlant.

La segona.  Trobada entre Rajoy y Sánchez.  Fredor totalment previsible.  Novament un gest:  Sánchez fa per allargar la mà al seu interlocutor i en veure que el president no mou ni un dit, torna immediatament el braç enrere.  Lleig.  Tots hem vist encaixades de mans gèlides, forçades, purament formals, però costa recordar una imatge com la d’ahir a càrrec d’un encara president.  Una nova demostració del ja clàssic popular “o amb mi, o contra mi”.

No sé què passarà a Madrid, ni si hi haurà govern o no, tot i que penso que sí.  Sense el PP, però hi haurà govern.  Sigui com sigui, farien bé els polítics espanyols de mirar una mica a Catalunya per entendre que l’acord sempre és possible, difícil però possible i necessari, més enllà de la distància ideològica.  I això vol dir escoltar, tant el que agrada com el que no, i actuar en conseqüència.  La resta, política de tot o res.  Política de dictadura.

Feb 122016
 

Durant els propers mesos -anys potser- veure tot un seguit d’iniciatives que seran autèntics assagis de què és i com funciona un estat.  De fet, autèntics assaigs de com voldrem que sigui aquest futur i hipotètic estat català.  De moment, ja es comença a parlar d’una consulta, referèndum o el que sigui, sobre BCN World o com s’acabi dient aquest projecte d’inversió.

Atenció, que la proposta de consulta té més suc que el que inicialment es podria imaginar.  El primer tema de debat que ja s’ha posat sobre la taula és si en aquesta consulta han de participar només els ciutadans dels municipis afectats o els de tot Catalunya.  La qüestió no és menor, perquè igual com reivindiquem dret a decidir el nostre futur com a país, sense tenir en compte què es pensi enllà dels nostres límits, potser caldria defensar que siguin els habitants de Salou, de Vila-seca, o d’altres possibles municipis afectats, si és el cas, els que diguin si volen o no un nou complex lúdic al seu territori.  Al capdavall, ells seran els principals -quan no els únics- beneficiats o perjudicats, segons si escoltem les veus de defensors o de detractors.  I no oblidem que de pronunciaments, allà, ja n’hi ha hagut, i prou clars.  Que s’hagin volgut escoltar és una altra cosa.

Atenció a la presa de posició de les forces polítiques, perquè s’hi juguen, i molt, la credibilitat.  Realment cal defensar que un habitant d’Olot, de Balaguer, o de Badalona, per posar alguns exemples totalment a l’atzar, ha de dir si Salou ha d’acollir una determinada inversió?  I per què no al contrari, arribat el cas?  I per què en aquest cas sí i en tants d’altres, en altres indrets, no?  Repetim tics que sempre hem criticat?

Voler ser alguna cosa implica començar a pensar i a actuar com a tal.  I això no sempre és fàcil, ni prou agradable per a tothom.  Comencem a dibuixar com volem el nou estat i quin paper hi tindrem – i quin respecte mereixerem- els ciutadans, sobretot les àmplies minories no metropolitanes.

Aquest serà un primer cas.  En vindran més i vinculats a tota mena d’àmbits.  En tots hi haurà consultes?  En cas afirmatiu, a qui?  Comença la festa de la sobirania.  I potser el ridícul que acostuma a anar de la mà de la hipocresia, o de la perspectiva de volada gallinàcia.  Això sí, sempre en nom de la democràcia i de la transversalitat. Només faltaria.

Feb 112016
 

A sant de què torna ETA a la portada de tots els diaris?  Per una obra de titelles mal programada?  No ho compto.  Això és un pretext, però no una raó.  Per un hipotètic pacte de govern que deixaria el PP fora de joc?  Això són els ecos argumentals d’un altre ministre per a qui tot el que no eren ells, era ETA.  Més enllà de les anècdotes  puntuals del dia a dia, el PP sempre ha necessitat un enemic terrible, per llençar la seva proclama apocalíptica:  o jo, o el caos.  Però ara ja ni això, perquè són prou conscients que no tornaran a governar.

Així doncs, què hi pinta ETA, ara mateix?  Ahir escoltava els tertulians d’una emissora de ràdio estatal i donaven tombs i tombs al tema, buscant tota mena d’explicacions sociològiques, polítiques… però penso que la resposta, com acostuma a passar, és molt més simple.  Repassem els diaris i les notícies de qualsevol informatiu:  tot l’espai està ocupat per les desbarrades del ministre de la policia i la resurrecció etarra.  Ahir, a més, s’hi afegia Jordi Pujol a l’Audiència Nacional.  Conjunció perfecta, coronada amb les declaracions del judici del cas Noos, tot i que cada cop són menys notícia.  On és l’escàndol del PP valencià?  On Rita Barbarà i els seus companys als senat?  Enlloc.  Objectiu assolit.

Si alguna cosa sap fer el PP són jocs de mans per despistar l’atenció d’allà on no volen que es miri i dur el focus informatiu ben lluny.  En tenim exemples a punta pala, sobretot gràcies a declaracions més que fora de lloc de diferents ministres.  Ara li torna a tocar el torn al d’Interior, tot un veterà en aquests afers.  Juguem a zombis amb ETA i oblidem els negocis valencians, no fos cas que tornéssim a les urnes i encara fóssim portada, o que algun periodista tingués la temptació de regirar més del que toca.  On és la boleta?

Feb 102016
 

Diu la dita que qui s’excusa, s’acusa.  De manera similar, qui es protegeix alguna cosa tem.  M’ha vingut al cap la dita en saber que l’exalcaldessa de València, Rita Barberá, forma part de la Diputació Permanent del Senat, òrgan de govern de la cambra quan aquesta es troba dissolta.  Per si no n’hi havia prou amb l’aforament, un blindatge accessori per si de cas Espanya va a noves eleccions.  Ser membre de la Diputació Permanent li assegura la condició d’aforada fins a la constitució d’un nou Senat, del qual, ben segur, en tornarà a formar part.  Si hi afegim que el seu paper a les diferents comissions de treball de la cambra serà, per dir-ho d’una manera suau, poc més que presencial, ja sabem què hi fa l’exalcaldessa.

Tot plegat és lògic, al capdavall, si pensem que tot el seu antic govern municipal (igual com les cúpules valencianes del PP, a tots nivells) es troba en mans de la justícia.  Ella no.  Curiosament, ella és impermeable, igual com els seus col.legues Bauzà, Fabra… a l’acció dels tribunals, de moment, gràcies a aquesta moderna versió d’acollir-se a sagrat que faciliten les cambres legislatives.  Són les coses d’observar la llei i l’ordre establert, que tant proclama la gent del PP.

Val a dir que jurídicament, l’operació de blindatge és impecable.  La llei ho permet.  Altra cosa és que sigui tan jurídicament impecable com moralment indecent.  Però cap problema.  Si cal, repetirà de candidata i tornarà a ser senadora.  Espanya és diferent, com en els vells temps.

 

css.php