No cal que en facis gaire cas

Aquests darrers dies s’atorgat dos premis de cinema prou significatius:  els Gaudi i els Goya.  A banda de compartir alguna que altra creació premiada, tots dos han compartit una altra cosa:  la reivindicació de la cultura davant de la greu indiferència de la classe política, tant allà com aquí.

No ens enganyem, la cultura, ara mateix, no importa.  Segueix sent aquella mena de luxe reservat a un determinat grup social que, de sempre, ha volgut maquillar-se amb el vernís de l’art.  De promoció cultural de debò, massiva, res de res.  Només cal repassar els debats electorals de qualsevol de les múltiples cites electorals que vam patir l’any passat per comprovar que la cultura, senzillament, no existeix en els argumentaris polítics.   I si la cultura, en general, viu a les golfes de l’oblit, de la llengua, millor que ni en parlem.

La llengua ja només és una arma que els més reaccionaris fan anar a plaer per atacar els rivals acusant-los de nazis només per defensar la pervivència de la seva manera d’expressar-se.  Quan temps fa que no sentim un conseller de Cultura, per exemple, parlant de política lingüística més enllà de quatre tòpics que, quan grates una mica ens remeten a la idea de multiculturalitat i de les no sé quantes llengües que es parlen a Catalunya?  Algú ha plantejat amb un mínim de rigor com haurà de quedar, a nivell d’oficialitat, tot aquest garbuix de llengües?  Podem apuntalar gaire més temps el català sota els mateixos paràmetres i amb les mateixes estructures, si fa no fa, que els anys vuitanta del segle passat?  Ens podem permetre el luxe de mantenir, encara, com a grans temes, la defensa de l’escola i dels mitjans de comunicació en català, en una mena de trinxera anacrònica?

Sí, vivim temps de crisi i l’economia és el primer.  Però alerta, que pel camí ens anem deixant la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb el món.  Ara que bufen temps de canvi -diuen-, girarem els ulls cap a la nostra cultura?  Serem capaços de dissenyar una política cultural i lingüística per al Segle XXI i no pràcticament del XIX?  Si miro a banda i banda, no em puc sentir gaire optimista.  Tant de bo m’equivoqui.  No demano res més.

Tweet

Febrer és un mes amb mala fama.  Serà per allò que afegeix un dia de tant en tant, o perquè el temps acostuma a ser una mica boig i traïdor aquests dies, o pel que sigui, però el cas és que refranyer popular no el deixa massa bé.  I per alguna cosa serà.

Enguany, a més, i tot just encetat, ens porta un carnaval ben matiner.  Potser aquests breus dies de disbauxa i de transgressió institucionalitzats compensin una mica la mala reputació del pobre febrer.  Com que sabem que «de tard o de darrer, carnestoltes pel febrer»,  ens hi haurem de posar.  Al cap i a la fi, «per carnaval tot s’hi val» i tenim llicència per fer i per esperar tot allò que desitgem que arribi, tant si ens disfressem com si no, perquè les màscares de carnaval són una mica com aquest «mes de febrer, mes mentider», i tal vegada aquesta n’és la gràcia.

Febrer és un mes complicat, de meteorologia imprevisible, de poca durada, però tradicionalment prou important: «al febrer has de llaurar el que el març vulguis sembrar», diuen.  I segurament faríem bé d’escoltar, un cop més la saviesa popular i tenir la paciència de fer coses que no mostren resultats de seguida, amb la seguretat que les fem a fi de bé, encara que l’entorn sembli complicat.  A tots ens agrada la immediatesa, però no sempre és possible, i la constància i la paciència es fan cada cop més imprescindibles, en un món canviant i tot sovint tan ambigu com les màscares de carnaval.

I amb a seguretat que tot passa i que tenim la primavera a tocar, fem festa i plantem cara a tot el que se’ns posi al davant.  Fins i tot, fem burla d’aquest mes complicat, però breu malgrat tot.  Al cap i a la fi, «el sol de febrer emmascara com un calder».  I el sol sempre és vida.

Tweet

Bon intent, però efímer, el d’Errejón per treure’s de sobre el referèndum català amb el feble argument que ni ERC ni CDC no el volen, perquè saben que el perdrien.  Efímer perquè la resposta ha estat ràpida i contundent;  si fa no fa:  si tan segurs estan que el perdrem, que el convoquin.  Argument desmuntat.

Bon primer intent per justificar que, en pro de la governabilitat, el referèndum seguirà dormint a les golfes fins a la fi dels temps, si cal.  Podemos sap perfectament que no podrà arribar a cap acord si no es desfà del tema referèndum, i ja ha llençat el primer globus sonda, a veure si cola.  I en vindràs més, si els acords amb el PSOE progressen i, personalment, penso que així serà.  Al cap i a la fi, un cop deslliurats del llast català, i se n’estan desfent a marxes forçades, per sorpresa dels seus socis d’aquí que, a poc a poc, van no sabent què dir a tanta renúncia, no ha d’haver-hi gaires inconvenients per arribar a un acord ni, fins i tot, per obtenir la benedicció de Ciutadans, en forma d’abstenció.

Senyor Errejón, bon intent, però de tan curta vida, com de gallinàcia volada intel.lectual.

Tweet

Ara que ha passat prou temps i que s’han calmat les aigües, recomano llegir aquest article de Leo Bassi, a propòsit de la tan criticada cavalcada de Reis de Madrid.  Al meu parer, constitueix tota una reflexió sobre el significat de les coses;  en aquest cas una festivitat cristiana summament popular, i la necessitat de conservar l’essència de tot allò que fem, si no volem caure en el ridícul.

En els temps que corren, en què sembla que tot ha de ser políticament correcte, educatiu, didàctic, sostenible i no sé quantes coses més, mentre pel camí ens anem deixant referents i drets i llibertats individuals i col.lectius sense cap pudor, una reflexió des d’una posició en principi prou allunyada d’allò que es comenta, és molt més que recomanable.

Són temps de canvi en la política i en els usos i costums.  Imagino que els propis de cada començament de segle.  En aquesta ocasió, però, sembla que la tendència és eixamplar la distància social, recuperar hàbits i maneres de pensar que imaginàvem oblidats i, sota el pretext d’una modernitat inexistent, fer-nos una mica menys lliures i una mica més ridículs, des de qualsevol punt de l’espectre ideològic, però sobretot des de les desconegudes esquerres.

Farien bé els governants de tot nivell i àmbit de llegir amb atenció aquesta opinió de Leo Bassi i aplicar-la a moltes de les accions públiques i fins i tot polítiques que estan prenent, per evitar espectacles tan lamentables com molts dels que estem veient dia sí i dia també per tot arreu.

Tweet

Vivim temps en què els números, les dades i les xifres sovint ho són tot, i ens ajuden a pensar que tot és en ordre.  Aquests dies hem sabut algunes dades més:  el 27% dels refugiats que arriben a Europa són menors, un 10% dels quals ho fans sols, sense família;  10.000 d’aquests menors han desaparegut, la meitat a Itàlia, i la policia pensa que han caigut en mans de xarxes de tràfic de persones (d’explotació sexual, perquè quedi clar).  Tot quantificat i controlat.  Tot en ordre.

Quin nivell de desesperació duu uns pares a embarcar o a posar en camí el seu fill sol, amb milers de quilòmetres al davant, amb l’esperança que terra enllà trobarà un futur?  No ho puc ni imaginar.  Però Europa, la rica, civilitzada, democràtica i solidària Europa ha decidit que tanca portes, que no vol refugiats, i que tant li fa (així ho demostren els fets) el que els passi a aquells que fugen de la guerra, siguin adults, vells o menors.

Tot allò que proclamen els polítics s’ensorra amb una sola foto de gent desesperada esperant la mort enmig del fred i del fang, o rebent ajuda d’ONG, en el millor dels casos, a pocs quilòmetres de ciutats ben dotades de totes les comoditats.  També s’ensorra la dignitat humana, a cada imatge.

Però no patim, Europa seguirà sent la gran explotadora, ara també de menors en quantitats indignants, perquè una bona colla de depravats, alguns d’ells, de ben segur, amb important capacitat de decisió, segueixin amb la seva vida on no té lloc ni un mínim d’humanitat i on els conflictes, sempre que no els esquitxin gaire, es resolen amb dades que tot ho ordenen, amb mesures policials que protegeixin la seva placidesa i amb la hipocresia de posar barreres als desesperats i donar cobertura a l’explotació dels més febles.  En aquest cas, a l’explotació sexual de menors, per mil.lers.

Vergonya.  Un cop més, vergonya d’aquesta Europa i de tothom que la governa.

Tweet