Feb 292016
 

Cada dia que passa vaig aprenent una mica més de memòria aquell manual, potser inexistent, que ens convida a no esperar res de ningú.  Serà que el temps va endurint alguna mena de crosta estranya contra els cants de sirena, les promeses i les paraules amables, però repassar la premsa cada dia que passa em fa pensar que en realitat estic llegint un relat de cavallers camí de les croades o d’éssers impossibles a la recerca de planetes inventats en naus que mai no existiran.

Així vaig mirant-me la política, sobretot (encara que no només).  Sense esperar-ne res, perquè començo a estar francament tip de tanta mediocritat i de tanta mentida convertida en dogma de fe.  Començo a estar francament tip de combregar cada dia amb rodes de molí, en pro de no sé jo quina mena estranya de convivència.  Començo a estar francament tip de calendaris, de terminis i d’ideals que la realitat s’ocupa de desmuntar en pocs segons, per obra i gràcia dels mateixos que els proclamen.

I com que vaig aprenent a no esperar res, confio cegament en aquells que no em prometen res, en aquells que em regalen companyia i afecte incondicionals, i a qui bonament intento correspondre com millor sé i puc.  D’ells no em cal esperar res, perquè sé que ho tinc tot.

I no em digueu pessimista, si us plau.  No esperar res és la millor manera que qualsevol cosa que arribi sigui una sorpresa;  una agradable sorpresa, fins i tot, i no una nova decepció embolicada per a regal en paper de diari, oficial o no.

css.php