Nov 202013
 

No sabia si aquest era el títol més adequat, o si era millor “Des de l’altre costat de la trinxera”.  Finalment, he optat per l’opció pacífica i dialogant.

Dit això, vull recomanar, a qui encara no el conegui, l’editorial de Vicent Partal, ahir, a Vilaweb.  Crec que aquest text deixa ben clar a quina banda de la taula (o de la trinxera) s’ha situat Pere Navarro, i amb ell allò que en diu PSC.  A la banda espanyola.  A la mateixa que el PP i Ciutadans, sense cap mena de dubte.

I és que més enllà de les declaracions hi ha la realitat de qui consideren l’interlocutor (l’altre costat), aquell a qui se li ha de reclamar coses, i ells ens ho han deixat ben clar amb les seves paraules i amb els seves decisions.  A l’altre costat de la taula de Pere Navarro hi som nosaltres, els que exigim el nostre dret a ser, a eixistir com a poble.

Bon vent i barca nova al PSC, un partit que fa quatre dies governava Catalunya i que ara és just al davant,  a l’altra banda de la taula, i no per negociar res, no ens enganyem, sinó per exigir-nos una nova capitulació.  Igual com fa 300 anys, tot i que ara sense bombardejos (alguna cosa hem millorat en tres segles).

Nov 192013
 

Professionalitat és el que van demostrar diumenge passat uns músics damunt d’un escenari, intentant fer arribar el seu art al públic.  Dita així, la cosa no seria gens diferent de qualsevol concert.  Per això cal explicar una mica la situació.

La sala Cotton, de Lleida, va acollir, en horari de mitja tarda, un corcert que suposadament havia de contribuir a acostar un determinat gènere musical als més petits.  Una iniciativa encomiable, perquè només si la música s’escolta i es viu en directe, pot (o no) acabar resultant una experiència agradable capaç de suscitar adhesions a la cultura musical.

La realitat va ser un espectacle caòtic de poc més d’una hora de durada en què uns músics, sense abandonar mai el somriure ni la voluntat de comunicar amb el públic, veien com la seva música quedava ofegada per la xerrameca eixordidora no de la canalla petita, que feia el seu paper, sinó per l’absoluta manca de respecte d’uns suposats adults que no van deixar, ni per un moment, de fer les seves tertúlies particulars, a crits si calia, amb una completa ignorància del que estava passant a l’escenari, amb la connivència de l’organització que no només no va fer res, absolutament res, per millorar la situació, sinó que no va tenir cap inconvenient a afegir-se a qualsevol de les tertúlies.

Quina lliçó estaven transmetent aquests pares i mares joves, modernillos i enrotllats als seus fills?  El del respecte als artistes, als que treballen, als que fan la seva feina, en les pitjors condicions possibles, però amb absoluta dignitat i professionalitat?  No, evidentment que no.  Potser el missatge és que com que pagues una entrada tens dret a fer el que vulguis.  Res a veure amb el que caldria esperar d’un públic (i d’un pare o una mare, de fet) capaç de saber estar i de fer el seu paper (suposadament educatiu, a més, en aquest cas).

Per una vegada m’agradaria, i molt, que Lleida, la meva ciutat, fos un cas aïllat i puntual, diferent d’altres ciutats del país. Així, el garrulisme cultural i aquesta absoluta manca de respecte que vam poder constatar diumenge no passaria d’anècdota desagradable.

Ah!  Per si de cas a algú se li va passar, i per als que no sabeu de què parlo, els músics en qüestió eren Andrea Motis i els seus inseparables Joan Chamorro i Jordi Traver, no gens menys.

Nov 182013
 

Aquesta setmana passada ens ha deixat un parell de mostres clares de la inutilitat de detrminades activitats, per més que tinguin per protagonista el futbol, aquesta autèntica sacrosanta i omnipresent veritat absoluta de la nostra societat.

La primera d’aquestes barbaritats ha estat el partit de la selecció espanyola contra la Guinea d’Obiang, reconegut dictador des de 1979.  Un partit gens explicat, especialment pel que fa a la seva faceta econòmica, perquè sembla que la Federació Espanyola de Futbol no intressarà ni un euro per anar-li a fer el joc (literalment) al dictador.

La segona, és l’anunci del partit de costellada (o de torronada) que Catalunya juguarà contra el combinat de Cap Verd.  Cal?  O més ben dit, no n’hi ha prou de fer veure que tenim selecció quan només estem parlant d’una colla de jugadors obligats a fer el numeret cada Nadal?  Francament, penso que el moment de passejar una selecció virtual ja han passat, i que ara toca fer només passes sobre terra ferma.  O som o no som, però no ens enganyem més, si us plau.

Dues maneres diferents de constatar que política i esport són gairebé inseparables, i més si es tracta del futbol.  Espanya no sap, o no vol, trencar el seu lligam amb les dictadures (ni amb les pròpies ni amb les alienes, pel que es veu) i Catalunya no sap acabar de sortir d’una virtualitat que ja no satisfà ningú.

Per cert, Guinea Equatorial es va independitzar d’Espanya el 1968, encara amb el dictador ben viu i ben actiu,  Informació per a demòcrates constitucionalistes moderns.

Nov 172013
 

Un dels efectes de la crisi que fa anys que patim és que, a poc a poc, però de manera inexorable, ens va minant la capacitat de somiar, d’imaginar un futur millor, on la petita fantasia domèstica pot arribar a ser realitat.  Aquesta capacitat de somiar, si ens ho mirem bé, tot sovint ha estat la que ens ha ajudat a progressar i a arribar allà on potser no havíem pogut ni imaginar.

El clima d’incertesa general i les limitacions econòmiques fan que arribem a pensar que la ralitat és només així i que demà, el mes que ve, l’any que ve i d’aquí a deu anys, tot serà, si fa no fa, com ara, si no pitjor.  Ja no gosem somiar, perquè tot és massa difícil, massa incert, massa negre.  I és que el pragmatisme i la resignació ja no ens deixen fer castells a l’aire.

Hem après a oblidar que la nostra capacitat d’imaginar i d’aconseguir un futur millor és molt més gran i molt més poderosa que les circumstàncies puntuals de cada moment, i que, com va venir a dir el poeta, voler l’impossible és la manera d’arribar al possible.

Que la crisi no ens faci abandonar la fantasia.  Perquè, qualsevol dia, els petits somnis que ens han acompanyat fins ara, aquells que només poden viure en la nostra imaginació, poden tornar a ser realitat.  Provem-ho.

 

1379680_10202311751780509_368622915_n

Nov 162013
 

Un cop més, l’ONU exigeix a Espanya que s’investigui la repressió franquista i que es persegueixen tots aquells que la  van executar.  I és que, pel que sembla, la modèlica transició va ser qualsevol cosa menys modèlica, perquè va deixar amagats massa cadàvers als armaris dels règim.

No cal ser gaire espabilat per pensar que el govern no en farà ni cas.  Com ha de perseguir i condemnar els criminals feixistes del règim si auests que ara governen en són hereus directes?  Tan hereus com els responsables de la major part de mitjans de comunicació que dia sí i dia  també ens volen vendre les bondats del dictador i el suposat terrorisme que s’amaga darrere del desig de llibertat.

El silenci sobre la repressió franquista és un autèntic crit d’agonia que fa gairebé quatre dècades que s’està amagant.  I durant tot aquest temps, i ara especialment, aquells que l’amaguen i que es neguen a complir el que la comunitat internacional els reclama, encara s’atreveixen a donar-nos lliçons de democràcia i a titllar-nos de nazis i feixistes.

Espanya és una democràcia amb peus de fang (i sóc prou generós dient-ne democràcia), perquè la tant lloada transició, amb tots els seus prohoms, els pares de la Constitució i el propi rey al capdavant, ha servit per intentar rentar, ben matusserament per cert, la sang de les cunetes.  Tan matusserament que encara és ben visible i exigeix justícia.

Per cert, sospitós el silenci socialista davant d’aquest nou requeriment de l’ONU.

Nov 152013
 

En la conjuntura històrica que estem vivint, hi ha unes poques coses que no ens podem permetre, si volem conservar la credibilitat i la imatge de poble que sap què vol i què ha de fer que fins ara ens ha caracteritzat.  Una d’aquestes coses, sense cap mena de dubte, és l’amenaça explícita, i més si és impossible de complir, perquè justament, fins ara, el procés ha avançat de la manera que ho ha fet, amb la simple afirmació nacional, sense amenaces i sense anar contra ningú.  Segurament aquí rau bona part del seu èxit.

I això és justament el que ha fet, Oriol Junqueras, segurament el líder que ara com ara més credibilitat estava transmetent, en amenaçar amb paralitzar Catalunya una setmana, per agredir econòmicament Espanya, i més encara, esgrimint com a argument per defensar la viabilitat de l’actuació, la capacitat de mobilització de la Via Catalana.

El senyor Junqueras es pensa que el país està com per permetre’s una paralització d’una setmana?  Es pensa que la seguiran uns autònoms més que ofegats?  O la gran burgesia que farà el que sigui per no trecar el cordó umbilical amb el BOE?  O els funcionaris, cada dia que passa més maltractats? O tots aquells que estan perdent les seves ajudes socials? O els empresaris que caminen per la corda fluixa dels impagaments?

Molt em temo que acabem de donar una sobredosi d’armament anticatalanista a tots aquells que ens volen subjugats.

No tinc cap dubte que Catalunya té instruments de pressió, fins i tot econòmica, si cal;  sobretot si qui hi posa el coll és el govern i el primer partit de l’oposició, però no aquest.  Si més no, no ara, ni a mig termini.

Sempre he pensat que un polític entra en decadència quan arriba al punt en què se sent intocable, es comença a situar per damunt del bé i del mal i perd absolutament el contacte amb la realitat, arropat per una cort d’aduladors i aprofitats.  D’exemples de polítics que en un moment donat comencen a pixar fora del test ens en sobren, a banda i banda.  Espero que això no passi justament ara, quan qualsevol error pot ser letal.  Avui, ni Junqueras ni Mas no es poden permetre cap pas en fals, no ja per ells, sinó per tots nosaltres.

Nov 142013
 

El diccionari defineix telepatia com el “fenomen consistent en la percepció extrasensorial d’allò que una altra persona sent o pensa”.

Doncs bé, això que ens pot semblar tan esotèric o pura ficció, ara veiem que ha esdevingut el paradigma de la comunicació política segons Pere Navarro, que ha manifestat la seva oposició a la demanda del Govern d’una cesió de competències, per part del seu homòleg espanyol, per poder fer una consulta, amb l’argument que ells (els socialistes), només acceptaran una consulta acordada.

I jo em demano:  com es pot acordar res si no es demana primer?  Francament, no veig cap altra possibilitat que a través de la telepatia entre presidents.  I no veig massa fàcil aquesta comunicació metafísica entre Mas i Rajoy (ni entre ells, ni entre ningú, de fet).

Però bé, per si algú encara ho vol intentar, ja sabem que, segons la nova teoria navarriana, es pot arribar a acords sense comunicar abans allò que es vol aconseguir.  És a dir, sense obrir una via de diàleg institucional sobre alguna qüestió concreta.

Posar el carro abans que els bous o excusses de mal pagador?  Què us sembla més probable?  O potser només mala fe?

Sigui com sigui, avui és bon dia per recordar la fiabilitat de la paraula d’alguns.  Potser així es pot entendre tot una mica millor, o acceptar interferències en una transmissió telepàtica massa primària.

 

Nov 132013
 

Vet aquí una vegada un parlament que es decidí a demanar, al govern de l’Estat que, en aplicació estricta de l’article 150.2 de la Constitució, els transferís, o cedís, o el que fos, la facultat de poder convocar una consulta que reclamava, segons diuen totes les enquestes, el 80% de la població, per tal de decidir el seu futur col.lectiu.

De fet, aquesta petició no era cap cosa extravagant, perquè el mateix procediment que ara es proposava va servir, en el seu moment, per atorgar la competència sobre el trànsit als mossos d’esquadra, sense tants escarafalls.

La petició dels representants dels ciutadans de Catalunya va arribar al Govern de l’Estat.  En un exercici de democràcia exemplar, es va transferir la facultat de convocar la consulta demanada.  Quin argument podria tenir ningú per oposar-hi, si ja hi havia precedents i era perfectament legal?

I es va fer la consulta, pacíficament i amb plenes garanties.  I va guanyar, per majoria clara, molt clara, el sí a la independència i, a més, amb la participació massiva d’un poble que va veure recompensats, de cop, tots els seus esforços de segles.

I aquesta voluntat del poble la van ratificar les Corts Espanyoles, perquè no quedés cap dubte que era el poble espanyol, en el seu conjunt, a traves dels seus representants electes, qui donava legitimitat a allò que els catalans havien aprovat, i d’aquesta manera esvair qualsevol dubte sobre sobre l’adequació constitucional de tot el procés.  Tots els estats veïns assistien meravellats a aquesta exhibició de qualitat democràtica i s’apressaven a felicitar les dues parts, per la seva intel.ligència política i pel seu escrupolós respecte a la voluntat de la ciutadania.

I Catalunya es va independitzar i va constituir un nou estat, sense haver de tocar ni una sola coma de la Constitució, perquè, al cap i la fi, aquesta norma tampoc no establia els límits territorials ni geogràfics d’Espanya.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest conte s’ha acabat.  I tot allò que no és mentira, és veritat (encara que una veritat que s’entesten a qualificar d’inconstitucional).

Nov 122013
 

Dijous passat, el tifó “Haiyan” tocava terra a les Filipines.  Estem parlant del tifó més potent que hagi tocat mai terra, amb vents sostinguts de fins a 314 km/h i cops de 378 km/h.  Com es pot imaginar, un fenomen meteorològic d’efectes devastadors, però també amb xifres de rècord, d’aquelles que agrada tant de publicar.

Però sembla que fins i tot davant de les tragèdies, al nostre món hi ha classes.  Només cal veure la cobertura informativa que ha tingut aquest tifó fins ahir, dilluns, i la que van tenir, per exemple, fenòmens semblants al Japó o a Nova Orleans.  En tots dos casos vam assistir a una retransmissió gairebé en directe de les respectives tragèdies, amb tot luxe de detalls sobre el drama humà.

Però és clar, ara estem parlant d’un tifó que assola les Filipines, que tira cap a Vietnam i cap a la Xina.  Tot plegat, poca cosa (mediàticament parlant).  Aquesta gent ja està feta a la pena, i no hi ha grans recursos econòmics en joc (per a nosaltres, evidentment).

De moment, més de 10.ooo morts, més d’1.400.000 (si fa no fa tota la població de la ciutat de Barcelona) desplaçats entre Filipines i Vietnam, i poblacions senceres destruïdes.  I encara parlem de xifres provisionals, perquè hi ha localitats senceres de les quals no se’n té notícia.

Ara, un cop passat el cap de setmana, el futbol i les motos, ens arriben les informacions més detallades i les imatges més impactants.  I els propers dies vindran les campanyes d’ajuda internacional, potser alguna que altra iniciativa solidària a través d’alguna televisió o d’alguna ràdio i ja ens quedarem amb la consciència neta i en calma.

Encara és massa diferent viure i morir en un lloc o en altre del planeta.  Encara hi ha morts rics i morts pobres i catàstrofes omnipresents i catàstrofes ignorades (o de segona fila, si voleu).

Nov 112013
 

Ja hi tornem a ser amb la història de la bandera.   De l’espanyola, evidentment.  No és cap cosa nova, lamentablement, però és que cada cop que un català guanya una cursa motociclista, ens topem amb la història de sempre:  si ha agafat o no la bandera espanyola per fer la volta d’honor.

Ahir vaig veure la cursa que va suposar el campionat del món per a Marc Màrquez i, com era d’esperar, tot just va acabar, i ja sabent-se campió del món, hi va aparèixer el personatge de rigor amb la bandera perquè el pilot l’agafés.  D’entrada, el cerverí no pren cap bandera i, en un moment de la transmissió televisiva, es veu com es treu una rojigualda del clatell.  Evidentment algú la hi va posar.  És amb aquesta bandera, clarament imposada, que fa una passejada muntat a la seva moto fins que l’abandona per reunir-se amb la gent del seu equip.

Ja n’hi ha prou d’imposicions, ja sigui dels patrocinadors, dels fanàtics o de qui sigui.  Hi ha cosa més absurda que obligar algú a passejar un símbol (i remarco obligar)?  Sembla com si tot plegat només fos una estratègia perquè o bé abraci el símbol de la hispanitat, amb la qual cosa el triomf de l’esport espanyol queda ben clar, o perquè l’esquivi, amb la qual cosa li cauran de totes bandes.

Curiosament, Jorge Lorenzo, guanyador de la mateixa cursa, immediatament va agafar la bandera d’Espanya i en va fer una clara ostentació, com si hagués de demostrar no sé què a no se qui.

És massa demanar deixar que els esportistes, i més quan no compteixen per cap equip nacional, sinó per un equip absolutament privat, puguin fer el que vulguin, en matèria de símbols?  Tant costa deixar a aquests nois que gaudeixin del seu triomf com millor els plagui?   Imagino que sí, que és demanar massa, perquè, algú pot imaginar un campió del món de motociclisme, posem per cas, fent la volta d’honor amb una estelada?

Sort que som nosaltres els que polititzem l’esport.

css.php