No cal que en facis gaire cas

Cada dia em fa més mandra obrir la tele.  Més ben dit, em fa més mandra seguir la major part d’informatius de les diferents cadenes, un autèntic mostruari de missatges creuats entre partits, tot sovint sense el menor interès per a la població en general, i de catastrofisme o d’eufòria, segons de qui es tracti, servit per una breu nòmina de redactors, tertulians i opinadors a sou.

És curiós, perquè en una societat farcida de mitjans de comunicació, el que més trobo a faltar és, justament la informació, tant des dels mitjans formals com des de, per exemple, el govern.  I aquest dèficit, de cara al nostre futur més immediat, em sembla encara més greu.

Per exemple:  ara que es comencen a conèixer els pressupostos 2014, potser caldria explicar  per què som on som, per què aquests tristos pressupostos, i qui ha de suportar cada porció de responsabilitat, més enllà, inclús, del govern actual.  Però no.  Tot el que ens arriba, sobretot, no és altra cosa que demagògia barata, repetida i inútil per part de les diferències formacions, especialment, com era d’esperar, d’aquelles que hi estan en contra, perquè la crítica i l’insult (quan no la mentira) sempre venen.

Emmig d’aquest garbuix de missatges sesgats i gens informatives, és lògic que finalment s’arribi a matar el missatger, com en el cas del tancament anunciat dels mitjans públics valencians, vistos només com una despesa, i no com un servei públic (atemptat lingüístic a banda, però no menys important).  Així, de passada, es deixa, més encara, tota la informació en mans dels grans grups mediàtics i dels seus interessos (tot sovint coincidents amb els de determinats governants) i el camí lliure a la defensa salvatge de la recentralització.

Des d’aquestes línies vull reclamar informació pública i de qualitat, perquè només si la tenim podrem entendre el nostre present i dibuixar el nostre futur.  De tota manera, sóc poc optimista, perquè sembla que a aquells que poden fer possible aquesta informació, a casa nostra, prou feina tenen a esbombar les seves missèries i les dels seus adversaris, com si fossin autèntiques qüestions d’estat.

I és que en polítiques informatives tampoc som tan diferents dels veïns de baix, tot i que ells tenen molt ben assumit que tota involució social sempre comença per la neutralització dels mitjans de comunicació públics.  Avís a navegants.

Tweet

No tinc cap dubte que la crisi econòmica, entre altres desgràcies, està servint per donar arguments, purament demagògics, val a dir-ho, per dur a terme actuacions més que difícils de justificar en un sistema democràtic, i que atempten contra el sentit bàsic d’allò que entenem com a serveis públics.

La Generalitat Valenciana tancarà els mitjans de comunicació públics perquè es veu que suposen una despesa innecessària.  D’acord, acceptem que es pot tancar tot allò que no és rendible per  si mateix.  Tot sigui per reduir el dèficit de les administracions púbiques.  Aleshores, per què no tanquem també totes les escoles i tots els hospitals, que tampoc no són rendibles?  Bé, de fet, aquests ja estan en avançada fase de privatització.  O per què no medim amb la mateixa vara l’exèrcit o les aportacions a l’església, que tampoc no són rendibles i ens costen una barbaritat cada any?  O millor encara:  és rendible el Senat?  i el Congrès?  i qualsevol ajuntament?  Tots necessiten per funcionar del capital públic, no?  Suprimir les institucions democràtiques seria un gran estalvi.

No ens deixem enganyar.  Si es tanca Radio Televisió Valenciana és per motius purament ideològics i, segurament, per deixar més espai a altres mitjans afins amb greus problemes econòmics (mitjans privats, evidentment), com ara Intereconomia i similars.  I això sense perdre de vista que qualsevol afebliment (desmantellament) de l’estructura autonòmica és, des de fa dies, prioritària, perquè així es rearmen tots aquells que volen intervenir el nostre autogovern.  No perdem de vista aquest objectiu.

És paradoxal que un país que rescata bancs privats amb ingents quantitats de diner públic condemni mitjans de comunicació públics.  Més evidents els interessos d’aquests governs, impossible.

Tweet

Si hem de fer cas del que va dient el Govern, la consulta sobre el futur de Catalunya es farà l’any vinent. Fantàstic.  Però mentre seguim esperant data i pregunta, es van avançant, potser a mode de globus sonda, o potser com tast perquè ens anem fent a la idea, detalls de com podria ser una consulta que, a hores d’ara, sembla que comptarà amb la més aboluta oposició de l’Estat.

Més enllà de valorar o no les propostes que anem coneixent, sí que voldria remarcar la ferma voluntat, pel que sembla, d’aconseguir una altíssima participació, amb tota mena d’innovacions sobre el clàssic model de jornada electoral i col.legis on anar a votar.

Els nous temps, les noves necessitats, exigeixen noves respostes, una consulta com la que tenim entre mans, va molt més enllà de qualsevol referèndum (escassíssims, val a dir-ho) que haguem vist fins ara.  Som al segle XXI i potser va sent hora de trobar noves propostes, més participatives, més democràtiques i més justes, que permetin que la ciutadania digui la seva sense cap marge per al dubte.  I això vol dir facilitar al màxim la participació amb plenes garanties.

Ja veurem com queda tot plegat, però ara com ara, buscar la manera de captar la màxima implicació i que cadascú pugui dir la seva amb llibertat, em sembla un exercici democràtic exquisit, perquè una altíssima participació voldrà dir una altíssima legitimitat del  resultat (sigui el que sigui).  Només cal que la pregunta i les possibles respostes estiguin a l’alçada de la situació històrica que vivim.

Tweet

Diuen les creences populars que això de la castanyada té a veure amb el record de les ànimes dels avantpassats que, amb ànim protector, visiten les cases on havien viscut.  El cert és que és bonic creure que, ni que sigui un cop cada any, podem establir aquesta mena de contacte amb els que van viure abans que nosaltres, i compartir amb ells castanyes, moscatell i afecte vestit de memòria.

De fet, em sembla fantàstic poder gaudir d’aquesta mena de divinitats domèstiques que vetllen per nosaltres.  Però com que ens hem tornat pragmàtics, poc creients i gens amants de la fantasia (a no ser que ens la serveixi una gran producció cinematogràfica americana), hem anat abandonant la saviesa antiga i hem convertit aquesta nit misteriosa de tots sants en una vetllada per menjar, beure i riure, o per deixar-nos endur per l’estètica fantasmal de costums forans, cada cop, vulguem o no, mes nostrats.

Servidor, que no és amant de deixar passar res sense mirar de treure’n una mica de profit, recomanaria de combinar les antigues creences, que això de pensar en  aquells que, al cap i a la fi, han estat responsables que siguem on som sempre és cosa bona, amb la trobada amb la família actual, la que ens abraça i que abracem cada dia, i amb els bons amics que encara tenim, i fer festa grossa, a cavall entre el present i el passat, cadascú a la seva manera, perquè el futur no és gaire més que una incògnita, i no hi ha saviesa popular que ens hi pugui guiar.

Desitjo que aquesta nit passada us hagi estat ben profitosa i ben agradable, i que pugueu gaudir d’aquests dies de festa, si en feu, tan bé com espero gaudir-ne, perdut enmig de la tardor,  i en tan bona companyia com jo.  I fins dilluns.

Tweet