maig 302017
 

Ahir, Jordi Pàmias va rebre el Premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.  Un nou guardó que s’afegeix a un més que envejable seguit de reconeixements d’aquest poeta de Guissona, encara massa desconegut.

Jordi Pàmias, fins que es va jubilar va ser professor d’institut.  Jo mateix, quan encara estudiàvem en castellà i amb prou feines vam poder gaudir, algun que altre curs, de l’assignatura de català, el vaig tenir de mestre.  Amb ell vaig descobrir un món de paraules, de construccions, de maneres diferents de dir les coses, a través d’imatges i comptant síl·labes i ordenant accents.  Amb ell vaig descobrir el plaer de la poesia i una manera sòbria, austera, íntima i digna de viure-la.

D’això fa molts anys i moltes coses s’han anat quedant pel camí, però no la capacitat de llegir i de saber destriar entre una obra rigorosa, pensada, universal encara que surti volgudament de la terra i del paisatge quotidià, com és la seva, i la de tants i tants autoproclamats poetes i que no passen de pedants egocèntrics, dels quals sempre he fugit com de la pitjor de les plagues.  I en tenim tants, i tan propers…

No sé si Pàmias acabarà ocupant un lloc en la història de la literatura catalana.  Potser no, perquè la força de la gravetat barcelonina acaba engolint i fent desaparèixer tot el que té al voltant.  Un altre lamentable exemple de poetes encara no prou valorats que pot acabar al costat de la memòria de Màrius Torres.  Però és el que té no ser al rovell de l’ou.  Però tant li fa, perquè més enllà dels reconeixements, hi ha l’obra i la manera d’entendre la vida, la literatura, la creació i la poesia, i en això sí que faríem molt bé d’aprendre una mica d’aquest poeta tan proper i tan poc conegut, malgrat tot;  segurament és el preu de no haver volgut ser el centre de cap mirada.  A canvi, mai li ha calgut aparentar allò que no és, ni per qualitat literària, ni per edat, i això el fa immens.  Que n’aprenguin alguns, si és que encara saben llegir.



css.php