Ago 082014
 

Corre per Internet aquest curiós article, que intenta explicar el procés català i que, sobretot i de manera clara, situa el centre de gravetat de plegat allà on realment és:  en mans de la gent.  A banda de coincidir o no amb tot el que s’exposa en el text, el que em sembla indiscutible, i que no és fàcil trobar ni en els nostres mitjans, és la constatació que la societat empeny i que el polítics, en aquest cas el propi president Mas, van a remolc de la demanda social.

Crec que és interessant no perdre de vista aquesta idea a la vista de les declaracions del conseller Santi Vila, en el sentit que no hi haurà consulta si l’Estat impugna una llei de consultes encara pendent d’aprovar.  Jo no sé si el Govern és prou conscient que ha de trobar una sortida digna i respectuosa a la voluntat d’un poble que s’expressa amb contundència any rere any (atenció a l’11 de setembre).  El preu de no fer-ho pot ser, directament, la marginalitat política de qui actualment governa la Generalitat.

El president Mas sempre ha dit que el seu compromís és convocar una consulta i que els ciutadans votem.  Bé.  I un cop convocada, què?  Assumirà el fracàs de la convocatòria si el govern del PP la impugna?  Abandonarà la primera línia política i convocarà unes eleccions sense ell?  Cedirà la majoria parlamentària a ERC, a risc, fins i tot, de patir una caiguda de vots de proporcions ara mateix inimaginables?

D’altra banda, i segons sembla, el proper objectiu de l’espionatge espanyol és Mas.  Uns altres que no saben enfocar bé.  Mas és una peça del procés, però ni de bon tros el procés -igual com Pujol no era Catalunya-, i intentar destruir Mas pot ser absolutament inútil, sobretot si pensem que potser les circumstàncies, segons com, el poden apartar de la primera línia.

En resum.  Que ara mateix, la ciutadania de Catalunya només necessita un lideratge polític en dos moments:  el primer, per convocar una consulta (un cop convocada, el resultat dependrà exclusivament de nosaltres) i, el segon, per negociar i proclamar la independència, si el resultat de la consulta és el que esperem.  La resta, projecció internacional inclosa, només depèn de nosaltres i de com sapiguem expressar-nos.

Qui voldrà -o sabrà- llegir aquesta realitat de manera correcta?  De moment, no tinc resposta.  Només la constatació que els nervis s’estan generalitzant entre la classe política, tant d’aquí com d’allà.

Ago 072014
 

Que el mantra del PP sobre la necessitat de complir la llei és només un recurs retòric, ja ho sabíem de fa temps.  Però ara sembla que tampoc no és més que un seguit de paraules que es poden repetir de manera mecànica quan va referit al procés català.  I és que ara hem sabut que s’ha pagat per obtenir informacions que no es poden obtenir de manera legal, sobre les finances de determinats personatges de la vida pública catalana.  Els serveis d’intel.ligència espanyols han fet la seva feina bruta, un cop més.

Lamentable és que un estat hagi de tirar d’espies i de compra de voluntats per aconseguir arguments per defensar les seves tesis.  Més lamentable, però, és que trobin draps bruts -molt bruts- de determinats personatges, perquè, no ho perdem mai de vista,  si no hi ha res a amagar, no es trobarà res.  I es veu que no és el cas.

Si algú encara tenia dubtes de les activitats gens netes del govern espanyol en el seu afany d’acabar amb la voluntat independentista i de com fa servir tant els seus serveis secrets (pagats amb fons públics) com els mitjans de comunicació afins, ara té una prova gens discutible.

Malgrat tot, el PP encara no admet -o no vol admetre- que el procés independentista està molt per sobre dels Pujol, Mas, Junqueras… Encara no admet -o no vol admetre- que hi ha una majoria social enorme que vol votar  i que, arribat el moment, votarà independència.  I justament per això segueix jugant a atacar els personatges que considera (erròniament) emblemàtics, amb l’esperança d’ofegar el clam social.  Encara que el recurs a allò del respecte a la voluntat majoritària de la població, pot acabar sent la seva única sortida digna, quan finalment calgui negociar una consulta.

De moment, això de l’estricta observança de la llei només serveix per a segons qui.  Com ja és habitual, de fet.

Ago 062014
 

Ara resulta que una de les institucions més importants dels Regne d’Espanya, l’exèrcit -en aquest cas l’armada- es veu esquitxada per una qüestió de drogues.  Resulta, i no és el primer cop, pel que es veu, que han trobat 127 quilos de cocaïna al vaixell escola Juan Sebastián Elcano.

Dues observacions:  La primera, l’exercit és una institució fonamental i respectada a l’Estat Espanyol.  Tant que el propi rei va prendre possessió del càrrec vestit d’uniforme.  La segona, que més enllà de la responsabilitat -o no- individual d’alguns mariners, cal qüestionar els procediments de seguretat d’un determinat vaixell militar, si més no.  Dues observacions que deixen molts dubtes sobre aquesta institució i la seva manera de funcionar.

El cas, penso jo, supera la simple anècdota de quatre adolescents fent-se un sobresou passat coca.  Podeu imaginar que a qualsevol de les delegacions de la Generalitat a qualsevol lloc del món s’hi haguessin trobat 127 quilos de droga?

Però és clar, tot depèn de qui faci les coses.  Si no, com s’explica el silenci còmplice davant de l’atac al monument a Companys?  Imagineu que l’objecte de l’atac fos, per exemple, la megabandera espanyola de la Plaza de Colón, de Madrid?

I és que sempre hi ha aquell a qui tot se li perdona.  No fos cas.  Especialment si es tracta d’un dels pilars de l’estat, o de mantenir la unitat d’Espanya, a qualsevol preu.

Ago 052014
 

“I amb el somriure, la revolta” és el títol d’una cançó que Lluís Llach va editar en disc l’any 1982, si no vaig errat.  En aquell moment, potser el més provocador i més revolucionari era associar el somriure a la revolta, sobretot si pensem que les revoltes sempre suposen violència, enfrontament i poca cordialitat, per dir-ho d’alguna manera, i que qualsevol proposta de canvi social implicava unes bones dosis de malhumor sistemàtic (de seriositat i rigor, afirmaven).

Però vet aquí que les modernes revoltes tenen més de somriure que de violència.  Pensem en el civisme i en el gest gairebé infantil de donar-se les mans durant la via catalana de l’any passat, o en la informació que ens ha arribat de Turquia no fa gaire, segons la qual, les dones turques han començat a inundar internet de fotos i vídeos rient.  Només rient.  La raó?   unes declaracions del vicepresident del govern d’Erdogan, segons les quals les dones no poden riure en públic, com a expressió del seu decòrum i de la seva observança estricta del paper que se’ls atribueix a la societat.

Tots els fanatismes són perillosos.  I el fanatisme islàmic no és cap excepció.  Curiosament, tots acostumen a tenir en comú el paper secundari (quan no directament invisible) que reserven a les dones.  Una bona resposta?  Un somriure.

Potser sí que el món es pot arribar a canviar amb il.lusió i simpatia.  Ja és ben cert que si les guerres les fessin les dones, les coses serien molt diferents de com són.

Ago 042014
 

L’agost és un més propici per a la mandra.  Mig país de vacances (polítics i informadors titulars inclosos), poca activitat interessant i menys notícies que ens vagin informant de com van les coses.

Aquest any, però, la cosa pinta encara pitjor que altres anys.  Tenim dos grans temes que ocupen graelles de programació i columnes de premsa:  les manies separatistes de Mas i la fortuna dels Pujol.  Dos grans temes per especular i especular fins a la sacietat a falta de res de cert.  Gairebé serà com el famós central del Barça, que fa un parell d’anys ben bons que serveix com a tema d’emergència quan no saps de què parlar.

Modestament demanaria, o bé una mica d’imaginació (no sé si gosaria a demanar periodisme com cal, directament) o bé, que els mitjans, tertulians i companyia facin vacances uns dies.

Admeto que em fa una mandra horrible pensar en les properes setmanes.  Sort que després vindrà l’11 de setembre i la cosa s’animarà una mica.  I d’aquí en endavant, serà divertit veure què van dient els líders de tots aquests partits que encara no saben que ja no tenen la capacitat de liderar la societat que es pensen.

En fi.  Valor a tothom per suportar un estiu de corruptes, obsessions secessionistes i un central que mai no acaba d’arribar.  Insisteixo:  quina mandra tot plegat.  Ah!, per cert, la llum puja un 18%, encara que ningú no en parli gaire.

Ago 012014
 

Ultimàtum de l’ONU a l’Estat Espanyol perquè posi fil a l’agulla pel que fa a les víctimes del franquisme.  Déu n’hi do el paperot espanyol en aquest tema.  I la vergonya que hagi de ser un organisme com l’ONU qui els fixi un darrer termini de 90 dies.

El franquisme, i els seus crims, a Espanya, són un capítol més de la seva història, sense més complicacions.  Igual com va haver un període republicà o altres etapes amb reis diversos, va haver quatre dècades sota un règim militar (mai sota una dictadura, segons el relat oficial mesetari).  Per tant, parlar de víctimes d’una etapa històrica determinada no deu tenir massa sentit i tot plegat només són ganes de remenar un temps passat.  Fantàstic, sobretot si pensem que aquests mateixos governants que neguen drets a les famílies d’unes víctimes, no s’estan de res quan les víctimes ho són d’ETA, en un exercici de manipulació indecent.

Mala peça al teler, la que té ara mateix la democràcia espanyola i els seus dirigents.  Mala peça perquè poc marge de maniobra els queda quan s’empassen coses com ara:

– Que el sistema judicial espanyol absolgui neonazis assassins confessos.

– Que el partit del Govern Espanyol toleri l’exhibició de simbologia feixista entre els seus propis militants.

– Que la tolerància de l’apologia del feixisme sigui general, i en tots els àmbits, fins i tot en els més innocents.

– Que es defensi el manteniment de la simbologia feixista, també a les casernes militar.

En resum:  per al govern del PP no hi ha cap problema amb la simbologia feixista.  Partint d’aquest respecte escrupolós a la dictadura, què se’n pot esperar que facin, per complir el mandat de l’ONU?  Doncs el mateix que fan sempre amb allò que els va en contra:  res.  Això no és cap novetat.  La novetat, en tot cas, pot ser què farà l’ONU, d’aquí a tres mesos.  I ja aniria sent hora que fos alguna cosa, ni que només fos per revestir de dignitat els seus requeriments a un estat membre.  Ara que, vista la seva postura davant els crims de l’exèrcit israelià a Gaza, no cal que n’esperem gaires coses.

 

css.php