Ago 052014
 

“I amb el somriure, la revolta” és el títol d’una cançó que Lluís Llach va editar en disc l’any 1982, si no vaig errat.  En aquell moment, potser el més provocador i més revolucionari era associar el somriure a la revolta, sobretot si pensem que les revoltes sempre suposen violència, enfrontament i poca cordialitat, per dir-ho d’alguna manera, i que qualsevol proposta de canvi social implicava unes bones dosis de malhumor sistemàtic (de seriositat i rigor, afirmaven).

Però vet aquí que les modernes revoltes tenen més de somriure que de violència.  Pensem en el civisme i en el gest gairebé infantil de donar-se les mans durant la via catalana de l’any passat, o en la informació que ens ha arribat de Turquia no fa gaire, segons la qual, les dones turques han començat a inundar internet de fotos i vídeos rient.  Només rient.  La raó?   unes declaracions del vicepresident del govern d’Erdogan, segons les quals les dones no poden riure en públic, com a expressió del seu decòrum i de la seva observança estricta del paper que se’ls atribueix a la societat.

Tots els fanatismes són perillosos.  I el fanatisme islàmic no és cap excepció.  Curiosament, tots acostumen a tenir en comú el paper secundari (quan no directament invisible) que reserven a les dones.  Una bona resposta?  Un somriure.

Potser sí que el món es pot arribar a canviar amb il.lusió i simpatia.  Ja és ben cert que si les guerres les fessin les dones, les coses serien molt diferents de com són.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php